Dissabte El País va dedicar el seu suplement de cap de setmana a posar cara als votants tipus de Vox, tercera força d’Espanya. O si més no, a vuit votants de Vox que viuen a les zones d’Espanya on el partit d’ultradreta va aconseguir millors resultats. Habitualment els suplements de cap de setmana passen sense gaire atenció pel públic general, però el reportatge ‘Por qué voto a Vox’ va aixecar polseguera pel temor a l’emblanquiment de l’extrema dreta que alguns mitjans acostumen a practicar.

Val a dir que la portada del suplement no ajudava a confiar en l’enfocament del reportatge, sinó que feia pensar, més aviat, en un manifest en defensa de Vox. La portada és monogràfica i ens mostra una noia jove de classe alta que es gira cap a la càmera i li dirigeix mig somriure orgullós. Sobre la seva caçadora de cuir, el títol del reportatge: ‘Por qué voto a Vox’. Potser la percepció hauria estat diferent si, en comptes d’ella, el protagonista de la fotografia de portada hagués estat l’home de 50 anys sense ingressos que empeny un carro ple de garrafes d’aigua perquè a casa seva li han tallat el subministrament, que també apareix a l’article.

Cal dedicar un reportatge a entendre per què un partit d’ultradreta va rebre més de tres milions i mig de vots? Trobo que sí. La manera com ho fa El País –donant veu lliure a vuit votants que exposen el seu pensament sense filtres ni confrontació– és l’adequada? No ho tinc clar. I és la veritat, no tinc clar com s’ha d’abordar informativament l’extrema dreta des d’un compromís antifeixista. Fer-los el buit no els fa mal, s’alimenten per canals d’informació paral·lels des d’on fan córrer notícies falses. Si ens dediquem a desmentir cada burrada que diuen, el que aconseguim és que ens marquin l’agenda mediàtica. I si els normalitzem com un partit més del sistema polític, els posem catifa vermella perquè deixin de ser una oposició assilvestrada i esdevinguin força de govern.

No tinc clara la recepta, però crec que El País no l’encerta del tot. M’explico: és important entendre per què un partit que fa dues eleccions era extraparlamentari s’ha convertit en tercera força, i acostar-se als seus votants és una manera per a fer aquesta anàlisi. Amb això no n’hi ha prou, també cal parlar, justament, de l’aparador mediàtic que han tingut per donar-se a conèixer i de l’estructura econòmica que el finança. Però el fet és que aquests votants existeixen i no desapareixeran tancant els ulls. Encara més, és probable que persistint a ignorar-los i deixant que només la ultradreta els doni respostes cada cop en siguin més. Amb tot, crec que El País s’equivoca oferint un altaveu a opinions que legitimen el masclisme, l’odi a la immigració, el negacionisme climàtic i l’autoritarisme amb Catalunya sense més confrontació que un apart molt breu que titulen ‘Dades contra notícies falses’ i que no compensa, ni de lluny, l’espai que donen als arguments pro-Vox.

Cal lluitar contra el feixisme des del periodisme? Indiscutiblement, així com en qualsevol altre àmbit de les nostres vides. Hem d’informar sobre els problemes que afecten els ciutadans que els voten? Sí, però no fer-ho condicionats per ser ‘els problemes dels votants de Vox’, comprant la seva agenda. Hem de fixar-nos en els problemes donats per les condicions materials que impedeixen tenir vides dignes, no en els problemes dels homes que veuen amenaçats els seus privilegis pel feminisme. Donar veu a vuit votants de Vox és emblanquir el feixisme? Per si mateix no, però cal ser molt curós amb el tractament que se’n fa i no perdre mai de vista el perill que suposa.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari

  1. Dolors

    Vox es com el coronavirus.primer es nega la seva existencia, despres s’ amaga i minimitza i finalment cuan hi ha mases “afectats”…els medis rematen la feina.