10 anys de lideratge de TV3. Televisió més vista en 98 dels 120 mesos de la dècada que hem clos; els darrers 29 –és a dir, pràcticament des de fa dos anys i mig–, de manera consecutiva. Sens dubte, unes dades brutals. Somriures, globus i confeti a dojo. El passat va ser nostre! El present és nostre!

I, tanmateix, en aquest lideratge insultant que la cadena ens ha mostrat en repetides peces d’autobombo, les coloraines han perdut molta vivesa. Potser no en sabem detectar el motiu exacte, ni tan sols l’aproximat, però diria que qui més qui menys tots percebem des de casa una bona dosi d’autoengany en aquests espots d’extrema felicitat.

Sí, les promos tenen molt de sobreactuació i d’emmascarament de la cara menys plaent, però ara em sembla detectar-hi un grau especialment elevat de desconnexió de la realitat. O potser m’equivoco. Potser no és tant el que oculta aquest indiscutible lideratge de TV3 com el fet que nosaltres, com mai abans, som conscients del que significa construir perfils i realitats fictícies i, per tant, descobrim el truc de l’il·lusionista a la primera de canvi.

Però no, em temo que no és pas una percepció subjectiva. Tant de bo! Crec que és TV3, aquesta TV3, aquesta tele que va néixer fa pràcticament quatre dècades i que, a parer meu, mostra símptomes evidents d’estancament. La programació és només la cara visible d’aquest endogàmic –i per a mi, poc digerible– déjà vu televisiu. Però el moll de l’os de l’estancament rau, en la meva opinió, en tres (aparents) absències preocupants: de reflexió sobre si la televisió pública nacional de Catalunya compleix la funció de servei públic que li és encomanada; de projecte, amb mirada i planificació a llarg termini; i, finalment, de valentia.

Hi esmenareu, segur, que tot això depèn de voluntat política i d’una altra absència també fonamental, de retallades pressupostàries. I us diré que teniu raó, però només una mica de raó. TV3 comença a repapiejar perquè, col·lectivament, tots aquells que estem convençuts de la importància de tenir uns mitjans públics nacionals potents –i parlo tant de professionals de la ‘Corpo’ i de fora, com d’acadèmics i ciutadania en general– hem anat deixant que vagi repapiejant.

En gran part, deixem que repapiegi perquè cometem l’error de pensar que la millor manera d’evitar que facin diana els dards enverinats que des de fa anys li llencen els sectors polítics que la volen morta és mostrar un categòric i acrític tancament de files al voltant de la cadena o, fins i tot, exigir-li militància desacomplexada i que esdevingui eina de combat en l’actual camp de batalla político-mediàtic. És aquella creença –insisteixo, errònia– que la crítica, per molt raonada, encertada i constructiva que sigui, sobretot quan s’hi creu intuir un bri de tebior nacional, només fa que alimentar els voltors, especialment en el període políticament peculiar que vivim des de fa més d’un lustre. Doncs no. És exactament al contrari. La lupa, la crítica, les propostes que puguin sorgir des de la defensa inqüestionable de la funció social de la televisió pública nacional de Catalunya en són el millor i el més eficaç antídot.

Però preferim el déjà vu. Les xifres d’audiència són les millors possibles. La gent que té TV3 com a tele de capçalera hi manté una estreta relació de camaraderia de trinxera. És la nostra; l’única nostra. Per tant, no toquem res. O, millor encara, reforcem tot allò que permet mirar-nos amorosament el melic, una i altra vegada, dia rere dia. Que si la “molt bona gent” dels nostres pobles i viles, que si els estrangers que s’han enamorat del català, que si els nostres famosos entrevistats al cotxe, que si els pares dels nostres famosos entrevistats a casa seva… Tot això amenitzat amb l’humor i l’entreteniment de l’APM i Zona Zàping –fórmules repetitives però que funcionen– i d’un Polònia que ja ha esdevingut part indestriable d’aquest fil conductor i relligador non-stop que, des d’Els Matins fins al Més324 –i el FAQS, els dissabtes–, passant pels diferents informatius i els magazins diaris Tot es mou i Està passant, no deixa que ens esmunyim ni un sol instant de l’abraçada fraterna d’El Procés.

I ara que parlem d’“el tema”, moltes de les crítiques externes més furibundes que cauen sobre TV3 sostenen, precisament, que la tele pública nacional és el principal sustentador de la flama d’El Procés. Doncs jo he arribat –mireu què us dic!– a la conclusió exactament inversa: que és més aviat el Procés el que ha acabat esdevenint el principal sustentador vital de TV3.

La pregunta clau és: quin n’és el preu? Què ens costa –i no parlo de diners, tot i que també– mirar-nos tant el melic? Pensem-hi. Qui som els que tenim TV3 com a tele de referència? Quin n’és el perfil d’usuari? Quina edat tenim? Quin és el nostre entorn sociolingüístic? A quina classe social, més o menys precaritzada –o apurada, si emprem l’escala raholiana–, pertanyem? En aquesta mena de dualitat política única en què sembla que ens toca viure, en quina banda ens situem majoritàriament? I, finalment, amb aquest usuari tipus, quina mena de demandes cap a TV3 creiem que fomentem nodrint-lo amb tanta teca de “la nostra”?; que cada cop n’exigeixi menys o n’exigeixi més? I amb aquest embafament, mentrestant, a qui –a quants– anem deixant fora?

En les respostes a aquestes preguntes –a bastament sabudes però, en aparença, entaforades sota l’estora– hi trobem alhora el perquè del rotund lideratge i els primers traços de l’allargada ombra del xiprer.

Anem tard, però encara hi som a temps. I ho hem de fer nosaltres, els que estimem els mitjans de comunicació públics, i sobretot, el servei públic; els que volem “la nostra” i la volem viva.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari

  1. Carles

    Si dius això de TV3 (no et falta raó, crec), què diries de TV%, A3, La 4, La 6, o TVE… ?
    O no en dius res?