M’ha costat entendre la decisió de la meva primera facultat, la de Filologia a la Universitat de Barcelona, d’ampliar la seva denominació a Filologia i Comunicació. Segons explica la UB al seu web, l’argument principal és la creació d’una nova especialitat –l’onzena– que s’anomena Comunicació i Indústries Culturals, i que es dedica a l’anàlisi del fet comunicatiu amb un coneixement humanístic, artístic i tècnic de les formes, processos i tendències dels diferents tipus de comunicació.

I m’ha sorprès aquest gir estratègic d’una carrera que poc a poc s’esllanguia per baixa participació, però alhora, en un moment que se m’acaba un nou trimestre com a professor associat a la meva segona facultat, la de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra, m’han agafat unes ganes irrefrenables d’anar a aquestes classes i parar l’orella. Desconec si encara es permet la figura de l’oient, que anys enrere permetia conviure a classe amb persones que “sí que hi eren” en el temps quan se’ns parlava de la literatura catalana de postguerra.

Té sentit el que dic en relació al periodisme perquè aquesta és una professió que mai no em deixarà de sobtar en la capacitat que té d’autodestruir-se: jo –com diu Besa sovint– aprenc dels alumnes, i enguany un d’ells, ja feliçment en actiu, ens ha explicat com el seu mitjà només li demana les imatges en brut i el text ja el faran quadrar. Fantàstic. Al redactor, ja ni el dret a triar les imatges li queda, en alguns mitjans.

Justos anem de periodisme quan les limitacions que se’ns imposen ja no són només la prohibició de paraules a través de la Junta Electoral o a través de la direcció de l’ens (recordem la primera Radiotelevisió Valenciana als anys 90). Tampoc no caurem en l’excés de corporativisme perquè hi ha companys que ràpidament abracen la ideologia del mitjà pel qual treballen (“los radicales de la CUP”, vaig sentir dir amb contundència a un ex8tv el primer dia que s’estrenava a Cuatro) o s’abonen a l’opinió més cutretertulianesca, i automàticament per mi deixen de ser periodistes.

Òbviament, hi ha salvació. Sempre n’hi ha, i dins dels límits de la informació. Però cal un cert nivell de domini del llenguatge. Quin marge li queda, si no, al periodista per dir el que exactament i honestament vol dir sense censura? Tenim encara la tria de les paraules: entre l’afirmar, el defensar i el sostenir hi ha un món de matisos. Tenim la tria dels silencis (a mi m’agraden particularment els que utilitza Basté), amb un valor més alt que qualsevol editorial. Tenim la tria dels punts d’inflexió entre frase i frase i de la tensió en el relat. Tot això encara s’escapa del control de comandament.

No és necessari caure en el divertimento, però fins i tot li podem trobar la gràcia al joc de paraules, a la combinació de síl·labes amb espais entremig per encabir el missatge prohibit i fer triomfar la guerra de guerrilles. En temps de l’Avui, la meva feina d’editor de bona part dels textos intentava respectar l’estil de cada autor, sempre dins dels límits de la informació, i en alguns textos fins i tot ens rèiem de nosaltres mateixos, quan tenia premi combinar paraules i expressions com ‘capteniment’, ‘postular’ i ‘es dóna la circumstància’.

El lector té tot el dret a saber com els periodistes juguem amb les paraules per escapar-nos de la censura, per exercir lliurement la professió amb el respecte que mereix. Entre línies cada vegada hi haurà més coses a percebre, si ni a editar les nostres imatges tenim dret.

També ho he aprofitat jo en aquest escrit, a través d’algunes majúscules, per acomiadar-me d’un ésser estimat.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.