“La importància de la literatura i de l’art per al pensament té a veure amb el lloc en el qual ens col·loquen a través de la imaginació. […] La imaginació ens permet posar les coses, com diu Hannah Arendt, a una certa distància, i les que estan massa a prop, allunyar-les. És a dir, permet d’alguna manera prendre posició.”

Fina Birulés (L’embolic del gènere, Birulés, F. i Butler, J., CCCB, 2019)

Els periodistes vivim en el marc constrenyedor de les notes de premsa. Un material lingüístic que, si el tractéssim com una peça literària, seria l’equivalent a menjar pa sec cada dia. Evidentment, aquest és només un percentatge, tot i que més significatiu del que voldríem, de les nostres fonts informatives. En aquest plat de pa sec, la bona menja arriba quan parlem amb els protagonistes a peu de carrer, fem entrevistes i trobem testimonis que, espontàniament i de manera altruista, ens expliquen què passa.

Un cop disposem d’aquesta rica col·lecció d’expressions és el moment de decidir què en fem. La pressió per ser els primers ens porta sovint a picar textos d’estructura senzilla, enunciats unívocs i frases curtes. És comprensible si es tracta d’una última hora: cal ser veloços perquè, en el cas de betevé, som un servei públic i en tenim l’obligació. Però, què fem en la resta de casos?

Treballem en un context empresarial que, cada vegada més, entén el periodisme com una fàbrica de notícies: una cadena de producció de textos, vídeos i tuits organitzada en excels del matí a la nit. L’aposta (volguda o per inèrcia) de posar l’accent en la productivitat (el nombre de notícies, de visites) genera un escenari en què a poc a poc es desdibuixa l’individu i perd valor l’estil propi, la marca subjectiva.

Aquesta tendència empeny, en la majoria de casos, cap a un resultat periodístic molt similar al de les últimes hores: una text sense ànima, de frases curtes i paraules corrents. Vindria a ser: «Som la teva marca blanca. Però en pots escollir una altra perquè t’oferirà exactament el mateix».

En aquest punt, em pregunto: què hi perdem, com a societat, quan ens deixem endur per aquesta dinàmica simplista i aparentment beneficiosa? Com afecta, l’homogeneïtzació, al receptor? Com impacta el fet que tot tingui el mateix format i estil? I quina factura en paga el periodista? Som en un entorn en què hi ha molt poc espai per a la creativitat. O, si més no, perquè surti espontàniament. Però podem i volem canviar-ho?

Soc del parer que, més enllà de la transmissió de la informació essencial, un text periodístic també s’explica a través de la forma en què es presenta i dels mots que el conformen. La tria de les paraules no és banal: utilitzar sempre les mateixes fórmules i termes empobreix lingüísticament qui llegeix i qui escriu. I no deixar espai al subjecte talla de soca-rel la creativitat, la imaginació i el naixement de nous formats comunicatius.

La filòsofa Fina Birulés destaca la importància que té la imaginació per al pensament i explica que «únicament quan podem imaginar que la situació podria ser una altra, la podem categoritzar d’injusta». La imaginació ens permet, per tant, «prendre posició» i ser crítics, plantejar nous escenaris, noves narratives. Si repetim sempre els mateixos esquemes, perdem aquesta capacitat, els periodistes i els lectors. I sobrevivim només amb un plat al menú: pa sec.

Birulés escriu a Entreactes. Entorn de la política, el feminisme i el pensament (Edicions Trabucaire, 2014) que «no es pot inaugurar un món nou sense paraules i formes noves». Crec que com a periodistes tenim una petita responsabilitat a l’hora d’explicar els nous mons que neixen. L’escriptora anglosaxona Jeannette Winterson té la clau per entrar-hi. Recentment, en una apassionant conferència al CCCB, afirmava: “You have to keep an appointment with your imagination” [“Has de tenir una cita amb la teva imaginació”]. Tinc una cita i no vull arribar-hi tard.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.