No volia parlar de la llengua. És una qüestió que de per si m’esgota; i la seva periòdica instrumentalització m’irrita. Però la nova polemiqueta, generada ara per les paraules de l’alcaldessa de Vic sobre l’actitud lingüística dels “autòctons” vers qualsevol persona que “sembla” de fora, m’empeny finalment a buidar això que fa temps que guardo al pap.

Podríem titular-ho ‘Conviure lingüísticament amb ficció i realitat’. O, englobant-ne els dos conceptes suposadament antagònics de manera més informal, ‘Per què no és possible una versió nostrada de The Wire?’.

L’article podria acabar aquí mateix, amb el títol inicial. La interrogació, crec, ja aporta la informació bàsica. Només rumiant-hi una mica, qualsevol que tingui l’idioma d’aquest text com a llengua nadiua i els peus mínimament a terra, hauria de saber la resposta. De fet, potser l’article hauria d’acabar aquí mateix. Perquè gosar desenvolupar un titular com aquest és saber que t’endinses en un jardí de dimensions colossals.

Sigui com sigui, ja som al jardí.

La impossibilitat de produir un The Wire a casa nostra lliga estretament amb la volàtil relació amb ficció i realitat que mantenim aquells que tenim l’idioma d’aquest text com a matern. Des de petits que ens n’adonem. D’adults, ho confirmem. I en tenir descendència comprovem com de fabulosament profundes són les arrels d’aquesta convivència de tall –perdoneu l’expressió– esquizofrènic.

La ficció vindria a ser, en certa manera, la vida que desenvolupem exclusivament en la llengua d’aquest text, intensitat que varia, és clar, segons les característiques sociolingüístiques de l’entorn particular de cadascú. I la realitat, la nostra total integració a un dia a dia i un hàbitat que assumim bilingües i en què l’altre idioma que coneixem, sovint esdevé la llengua franca a què recorrem quan, o bé ens hi sentim obligats de facto –eh, Justícia?–, o bé pressuposem que en un context determinat hi escau millor.

No en faig cap judici de valor. La cosa és, en general, així. Sí, hi ha gent –i no poca– que no renuncia mai, d’entrada, a l’ús de la llengua d’aquest text; gent que ho fa amb naturalitat i que, tot i comportar-li de vegades reaccions adverses, mai no se’n desdiu, per respecte a les persones interlocutores –argüeixen– i per autorespecte. Però crec que estarem d’acord que aquesta actitud exigeix, en molts casos, una considerable força de voluntat.

El cas és que, amb actitud militant o sense, oposant-hi més o menys resistència, per als que tenim com a matern l’idioma d’aquest text, la realitat social a casa nostra dibuixa amb nitidesa un bilingüisme fàctic. I tant és si combinem espontàniament la nostra llengua nadiua amb una de franca –al seu torn nadiua, és clar, per a una immensa part de la nostra ciutadania–, com si no ho fem i els interlocutors acceptem mantenir cadascú la seva pròpia llengua en una conversa del tot fluïda. En ambdós casos, reconeixem i assumim la realitat bilingüe.

És evident, però, que en aquest bilingüisme fàctic plana una tàcita relació de submissió a un idioma tan important com el d’aquest text –no hi ha cap idioma que no ho sigui– però molt més poderós pel nombre de parlants i canals de difusió. També ho és que qui té la sort de tenir com a llengua materna la que nosaltres tenim com a franca, no li cal fer un esforç similar d’adaptació a les situacions que ho requeririen (tot i que dono fe que també se’n produeixen, i més sovint del que creiem).

L’important és, però, que aquest bilingüisme fàctic està absolutament interioritzat entre els “autòctons” –Erra dixit– de casa nostra. Com ho deu estar, imagino, entre els dels altres idiomes del continent –alguns, amb menys parlants que la llengua d’aquest text– respecte a la seva llengua franca, ja sabeu, la internacional. De la mateixa manera, tenim perfectament interioritzades les situacions, els contextos i les companyies en què, de manera intuïtiva –tot sovint, per pragmatisme–, tendiríem a emprar la nostra, de llengua franca.

Insisteixo, la interiorització d’aquests bilingüismes fàctics amaga una inherent relació de subordinació cap a llengües d’abast més global, sí, però no indica, en cap cas, menyspreu per la llengua pròpia, actitud de vassallatge vers cap metròpoli ni, per descomptat, racisme. I no –un no rotund!–, ni la relació de subordinació cap a llengües d’abast més global ni la supervivència de la llengua d’aquest text –temes que fan excretar rius de tweets– no depenen del fet que en aquest tros de la pell de brau s’hi esdevingui o no un estat sobirà. Com si les llengües que parlem i les nostres actituds –lingüístiques i de tota mena– fossin immunes a la força imperial del mercat homogeneïtzador, aquell que munta franquícies a cada cantonada i extermina qualsevol rastre de singularitat!

Potser, doncs, que uns i altres deixem de llençar merda i llençar-nos merda en relació a la llengua d’aquest text. Estimem-la, ensenyem-la, intentem emprar-la el millor possible –els de parla oriental, sí, fotem el fotut favor de pronunciar les maleïdes neutres, hòstia de Déu!–, i fem-la el màxim de propera i útil. Però deixem, si us plau, d’erigir-nos en cavallers del grial per a la seva vitalitat present i futura, i deixeu, si us plau, de veure supremacisme per defecte en qualsevol mostra de neguit individual o col·lectiu sobre la llengua d’aquest text.

I tornant al cèlebre treball de David Simon, per acabar, us imagineu ‘la nostra’ produint i emetent un The Wire ambientat a Barcelona? No és difícil suposar que el protagonisme de la llengua d’aquest text quedaria reduït –amb sort– a converses de la versió nostrada de McNulty amb els seus caps policials i a intervencions puntuals dels responsables polítics de l’àrea municipal de seguretat.

És la realitat (lingüística) que, per força, ens hauria de mostrar una sèrie en extrem realista per semblar-nos versemblant. La ficció, mentrestant, és seguir vivint com si no intuíssim que és precisament aquella realitat que s’hi hauria d’exposar la que, ja d’entrada, en fa la producció inviable.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari