Quan la periodista argentina Leila Guerriero, referent internacional del periodisme narratiu, va visitar Barcelona al novembre per rebre el premi Vázquez Montalbán, va fer classe a alguns estudiants. Aquesta entrevista desgrana algunes claus de com l’autora entén el periodisme narratiu, en una lliçó magistral oberta a tothom.

Diu que per a ella el respecte del temps és molt important. Potser és per això que encara ara, quan gran part de la població mundial ha deixat d’usar rellotge i mira l’hora al telèfon, ella en porta un de polsera a la mà esquerra. El mira de tant en tant, de manera subtil, gairebé sense que te n’adonis. “Estimada, només tinc quaranta minuts, comptant des de les 2 del migdia”, dirà l’escriptora i periodista argentina Leila Guerriero, abans que comenci l’entrevista, i tornarà a recordar-ho quan ens hàgim passat de l’hora. És dimarts i encara que la seva agenda a Barcelona ha estat atapeïda, no corre, va amb calma i roman en cadascuna de les activitats que té previstes aquests dies.

Feia cinc anys que no visitava la ciutat, quan ve a l’Estat espanyol Madrid és el seu centre d’operacions i des d’allà volta. El 18 de novembre va rebre el XIV Premi de Periodisme Internacional Manuel Vázquez Montalbán que lliura el Col·legi de Periodistes de Catalunya. L’endemà al matí va fer una classe a la Universitat Autònoma de Barcelona i, a la tarda, un seminari d’escriptura a la BSM, l’escola de management de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). L’estada a Catalunya la va tancar amb la presentació del seu últim llibre, Teoria de la gravedad (Libros del Asteroide, 2019), que recopila les columnes més intimistes que ha escrit durant els darrers cinc anys.

Guerriero és referent de l’anomenat periodisme narratiu. En el seu llibre Zona de obras, (Círculo de Tiza 2014), l’escriptora intenta delimitar aquest gènere i dóna algunes pistes: “El periodisme narratiu és moltes coses però, abans que res, és una mirada –veure, en allò que tots miren, alguna cosa que no tots veuen– i una certesa: la certesa de creure que no és igual contar la història de qualsevol manera”. Aquests conceptes tornen a aparèixer quan és a l’aula, davant d’uns trenta alumnes del Màster de Creació Literària de la BSM. Aquí, amb una proximitat que mostra que li agrada molt la docència, explicarà anècdotes de l’ofici i els seus trucs, gaudirà dels dubtes i convidarà als alumnes a descobrir l’arquitectura darrere dels seus textos. Els diu que un dels errors més comuns a les entrevistes és interrompre l’entrevistat, els recomana que dediquin temps a investigar i que es preguntin, tants cops com sigui necessari, de què va el text que estan escrivint.

Entre les decisions que pren el periodisme narratiu hi ha la de respectar la manera de parlar que té l’entrevistat, però la veritat és que en aquest text els modismes argentins com el “vós”, “decís” i “mirá”, es perdran en la traducció del castellà propi de Guerriero al català. És part del procés i part del pacte que hi ha entre qui escriu i qui llegeix.

En quin estat està avui el periodisme narratiu?

Sens dubte és molt més estès que fa quinze o vint anys. És un tema de moda, es discuteix, s’esmenta, es contempla, es dubta. Fa quinze anys, si deies periodisme narratiu, la gent responia: “Periodisme què?” És a dir: què és això, amb què es menja? Ara hi ha molta més gent que el porta a la pràctica, però els mitjans periodístics que en publiquen continuen sent molt pocs. És un miracle: el periodisme està molt interessat en el periodisme narratiu i tanmateix ningú sembla interessat a publicar-lo. Ha trobat un lloc molt interessant en els llibres i crec que això sí que marca una diferència. No crec que hi hagi un boom o un auge, perquè sempre és molt petit, un nínxol, però sí que passen coses interessants, almenys ens estem qüestionant el gènere.

Intentant limitar-lo?

També, i definir-lo. A vegades és estrany parlar de periodisme narratiu, com si hi hagués un periodisme no narratiu. Però bé, és el terme que trobem per dir que són històries reals explicades amb una prosa més exigent, amb un reporter més exigent i, que quan està ben fet, és un gènere completament literari.

A Zona de obras parles de ser prudents, de saber romandre. Hi ha una reflexió sobre l’espera. Com es conjuga això amb el món actual, on tot passa tan de pressa?

Estem parlant de dos gèneres completament diferents. El periodisme narratiu és una altra història, és el contrari a la notícia. Aleshores no hi ha manera de compaginar una cosa amb l’altra. Jo seria absolutament incapaç de fer el que fa un periodista que ha de treballar ràpid, i els admiro molt per això. Hi ha coses que es podrien millorar, coses que precisament per la urgència es fan massa ràpid, però el periodisme narratiu no serà mai massiu, no és un gènere perquè tot un diari s’escrigui des d’aquest punt de vista. Sempre li ha estat difícil trobar el temps i l’espai per a produir-lo; no és senzill, no és un gènere en què hi hagi seixanta escriptors que te’l prenguin de les mans, no és la notícia.

Una vegada vas escriure, fent una autoreferència: “Quina mania: la de veure-hi, en tot, una altra cosa”. Creus que avui fa falta, aquesta volta de rosca?

Sempre és bo de fer l’esforç de no mirar-ho tot d’una manera molt lineal, però també es pot caure en l’altre extrem: voler trobar quelcom en totes les coses, intentar ser enginyosos sempre, i això no és bo. I sí, crec que cal fer aquest esforç de moure la mirada del lloc comú i d’allò políticament correcte. Ja estem fins al capdamunt d’allò políticament correcte, tothom està cuidant-se de no ofendre. Crec que en la mirada es juga gran part de la qualitat del bon periodisme. Cal fer un esforç per intentar mirar més enllà del que és aparent, sense que tot es transformi en una metàfora perquè sinó ja és esgotador. Cal anar amb compte, jo segurament m’equivocaré mil vegades, però el que dic és que almenys cal estar atent.

Enfocar la mirada té a veure amb el format més breu que es postula en les columnes del teu últim llibre? 

El format breu t’obliga a mirar d’una manera més intensa i original. Has de mirar i txac, encertar la fletxa en el blanc, i per això necessites establir un punt de vista fort. Per escriure aquestes columnes curtes el tema de la mirada és fonamental.

El Col·legi de Periodistes de Catalunya va atorgar a Leila Guerriero el premi internacional Manuel Vázquez Montalbán. Foto: Estela López García.

Ho suggereix Pedro Mairal en el pròleg de Teoria de la gravedad en dir: “Sembla que la brevetat no provoca limitació sinó un alliberament”. 

Al principi em costava molt, deia que en aquest espai no podia fer absolutament res i després m’hi vaig acostumar. Vaig trobar-hi la clau de volta, fins al punt que a vegades em queden les columnes més curtes del que haig de lliurar. Tot allò nou que facis és un banc de proves, desafiaments nous, invencions, quan t’agrada escriure…

T’agrada?

Sí, és clar. M’agrada haver escrit, sinó per què ho faria. M’ho passo molt malament en alguns moments, però sí que m’agrada. Has de ser com l’arquitecte que està construint l’edifici i es vol matar quan ha de lluitar contra els càlculs i la càrrega, però després quan veu l’edifici acabat diu: “Que bo que és això”.

Hi ha algun gènere en el qual et sentis més còmoda?

En allò que faig m’hi sento còmoda, el que em costa és el format mitjà. Treballo molt bé en els textos molt curts o en el molt llargs. El meu gènere natural és la crònica.

Aquest novembre, quan cinc escriptores argentines van rebre diferents reconeixements, es va començar a instal·lar la idea i l’etiqueta que estem davant d’un “boom”. Què penses d’aquest clixé?

M’alarma que sigui notícia, perquè no som les primeres escriptores argentines premiades, i el fet que hàgim estat premiades en una setmana és simplement per una qüestió cronològica dels lliuraments dels premis. També penso que és molt probable que no s’estigués parlant d’això si els cinc premiats fossin homes. Continua sent una mirada molt zoològica, el fet de dir són cinc, són “boom”. Això esborra completament les singularitats de cadascuna. Són quatre escriptores absolutament meravelloses, a les quals admiro enormement, que són molt diferents entre si. Les dones continuem sent vistes com a portadores d’un gènere, d’un sexe i a mi, més enllà que m’encanta que s’hagin guanyat els premis i estic molt contenta pel meu, sí que em sembla alarmant la mirada periodística, de dir “això és notícia”, quan no ho hauria de ser.

Com a cronista has donat pistes sobre l’escriptura i sobre la importància de romandre i després desaparèixer en el text. L’ús del “jo” és un tema de debat dins del periodisme narratiu, quina és la veu del cronista present? 

Tinc una sola regla per això i és una que donava l’editor Homero Alsina amb la seva llista d’instruccions quan començaves a col·laborar en el seu suplement. Deia que un periodista només havia de parlar en primera persona per a contar una experiència intransferible. Crec que es pot cometre l’error de l’egocentrisme, de pensar que un és més interessant escrivint en primera, segona i tercera persona. Cal recordar que la història que importa és la que es narra, que sempre és la història d’algú altre, encara que hi estiguis involucrat.

Un altre debat que existeix són els límits i la veritat. A principis de novembre va ser a Barcelona l’escriptora María Moreno i en un taller va contar que li havia preguntat a l’escriptor Rodolfo Walsh…

Això de les patates fregides i que Walsh li va dir que ningú l’empresonaria per això.

Clar. María Moreno va comentar que al principi li va sorprendre que en el llibre Operación Masacre aparegués detallat allò que va menjar una de les persones afusellades, i que va demanar a Walsh si efectivament havia obtingut aquesta informació dels familiars.

Jo hauria preguntat què havia menjat. M’encanten Walsh i Moreno, però jo sí que li hauria preguntat: “Què va menjar? Ho recorda?”. I, si no ho sabia, que no hagués inventat que hi havia patates fregides, que hagués posat: “va menjar”, i ja està.

Pel que sembla, el detall del menjar hi era per fer-ho versemblant. Què en penses? 

No n’emetré un judici. Simplement dic que un pot esbrinar-ho i si no, amb allò que no pots esbrinar, si a més és una dada banal –com què va menjar una persona–, no fa falta ser explícit, amb dir que van sopar ja n’hi ha prou. Jo em sento incòmoda fent aquestes coses, prefereixo cenyir-me més a la realitat. De tota manera, cal tenir clar que quan un fa entrevistes, tot i parlar amb el protagonista i els seus familiars i fer una espècie de revisió mèdica creuada d’informació, la memòria de la gent sempre és una màquina d’oblidar, d’editar i de deformar. I, tot i així, hi ha coses que un no ha vist i en què confies en la memòria de la gent. Aquí hi ha un punt fosc atès que no es pot mirar dins de la memòria. Un pensa que ha arribat a cert punt de veritat psíquica i que té una essència del que va passar en aquell moment. No són matemàtiques, però jo intento no passar aquest límit, me l’imposo jo mateixa.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.