En la cobertura informativa del Brexit, a la majoria de portades de la premsa escrita i als telenotícies hi he trobat a faltar un cartellet d’advertència amb la llegenda “dramatització”. En temps d’espectacularització de la informació, no sorprèn que el to emprat per a explicar el Brexit hagi estat propi de la narració de la sortida d’un concursant de la casa de Gran Hermano.

Potser la premsa catalana i estatal, en aquesta ocasió, s’ha deixat influenciar per l’emoció que han expressat els diaris britànics a primera plana, en exercicis periodístics més propis de la literatura que no pas del que, en principi, hauria de ser el nostre ofici. En la línia dels mitjans de comunicació virals que, en lloc d’informar, difonen continguts elaborats per generar emocions que es poden resumir amb les icones de reacció que ens proposa Facebook –suport, amor, diversió, sorpresa, tristesa, enuig–, la premsa britànica ha apel·lat més als sentiments dels lectors que no pas a la seva capacitat de reflexió, editorialitzant les portades fins a extrems esperpèntics.

El patriòtic Daily Express titulava el dia 31 de gener “Sí, ho hem fet!”, amb un mapa de les illes britàniques format per portades del propi diari. Aquell mateix dia, el Daily Mail encapçalava la portada amb “Una nova alba pel Regne Unit”, mentre que The Sun s’inclinava per una fotografia del Big Ben amb el titular “La nostra hora ha arribat”, amb el text “Aquesta nit a les 11, després de 30 anys de resistència contra l’insidiós perill d’un superestat europeu, la bona gent del Regne Unit ha fet possible, finalment, el Brexit”. The Sun incloïa en pàgines interiors un pòster amb el lema “See EU”, un joc de paraules amb l’expressió “see you” (a reveure) i les inicials de la Unió Europea en anglès. A la premsa proBrexit, que ha aparcat els seus deures informatius per sumar-se a les celebracions patriòtiques a peu de carrer, l’eufòria ha estat la tònica general.

D’altra banda, la premsa que havia defensat la permanència a la Unió Europea va situar la tristesa i un to depressiu al primer pla, relegant la informació al segon. El màxim exponent en aquest sentit ha estat el diari de referència internacional The Guardian: en la part superior de la portada de l’1 de febrer hi situava un buldog amb cara trista i trepitjant una bandera britànica, sota el titular “Ja us trobem a faltar…”, acompanyat del principal que deia “El dia que vam dir adéu”. El Daily Mirror, un diari que en els darrers anys ha navegat entre les aigües d’una tradició proeuropeista i una audiència potencial propera als posicionaments dels partits proBrexit, titulava l’endemà de la sortida: “Avui la nostra nació es desperta per a un futur fora de la UE. Ens van dir que això faria el nostre país més just i fort. En nom de tots els que van votar quedar-se o sortir… ara construïu la Gran Bretanya que ens vau prometre”.

La BBC, en canvi, va optar per qüestionar la dramatització de la cobertura informativa del Brexit, tot proposant el titular més neutre imaginable i, potser, també el més recomanable quan els sentiments substitueixen la informació: “Brexit: el Regne Unit deixa la Unió Europea”. En tot cas, la influència de l’estil de la BBC a la premsa catalana i espanyola va ser escassa.

Als mitjans d’aquí, es va optar majoritàriament per presentar la informació com si es tractés d’una ruptura sentimental, amb titulars que anaven del “Fins sempre!” (El Periódico) al “Good Bye & Good Luck” (Ara), a Catalunya, i d’“El Regne Unit consuma el seu cop de porta a Europa” (ABC) a “El Regne Unit amolla les amarres en el dia més trist de la Unió Europea” (El Mundo). Els més propers a l’estil de la BBC van ser, en aquest cas, El País, amb el titular “Un Regne Unit dividit abandona la Unió Europea”, i La Vanguardia, que titulava “El Regne Unit arria la bandera i ja no forma part de la UE”.

El cap setmana passat llegia amb incomoditat molts titulars de la premsa britànica i de la de casa, observant en els redactors la voluntat de generar un sentiment més propi de la ficció que no pas del periodisme. El Regne Unit no se n’ha anat: és allà, al mateix lloc de sempre, entre Irlanda, França, Islàndia, Noruega i Europa central. El que mereix atenció, al meu parer, no és tant un fet administratiu –la sortida de la Unió Europea del 31 de gener– sinó què hi ha al darrera, quins arguments ho han provocat i com aquests han aconseguit convèncer els votants del referèndum de 2016 i els de les últimes eleccions generals, que va guanyar Boris Johnson fent bandera, precisament, del Brexit. Serà un fet negatiu o positiu, si és que amb tan sols una d’aquestes etiquetes ens en sortim per valorar l’actualitat, però en tot cas haurem d’explicar-ho als ciutadans amb arguments, no pas amb relats sentimentals que, a més, presuposen el posicionament de l’audiència.

Quan l’audiència és addicta a les emocions, perquè és la fórmula mitjançant la qual els mitjans digitals i televisius han arribat als seus targets durant la segona dècada del present segle, el paper del periodista és allunyar-se d’aquesta tendència que tot ho cola pel filtre sentimental i mostrar als ciutadans que hi ha una alternativa, no diré més objectiva, però sí més rigorosa i professional de servir la informació. Els grans fets d’actualitat internacional, com el Brexit, els incendis a Austràlia o el coronavirus de Wuhan, són entesos per la indústria comunicativa com jaciments d’or que cal explotar fins a les darreres conseqüències per treure’n el màxim rendiment. Qüestionar aquesta lògica és cabdal per mantenir l’esperança d’un periodisme que fa temps que sabem tocat de mort.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.