Les violències visibles, aquelles que omplen portades i columnes d’opinió, no emergeixen d’un dia per l’altre: són només la punta d’un iceberg construït sobre violències més subtils vinculades a formes molt més subtils de discriminació. El llançament d’una granada al recinte d’un centre de primera acollida d’infants i joves tutelats a Hortaleza no podria haver ocorregut sense totes les violències menys visibles que han passat desapercebudes, o bé que han estat reproduïdes als mitjans.

Els partits d’extrema dreta van convertir el centre d’Hortaleza i els infants i joves que hi viuen en blanc del seu discurs xenòfob i racista durant la campanya de les eleccions del 26M. Alguns mitjans de comunicació, esperonats per la resposta de les audiències als discursos racistes, han encoratjat més o menys activament el discurs criminalitzador contra infants i joves migrants en general i, en concret, contra els que habiten al centre d’Hortaleza. Des de la visita de polítics ultradretans al centre durant la campanya pel 26M, van proliferar als mitjans de comunicació els relats criminalitzadors dels infants i joves que hi habiten.

El digital La información publicava, al mes d’octubre, una peça on es recollien testimonis dels veïns del centre que contribuïen a l’hostilitat envers els infants i joves i es relativitzaven algunes posicions obertament racistes. També Telemadrid difonia acríticament posicions racistes camuflades en un discurs securitista (“por un barrio más seguro”) d’alguns veïns en aquesta peça del mes de novembre. El diari El País publicava també al novembre una peça amb tints sensacionalistes on, si bé es denunciaven les condicions inhumanes en què viuen els menors tutelats, també es difonien acríticament expressions polaritzadores com ara que el centre és “una bomba de rellotgeria”, així com posicions que victimitzaven els infants. El punt en comú de la majoria de peces (amb notables excepcions, com aquest reportatge del digital 20 minutos) és que els infants i joves són retratats com a víctimes o com a victimaris, però no tenen veu per parlar sobre la seva situació.

En les cobertures del cas d’Hortaleza hem vist, a més, una tendència contrària a la que es dóna en la majoria de cobertures d’actes violents de característiques similars. En actes públics violents, els mitjans tendeixen a donar una interpretació política a les accions i denominar-les com a atemptats terroristes. En aquest cas, la gran majoria dels mitjans han evitat anomenar l’agressió com a un atac xenòfob o racista, i s’han mantingut per contra en una aparent neutralitat que despolititza l’acte, com el titular d’El Periódico: “Els TEDAX detonen una granada en un centre de menas a Madrid”, que, a més, és imprecís (es tracta d’un centre de primera acollida d’infants i joves menors d’edat, no d’un “centre de menas”). És també el cas de Telecinco, canal que corre a titllar els darrers atacs de Londres de terroristes però evita emmarcar políticament el cas d’Hortaleza.

Despullar els actes de la seva dimensió política, com suggeria el conseller de Justícia, Interior i Víctimes de la Comunitat de Madrid, Enrique López, els minimitza i en dilueix les responsabilitats. Un bon nombre de les peces sorgides de l’atac eviten també atribuir responsabilitats polítiques sobre el malestar que les condicions de saturació del centre causen a infants i veïns. Com assenyalen alguns mitjans, el centre té un projecte educatiu ideat per 35 infants i joves i n’hi viuen uns 90. Davant d’aquest tipus de conflictes cal preguntar-nos qui són els responsables de la situació, en lloc de contribuir a la criminalització dels col·lectius que la pateixen.

Els relats mediàtics sobre l’atac han produït una gran quantitat de malentesos, ambigüitats i males pràctiques en general. El mateix dia de l’atac, La Sexta es precipitava a atribuir l’atac a un home “de nacionalitat magrebina” en una peça ja modificada, fet que va ser desmentit per fonts oficials, com assenyalava Público. Un bon nombre de mitjans va evitar explicar el context d’atacs previs al centre de primera acollida, recollits a la peça de Público. Alguns mitjans, a més, van contribuir a donar corda al victimisme de l’extrema dreta, que va capitalitzar els fets i els va emprar com a arma política contra formacions rivals, aconseguint frenar una declaració de condemna de l’atac per part de l’Ajuntament de Madrid.

La resposta política i la cobertura mediàtica d’aquest cas evidencien, com assenyalava Santiago Alba-Rico, que vivim avui en un país molt diferent del d’ara fa uns mesos: un país on la ultradreta ja no és una força de nínxol, i té un capacitat de mobilització de discursos fa poc temps impensable. Davant d’aquesta situació no només ens hem de preguntar què hem fet els mitjans per permetre-ho sinó, sobretot, com ens ho fem per a revertir-ho.

Cal repetir-ho una vegada més: des dels mitjans no estem fent prou per crear un cordó sanitari al voltant de l’extrema dreta. Al contrari, hem tingut un paper central en el seu auge, com assenyala aquest estudi d’Agenda pública. Necessitem rigor, compromís i grans dosis d’autocrítica per analitzar i fer front al nostre paper en aquesta nova realitat política, i encara més per posar fre al discurs de l’odi i la por que avui és tan a prop de governar-nos.

L’extrema dreta apunta. Que els mitjans no permetin que dispari.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.