Hi ha un gènere narratiu, la biografia, que té un subgènere, l’autobiografia, que n’inclou un altre d’especialment interessant: l’autobiografia dels periodistes. Agustí Pons havia fet fins ara alguns avançaments de la seva (a Temps indòcils, Cartes a Clara, una periodista del segle XXI, Bàrbara…), i ara publica Crònica al marge (Comanegra) que qualifica de “repàs autobiogràfic”. Això és: una autobiografia que no és ho és ben bé.

Agustí Pons, periodista i escriptor, és un dels autors de biografies més prolífics en el nostre país (Converses amb Frederica Montseny, biografies de Joan Triadú, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Nèstor Luján, Salvador Espriu…). Coneix, doncs, bé el gènere. I, com explica ell mateix a Crònica al marge, el seu estil no ha estat considerat mai massa canònic; raó que explicaria, entre d’altres, un sistema d’exposició de la seva experiència vital no gens ortodox.

Pons –dedueixo– està especialment interessat d’anar, a partir de fets i anècdotes concretes, a la seva evolució ideològica, que va des de l’anarquisme de joventut a un independentisme (“independentista convers”, es qualifica ell mateix) jo en diria liberal i de pensament feble. Posa en qüestió, per exemple, la divisió sagrada entre dreta i esquerra que per a alguns, per contra, ho explicaria tot. D’això, jo n’exclouria la fidelitat insubornable a la llengua del país i l’ateisme no militant (al qual dedica algunes de les pàgines que em semblen les millors del llibre, potser perquè m’hi reconec).

Va treballar, en espanyol (quin remei) a El Noticiero Universal i Destino (no és casualitat que hagi dedicat una de les seves biografies a Nèstor Luján, que hi va ser el seu director). La seva trajectòria com a periodista, però, està estretament vinculada al diari Avui, de la plantilla del qual va formar part des de la seva fundació, l’any 1976 (primer diari autoritzat poc després de la mort del generalot), fins l’any 1995, ocupant-se especialment de temes culturals. Hi va fer de tot: cap de les seccions de Cultura i Opinió; responsable del suplement literari i subdirector de les àrees d’Opinió, Cultura i Espectacles; editorialista; articulista; entrevistador…

La secció de Cultura de l’Avui –i el suplement especialitzat que va impulsar– eren d’una qualitat excepcional si tenim en compte la marginació que la nostra cultura nacional patia en la resta de mitjans de comunicació del país. Del 1981 al 1984 va ser cap del gabinet del conseller de Cultura Max Cahner. Ara dirigeix la Revista de Catalunya, on va succeir l’actual president legal de la Generalitat, Quim Torra, el 2018, i té la Creu de Sant Jordi per “la seva significativa presència en el panorama periodístic del darrer mig segle a Catalunya“. Poca broma.

Per Agustí Pons, la cultura –com la felicitat– són drets i característiques substancials de l’espècie humana. “Si, com tot sembla indicar, venim del mico, allò que ens allunya de la desesperació és la Cultura. La mà de l’home contra la Natura. Això és el que ens distingeix de la resta de mamífers”, diu, per exemple. Fa de l’individualisme i de l’esperit de pertinença les seves divises. A banda diverses al·lusions a la seva feina, clou el llibre –que qualifica de “més o menys testamentari”– amb un elogi del periodisme: “No he volgut fer un llibre d’anècdotes però tampoc un assaig acadèmic, que no és el meu camp –diu–. La meva visió del món no parteix de cap teoria sinó del que he vist, del que he viscut, del que he llegit i de les persones que he conegut. El periodisme m’ha permès creure que finalment he entès la mena de món que m’ha tocat viure. M’hauria de donar per satisfet”.

Per als qui estigueu interessats en les peripècies del diari Avui des de la seva fundació fins que va ser absorbit per El Punt, una altra de les periodistes que hi va ser des del començament, i que hi va durar encara més que l’Agustí Pons, Maria Favà, va publicar a l’editorial Meteora, el 2017, Avui 1976-2009. Entre el somni i l’agonia. Hi trobareu, amb la participació de molts redactors i càrrecs directius, un relat detallat del que va ser aquella aventura de publicar el primer diari en català després de la guerra espanyola.

Isabel-Clara Simó en el record

Una setmana abans de la seva mort, a mitjans del mes passat, la Isabel-Clara Simó encara publicava el seu article setmanal a l’Avui. Potser la millor novel·lista en català del darrer terç del segle XX, era també periodista. Va dirigir i consolidar, amb el seu marit Xavier Dalfó, primer a Figueres i després a Barcelona, el setmanari Canigó, on vaig tenir el plaer de col·laborar al final de la seva trajectòria.

Aquesta alcoiana apassionada per la seva llengua i pels Països Catalans, feminista i d’esquerres, va deixar-hi moltes hores, a Canigó. En podeu trobar la crònica a Tele/Estel, Arreu, Oriflama, Canigó i Presència. Cinc revistes catalanes entre la dictadura i la transició (Col·legi de Periodistes de Catalunya, Col·lecció Vaixells de paper). La Isabel i el seu marit en són responsables, de l’apartat dedicat a la seva revista.

Hi ha un fet, però, que no s’ha destacat prou. A les darreries de la vida del setmanari, la Isabel i el Xavier van projectar-ne la transformació en diari. I en van fer campanya pels Països Catalans a la recerca de gent que la pogués fer possible. No se’n van sortir. El text que van escriure per al llibre esmentat abans traspua ressentiment cap als nous manaires del país. Estava convençuda que allò que no havia aconseguit el franquisme –tancar el setmanari– finalment ho havia aconseguit la nova classe política catalana.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.