Vivim una època on ja resulta innegable el paper dels mitjans de comunicació com a generadors de discurs hegemònic. Que durant l’últim any “el problema dels okupes” hagi suposat un tema d’interès nacional n’és un exemple més. I és que fa bastants anys que el que coneixem per sentit comú ha deixat d’estar en mans de postulats religiosos per passar a ser dominat, en bona part, pel sector audiovisual.

Tot i això, cal anar més enllà, i cal entendre que no és simplement una estratègia orquestrada al mil·límetre per grans titellaires del poder. Es tracta d’un entramat molt més complex de desgranar que compta amb múltiples factors que generen i perpetuen aquesta hegemonia. En aquest breu article intentaré explicar com les institucions universitàries i més concretament les facultats de comunicació són un d’aquests factors.

Vivim moments tan paradoxals on és possible trobar que la mateixa societat que reclama a l’audiència que es formi i sigui crítica per defensar-se davant del poder dels mitjans fomenti, al mateix moment, centres universitaris que promouen una visió totalment acrítica del model comunicatiu i periodístic entre els estudiants que en un futur treballaran en el sector.

En aquest sentit, en els últims anys hem vist com, en una nova mostra de ciberfetitxisme, les diferents facultats s’han convertit en grans i moderns platós de televisió. Aquest fet, però, no és casual. Igual que les facultats d’economia han naturalitzat l’escola neoclàssica com únic model possible, les de comunicació s’han adscrit plenament a la cultura de comunicació de masses. Una mostra més de com la influència hollywoodiana ha modelat el nostre marc de referència en els últims anys, excloent-ne qualsevol classe d’alternativa.

Han fet desaparèixer, si en algun moment hi ha estat, tota possibilitat de debatre sobre els mitjans. Quins models n’hi ha? N’existeixen d’altres, més enllà de la comunicació de masses? Haurien de ser més democràtics i democratitzadors? És legítim, mercantilitzar amb la comunicació i el periodisme? No és que no trobem les respostes dins les aules, és que en escassos casos s’hi formulen les preguntes.

D’aquesta manera, trobem que els manuals sobre com sobreviure i formar part d’aquest entramat, així com els nous avenços en tecnologia audiovisual, aparten totalment la possibilitat de plantejar els reptes dels mitjans de comunicació com a democratitzadors de la societat. De fet, situem dins la normalitat que en aquestes facultats es difonguin discursos que plantegen escenaris laborals que tendeixen a un individualisme extrem, allunyant així qualsevol opció de millora col·lectiva en el sector. Així doncs, les persones que busquen o plantegen alternatives a l’engranatge audiovisual hegemònic es troben de cara amb les dificultats d’un mercat laboral gairebé desèrtic.

Finalment, val a dir que alguns pocs docents treballen per no reproduir aquesta situació, i alguns altres segurament treballarien diferent si els plans d’estudi i els afers interns universitaris els acompanyessin. Tot i això, la gran majoria no necessiten aquestes pressions externes: han estat educats dins aquesta ideologia comunicativa dominant i així ho fan evident. D’aquesta manera, transmeten aquests límits establerts pels mitjans de comunicació comercials als estudiants, que acabaran transmetent-los posteriorment a la següent generació, perpetuant aquesta hegemonia des de les aules o a través d’una pantalla.

Amb tot, l’àmbit de la comunicació conté les dues cares d’una mateixa moneda. Tant suposa un element perpetuador del discurs hegemònic com un factor de contrahegemonia d’un poder immens. És per aquest motiu que resulten tan necessàries i transformadores les experiències i els discursos que se situen fora del marc predominant.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.