Fa uns dies es va aixecar un curiós rebombori per l’aparició de Federico Jiménez Losantos al programa de Bertín Osborne Mi casa es la tuya. Que a estes altures del partit algú assegure que Osborne “blanqueja el feixisme” convidant el locutor, després d’haver passat per sa casa Santiago Abascal, Albert Rivera o José Manuel Soto, és bastant sorprenent. El presentador és qui és, els seus convidats són personatges de la seua corda, i ell els dóna altaveu en una conversa on, sota el pretext de la sinceritat i la influència d’unes quantes copes de vi, hi ha via lliure per a abocar masclisme, racisme, classisme, lgtbfòbia i altres apologies que, si no són constitutives de delicte, és perquè la Fiscalia no ha parat prou atenció. L’hereu bodeguer i intèrpret ocasional de ranxeres, doncs, convida a dinar a sa casa a qui li plau (i a qui els propietaris de la cadena esperen). Dit d’una altra manera: no blanqueja qui vol sinó qui pot.

Una cosa distinta és que ho faça algú com Gabriel Rufián, qui ha propiciat a La fàbrica de Rufián les aparicions d’Arcadi Espada o del polític xenòfob del PP Xavier García Albiol. Els seus motius tindrà el diputat d’ERC, que al cap i a la fi és polític; malauradament, de criteris periodístics no li’n podem exigir. Tanmateix, d’algú que té als idearis del seu partit la transformació de la societat, caldria esperar-ne que el dia que té la oportunitat, els recursos i la capacitat d’influència per escometre-la, no cedisca ni un mil·límetre de terreny. Perquè a l’altre bàndol, ningú desaprofita l’ocasió.

De cap altra manera s’explica que al prime time de la primera cadena de Mediaset no només s’escole Mi casa es la tuya. També es programa, en ple any 2020 i amb onades feministes històriques espentant per darrere, un reality com La isla de las tentaciones, que s’entesta en apuntalar tots els tòpics d’una societat caduca. Així és com El programa d’Ana Rosa, any rere any, es manté líder pels matins en Telecinco. I, en el súmmum de la ignomínia, Gran Hermano continua sent el producte estrella de la cadena, tot i no haver fet absolutament res per aturar ni per denunciar l’abús sexual que va patir una concursant l’any 2007 a la casa.

Amb aquesta graella, el que sorprèn encara és que Telecinco continue mantenint la llicència d’emissió. Més encara si s’atén a la literalitat de la llei 7/2010, de 31 de març, que regula la comunicació audiovisual de cobertura estatal a Espanya. Citaré només l’article 4, apartat 2, de l’esmentada llei, on s’explicita: “La comunicació audiovisual mai podrà incitar a l’odi o a la discriminació per raó de gènere o qualsevol circumstància personal o social i ha de ser respectuosa amb la dignitat humana i els valors constitucionals, amb especial atenció a l’eradicació de conductes afavoridores de situacions de desigualtat de les dones”.

Dels defensors de la ultradreta no cal esperar massa. El que caldria és exigir –i eixa és la seua obligació- que el nou govern espanyol advertisca Mediaset que si vol mantindre la llicència per emetre, Telecinco ha de deixar d’intoxicar l’audiència. Fins ara els governs monocolors de Madrid no ho han fet. Sánchez i Iglesias tenen una oportunitat d’or per aturar els discursos d’odi que ressonen a les cases espanyoles gràcies a una concessió pública que depèn del govern de l’Estat.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.