En diverses informacions publicades als mitjans catalans al voltant del darrer 1 de desembre, Dia mundial de la lluita contra la sida, hi trobem encara alguns dels elements estigmatitzadors que van sorgir durant els anys vuitanta, això sí, de forma no tan descarnada i presentats com a dada estadística. Així, es vincula de forma directa o indirecta la transmissió del virus a grups de risc, se segueix generant informació poc precisa al respecte -per exemple, es confón VIH i sida o es parla de contagi i no de transmissió- i es fa un abordatge més des d’una vessant mèdica que no pas social, política, de memòria històrica, de promoció de la llibertat sexual i l’autonomia i de les afectacions a la vida quotidiana de les persones afectades. 

Els mitjans de comunicació han evolucionat clarament a millor en el tractament informatiu sobre el VIH i la sida des dels anys vuitanta del segle passat, quan va ser conegut i era qualificat com a “càncer gai”, tot i les mancances que encara es mantenen. La notícia del 1983 titulada “32 morts durant un any a França, a causa del ‘càncer gai’, que s’estén als Estats Units i a  Europa” (en castellà) a la secció de societat d’El País en dóna testimoni.

En el mateix text es cita una “confessió” d’André, un “malalt” “homosexual” que “en els dos últims anys va mantenir intercanvis físics amb 400 companys diferents, molts d’ells ‘prostituts’ o americans de pas per París. Sembla que aquest no és un cas únic, ni molt menys. La multiplicació de l’activitat sexual explicaria, creuen els  especialistes, la joventut de la major part dels individus afectats per la sida. De confirmar-se aquesta tesi, l’apel·lació ‘càncer gai’, fins la present considerada com a excessiva, adquiriria un valor més fundat”.

L’informador enfoca la malaltia des d’una perspectiva “grups de risc” (i no pràctiques). I l’anomena “càncer gai”, un nom que repercuteix en què la majoria de la societat no el veiés com un problema propi sinó només d’un col·lectiu concret i, llavors, considerat marginal. La notícia mostra el tabú sexual que es vivia llavors i l’ús de la culpabilització (transmet indirectament la idea que qui s’ha infectat és que s’ho ha buscat i que l’individu és l’únic responsable), que és la base de l’estigma social.

El VIH i la sida es presentava no com un problema de salut pública sinó com la conseqüència d’unes pràctiques sexuals que suposadament tenia un determinat col·lectiu. I així, si bé l’article comença parlant del desconeixement sobre els orígens i les causes de la sida des d’una perspectiva mèdica i científica, acaba per vincular-lo a l’homosexualitat a partir de “la confessió” d’un sol testimoni.

Oferir context en lloc de generar un perfil de persona VIH-positiva

Les notícies sobre el VIH i la sida solen estar més preocupades en generar un perfil de persona que s’infecta que en donar informació sobre les eines preventives de què disposem. Per exemple, en els darrers anys les entitats especialitzades han donat especial prioritat a la detecció de precoç de la presència del virus per iniciar quant abans millor el tractament. L’objectiu és doble: garantir una millor qualitat de vida a la persona que conviu amb el virus i evitar noves transmissions que se solen produir a partir de gent que no sap que té el VIH/sida.

D’això se’n pot informar de moltes maneres: des d’una perspectiva que pose el focus en quins col·lectius afectats, com ara quan es diu que “d’aquestes noves diagnosi, 37 eren homes, dels quals 27 havien tingut relacions homosexuals i/o bisexuals sense protecció, mentre que els 17 casos declarats en dones, aquestes haurien mantingut relacions heterosexuals sense protecció”, com es fa a la notícia “Salut adverteix que el 60% de las noves infeccions per VIH es diagnostiquen de forma tardana” (en castellà) de La Vanguardia, elaborada a partir d’un teletip d’Europa Press.

En aquest cas, la  dada de l’orientació sexual no aporta informació rellevant: l’important és que tots els nous casos sorgeixen a partir de relacions sense protecció. Citar les orientacions sexuals recupera, amb l’excusa de fer un perfil dels nous casos de transmissió i de forma més indirecta, la idea de grups de risc.

Si el VIH/sida es transmet per determinades pràctiques, què aporta fer un perfil d’orientació sexual en lloc de fer-lo de conductes? Si bé aquesta dada pot tenir un interès de cara a aplicar polítiques públiques preventives, per saber en quins col·lectius cal intervenir més, no aporta res a la ciutadania ni a la prevenció. Sense més, el que acaba produint és desinformació, ja que redunda en la idea que només afecta a aquests “perfils” i que fa que moltes persones senten que la prevenció o el VIH/sida no va amb elles.

Un jove se sotmet a una prova ràpida de detecció del VIH a càrrec de l’Associació Antisida Lleida, al Campus de la UdL, l’any 2016. Foto: Salvador Miret / ACN.

A la notícia “Els nous diagnòstic de VIH segueixen baixant lleugerament, menys en homes extrangers que tenen sexe amb homes” (a La Vanguardia, també a partir d’una nota d’agència, en castellà) també s’assenyala les persones migrades i es torna a caure en la dinàmica de “grups de risc”, cosa que genera una percepció d’irresponsabilitat d’aquests col·lectius.

Molt diferent és la informació -en què es cita una font autoritzada com la Coordinadora Estatal del VIH y Sida (CESIDA)- que assenyala que “l’estigma associat al VIH és una de les causes del diagnòstic tardà, i provoca soledat, baixa autoestima, depressió, entre altres conseqüències. Per això, consideren que la “fi” del VIH començarà quan “s’acabe amb la serofòbia”. Trobem aquest plantejament a la notícia de La Vanguardia titulada “Cesida adeverteix que l’estigma associat al VIH causa un diagnòstic tardà, soledat i depressió” (en castellà, de nou d’agència) i a la d’El Periódico, “Gairebé la meitat dels nous diagnosticats per VIH són tardans” (en castellà).

Hi ha una notable diferència entre contextualitzar, ampliar el focus i donar una perspectiva social per entendre què està passant, o bé quedar-se només amb les conductes individuals (i indirectament responsabilitzar-les), fent que la resta de la societat no se’n senta aludida.

Com a exemple de mala pràctica, la notícia d’El Confidencial titulada “Deu anys de presó per no avisar a les seues parelles que era VIH-positiu” (en castellà). A banda del caire clarament culpabilitzador del titular, la condemna judicial és un fet clar, però caldria haver cercat context i contrast amb la veu de les organitzacions del VIH/sida com a font clau.

Claus informatives en el context actual 

Un dels formats més habituals amb motiu de l’1 de desembre són les peces informatives que pretenen clarificar els dubtes i mites sobre el VIH/sida. Destaquem dues peces d’aquest any de La Vanguardia: “Veritats i mentides sobre la sida al llarg de la història” (en castellà) i “Mites i falses creences sobre la sida” (en castellà). De la primera és remarcable el fragment que convida a passar del concepte estigmatitzant de “sida = mort”, que tan estès va estar durant les dècades dels vuitanta i noranta del segle passat, a fomentar el concepte “indetectable = intransmissible (I=I)”. “Quan el virus és indetectable, en no haver-hi acció viral, el sistema immunitari no es veu danyat, i la salut de la persona no es veu compromesa”. Una persona VIH-positiva en tractament no transmet el virus. I de la segona, que “qualsevol persona pot realitzar pràctiques perilloses: mantenir relacions sexuals sense protecció, compartir equips d’injecció contaminats… No importa el que fem, amb qui, ni quantes vegades, l’únic rellevant és com ho fem”. Aquestes són dues de les claus informatives del VIH/sida en el context actual.

D’altra banda, evitar morts vinculades al VIH/sida és una qüestió de prioritats polítiques, cosa que en poques ocasions es recorda. L’accés gratuït als antiretrovirals o les proves per detectar el virus, a partir de serveis de salut pública, són eines imprescindibles per combatre aquesta pandèmia. Tot i aixo, segons dades d’UNICEF, l’accés als antiretrovirals està per sota del 50% a  l’Amèrica Llatina i l’Àfrica, per exemple. Informacions com la de La Vanguardia, “L’empremta del VIH al món”, posen l’accent en això però no deixen de tenir una certa perspectiva eurocèntrica, que és encara més evident a “Com es contagia la sida” (en castellà), d’El Español, en què, banda d’usar el concepte erroni de “contagiar” assenyala, des de l’eurocentrisme, que el VIH/sida està eradicat a Occident.

La cineasta Carla Simon va llegir el manifest el passat 1 de desembre. Foto: Comitè 1 de desembre.

Diversitat en els enfocaments

També hi ha exemples d’enfocaments diversos als mitjans de comunicació que poden anar més enllà dels estrictament mèdics quan parlen del VIH/sida. En el darrer mes, s’ha visibilitzat els nens i adolescents amb VIH/sida -“Néixer i créixer amb VIH”, a El País (en castellà)- o s’ha informat de com pot afectar a la gent gran -“L’augment de malalts amb VIH d’edat avançada presenta un repte sanitari” (en castellà), de La Vanguardia-. L’ús de la paraula ‘malalts’ per referir-se a persones infectades per VIH és erroni i genera confusió. A “Sida: ¿una malaltia feminitzada?” (en castellà), des de La Vanguardia s’elabora una informació que trenca la imatge habitual del perfil de les persones VIH-positives que es té al nostre país: “Les dones sumen el 51% de la població total diagnosticada amb VIH i són un dels col·lectius més vulnerables amb la malaltia”. Si bé confón sida amb VIH en algunes ocasions al llarg de la informació, genera un relat que explica les causes d’aquesta “feminització”: “la discriminació de gènere, el difícil accés a una educació i a la propietat privada, i els alts índexs de violència i agressions sexuals a les quals es veuen sotmeses”. Amb tot, a les recomanacions terminològiques d’ONUSida, publicades el 2015, es considera que “feminització” és un concepte confús i potencialment estigmatitzador, per la qual cosa caldria evitar-ne l’ús.

Quan s’informa del VIH/sida també es poden aportar els referents culturals que  han estat vinculats a la matèria, com ara “Pel·lícules per a conscienciar sobre la sida” (en castellà) de La Vanguardia, o “‘Estigma’, el curtmetratge de David Velduque, arriba a Movistar+ el Dia  Mundial de la Lluita contra lal SIDA” (en castellà), d’El Periódico. El tema també pot ser enfocat des d’una perspectiva històrica i social més enllà de la vessant més exclusivament mèdica com a “Del SiDa NoDa al #SiemprePreservativo, tres dècades per la prevenció del VIH” (en castellà), també de La Vanguardia.

Altres que aborden el tema laboral com ara “Les empreses es posen les piles per a acabar amb el tabú del VIH al treball” (en castellà) a El País, que aporta una visió transversal sumant el testimoni i anàlisi crítica de l’organització Apoyo positivo a dades estadístiques sobre l’estigma i rebuig social (tan escandaloses com que un 28% dels espanyols no es sentiria còmode amb una persona que tingui VIH/sida) i experiències positives en l’àmbit de l’empresa.

Totes aquestes informacions amplien focus i aporten diversitat al perfil recurrent de persona amb VIH/sida que refereixen els mitjans habitualment i perspectives que van més enllà dels temes mèdics amb una visió més transversal, i tot i que cauen en alguna de les errades típiques: confondre VIH amb sida, parlar del VIH com a malaltia o usar el concepte contagi quan el VIH/sida no és contagiós.

Eines per fer informació sobre el VIH i la sida

Per informar adequadament sobre la matèria sempre serà interessant preguntar-se a cada peça informativa que elaborem si amb el que s’escriu s’està reforçant l’estigma i la culpabilització de les persones VIH-positives i la por respecte al VIH i la sida o s’està contribuint a canviar aquesta percepció social.

Documents de referència:

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.