He vist una entrevista a Adèle Haenel que m’ha remogut profundament. Que m’ha resituat personalment en relació a les violències sexuals. Que m’ha fet adonar del rol que jo mateixa hi he tingut. Que m’ha sacsejat per les conseqüències que un silenci aparentment innocu pot comportar en el conjunt de tots nosaltres. I que m’ha fet interrogar sobre el paper que tots plegats juguem en aquest gran combat global que només ens podem permetre guanyar; el de les violències sexuals. L’Organització Mundial de la Salut les defineix com “tot acte sexual, la temptativa de consumar un acte sexual, els comentaris o insinuacions sexuals no desitjats, o les accions per comercialitzar o utilitzar de qualsevol altra manera la sexualitat d’una persona mitjançant coacció per una altra persona, independentment de la relació d’aquesta amb la víctima, en qualsevol àmbit” (OMS, 2011).

L’entrevista és pertorbadora. Ho és per la força amb la que Haenel ens interpel·la, ens agita, particularment i col·lectivament, més enllà del cas concret que hi explica; l’assetjament sexual continuat que va viure quan tenia entre 12 i 15 anys, mentre preparava, rodava i promocionava el seu primer film, Les Diables. L’assetjador n’era el director, Christophe Ruggia. Ella, l’actriu principal. Avui té 30 anys i és una figura reconeguda a França. Ha guanyat dos Césars i ha actuat en 23 pel·lícules. L’entrevisten a Médiapart, un mitjà de comunicació francès, digital, independent, sense accionistes i propietat d’una estructura no capitalista que actua, sense afany de lucre, amb tres objectius: defensar la llibertat de premsa, el pluralisme informatiu i la independència del periodisme. Una raresa a preservar i potenciar. A banda d’Haenel, també entrevisten a la periodista Marine Turchi, autora de l’article d’investigació que ha destapat el seu cas. La investigació ha durat set mesos i, més enllà del relat de l’actriu, també recull la veu d’una trentena de testimonis que hi aporten gruix, cos i llum.

Adèle Haenel em situa, ens situa, com a part essencial de l’entramat de les violències sexuals. I això és interessant perquè provoca un canvi de perspectiva per observar, per entendre, per actuar. Si no dic res, si no diem res sobre una violència sexual de què tenim coneixement, què passa amb la persona que ha patit l’agressió? I amb la resta de persones amb qui es creuarà l’agressor? A quanta gent no hauré, no haurem salvat a temps? “El silenci és el millor mitjà per mantenir l’opressió”. “El silenci juga sempre a favor dels culpables”. “El silenci és una immensa violència”, diu Haenel. I en sentir-ho, és com si tots aquells silencis que duc a dins s’haguessin posat a cridar de cop.

Jo he callat en la majoria de violències sexuals que he patit o que ha patit gent del meu entorn. No pas perquè les aprovi sinó perquè he pensat que no serviria de res parlar-ne (com malauradament encara constatem en certes respostes policials, judicials i periodístiques). He fet silenci per vergonya. Per por. Per evitar l’enfrontament. Perquè em pensava que eren les víctimes les que havien de decidir si se’n parlava o no. Per respectar les víctimes si m’havien demanat aquest silenci.

I malgrat tot, aquest silenci que crèiem tan protector, aquest silenci llarg i feixuc i penós, aquest silenci que fa generacions que dura; aquest silenci, lluny de protegir-nos, ens desprotegeix. A tots. A qui protegeix aquest silenci és als agressors. Aquest silenci forma part d’un mecanisme que els fa impunes i permet que les violències sexuals es puguin perpetuar. I aquest silenci no és només meu. Aquest silenci és nostre, és social, és polític. Aquest silenci el tenim instal·lat a casa, a l’escola, a la feina, al carrer. Aquest silenci nostre de cada dia ha de donar pas a la paraula permanent.

Haenel reclama que la paraula prengui el relleu a la violència. Que la paraula faciliti un debat necessari on ens puguem mirar tots a la cara, sense por, sense linxaments, sense cinismes, amb honestedat, per entendre’ns els dolors, perquè creu en una societat millor, perquè creu en desvetllar l’humanisme. Per ella, els agressors no són monstres. “Els monstres no existeixen. És la nostra societat, som nosaltres, els nostres amics, els nostres pares. (…) No estem aquí per eliminar-los sinó per canviar-los”, diu. Jo he començat a canviar. Assumeixo una nova actitud. De moment, he escrit aquest poema. Tant de bo que el verb a conjugar fos un de sol: parlar.

jo callo

tu calles

ell calla

nosaltres callem

vosaltres calleu

ells violen

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.