És encara tema recurrent a les redaccions catalanes, i també a moltes d’espanyoles, el debat sobre si donar o no donar veu a Vox i a l’extrema dreta en general. Sobre si parlar-ne o no, sobre com fer-ho i sobre com hem arribat fins aquí. Passada l’etapa de la por, esperem, i de les vísceres pre i post electorals, potser en podem començar a parlar. A parlar, diguem-ne, sobre si podem parlar-ne o no. I tant que en podem parlar! De fet, n’hem de parlar i n’hem de parlar més i millor. Revisant-nos i assumint errors, del passat i del present, si és necessari. Perquè pretendre silenciar als mitjans, com obviar al carrer, l’existència d’una formació política, d’un espai determinat, per així evitar-ne el protagonisme, i per tant el creixement, és, com a mínim, agosarat, si no del tot il·lús. Almenys, des de la trinxera dels qui pretenen combatre aquest espai, el de l’extrema dreta i el feixisme de façana democràtica.

De fet, durant anys –dècades, més aviat–, el periodisme català ha conviscut amb l’extrema dreta, assumim-ho, en un estat de certa «normalitat democràtica». Que dels pactes del 78 –si és que se’n pot dir pactes– en va sorgir un nou règim, l’actual, infestat d’alts càrrecs polítics, cúpules policials, magistrats, periodistes, grans empresaris i patronats estretament vinculats al franquisme i als seus ‘negocis’ és una evidència que, poc a poc i ha costat molt, ha anat sortint a la llum. No és que als 80, als 90 o a principis del mil·leni no s’intuís, ni es conegués, ni se sabés. Senzillament, el mantra de la transició semblava fulminar del terreny públic i dels mitjans de comunicació tot debat de calat al voltant de quines eren les bases sobre les quals s’havia construït la monarquia parlamentària espanyola.

Entenem-nos. No es tracta de posar en dubte l’honestedat i valentia en la feina de multitud de periodistes des de les escasses tribunes que els oferien (alguns dels) grans mitjans ni, encara menys, la ingent tasca d’investigació i denúncia social duta a terme, durant tot aquest temps, per un munt de publicacions. Especialment, reconeguem-ho ja, fanzines, pamflets i ràdios amateurs i militants, però també revistes de periodisme polític, mitjans independents de tota mena o treballs de recerca publicats en múltiples formats. Ara bé, i aquí és a on anem, la visibilitat d’una qüestió presumiblement tan cabdal per al nostre sistema polític, econòmic i social ha estat deliberadament arraconada, durant dècades, de l’agenda periodística i en la jerarquia temàtica de la majoria de redaccions. Incomprensiblement, era una qüestió que, en posar-se sobre la taula, «no interessava» a l’audiència, «no afectava» el dia a dia dels ciutadans o, simplement, «no entrava» dins les prioritats editorials dels mitjans generalistes, llavors molt més hegemònics que no pas ara, tant en l’àmbit local com en el nacional.

I més greu encara, o més vergonyant si es vol. Durant tot aquest temps, a banda dels evidents símptomes de putrefacció de les principals institucions de l’Estat, l’extrema dreta ha campat lliurement pels nostres carrers. Tan sols alguns passatges, a tall d’exemple: des de neonazis manifestant-se públicament 12 d’Octubre rere 12 d’Octubre a Barcelona i a moltes altres capitals fins al brutal assassinat del burjassoter Guillem Agulló a Montanejos, passant per les tenebroses xarxes del terrorisme d’estat al País Basc o per la impunitat policial i judicial de la què han gaudit a casa nostra desenes de feixistes que actuaven a mode de matons de barri.

I front això, quin ha estat el paper dels ‘nostres’ mitjans i periodistes? Qui ha tingut present el cas Agulló fins avui? Quin abast polític i mediàtic se li ha donat? Quina mena de cobertura s’ha ofert fins fa ben poc al Dia de la Hispanitat? Com s’ha tractat els moviments socials que sortien al carrer per enfrontar-s’hi? Quina explicació i quin relat s’ha venut al voltant del terrorisme d’estat en el conflicte basc? Quants cops s’han tractat pallisses, apunyalaments o enfrontaments multitudinaris com a simples baralles entre bandes juvenils? Revisant hemeroteques, no en tinguem dubte, quedarem astorats de la poca vergonya que han tingut molts, de la manca de valentia d’alguns i, òbviament, de la penosa criminalització de l’antifeixisme que han practicat els més miserables. I no necessàriament des de mitjans ultres o minoritaris.

La suposada estratègia comunicativa de silenciar l’extrema dreta, cal insistir-hi, no ha estat mai, ni tampoc ho és ara, una solució, sinó una greu irresponsabilitat; símptoma, segons el cas i el moment, de cert estat de por, d’indiferència i manca d’empatia o, en el pitjor dels casos, de connivència i acceptació. El feixisme, prenguem-ne consciència, seguirà creixent si el seu discurs no troba adversaris a l’alçada de l’amenaça i si els seus arguments, també els elaborats –que, per desgràcia, els tenen–, no són rebatuts als nostres mitjans de front, trepitjant fang, amb astúcia, sinceritat i coratge intel·lectuals.

I és que el poder de ‘silenciar’ el feixisme, per desgràcia i per deixadesa nostra (ja en parlarem un altre dia, d’això de la deixadesa), el tenen, tan sols, els ‘seus’ mitjans i periodistes, els de la dreta i els consensos espanyols més conservadors. De fet, durant les darreres dècades i mentre els ha anat bé (sia per interessos polítics o d’audiències), els mitjans de masses de l’Estat, vertadera punta de llança, ara i abans, del blanquejament i creixement de Vox i el seu discurs, han apostat, precisament i com a norma, pel silenciament. I, de retruc, han arrossegat la resta, marcant agenda i delimitant el terreny de joc de tots plegats. Masses, i entre ells alguns dels qui ara tant s’esveren, han passat dècades, des de grans tribunes de casa nostra, mirant a una altra banda i promovent el periodisme de la prudència i els silencis.

Mirem-nos al mirall, doncs, i avancem així sobre debats que amaguen altres debats, per no dir vergonyes més que vergonyants. Com que l’extrema dreta, ara tan sincera i orgullosa, no ha aparegut del no res, i que potser tampoc no ha crescut tant. Perquè existir, amb tot el que comporta l’existència, ja existia. Amb la seva història intacta, amb el seu futur per construir i, el més preocupant de tot, amb el terreny ben abonat per a fer-ho dins i fora de les grans institucions públiques i privades de l’Estat.

Si volem combatre, també des del periodisme, l’extrema dreta, cal combatre, primer, el discurs del silenciament com a remei o mal menor. Una actitud, més enllà d’aparentment inútil i temorosa, mai pròpia de la nostra ètica com a professionals, dels nostres codis deontològics. Cal parlar de l’extrema dreta i cal fer-ho amb consciència i intenció. Com tota tasca periodística. No es tracta, òbviament, ni de jugar a l’efecte clickbait-Vox ni de situar l’extrema dreta en platós presumptament equidistants. Però tampoc i simplement, de banalitzar el feixisme. Ni tan sols de ridiculitzar-lo, malgrat de tant en tant això ens desfogui i alliberi. Agafem el bou per les banyes i assumim el repte del debat, sense deixar de cedir ni un mil·límetre i mossegant tan fort com calgui.

Quan l’extrema dreta es mobilitzi, sigui on sigui i en el grau i forma que sigui, retratem-la.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.