Netejar la casa, cuidar infants o fer-se càrrec de persones grans i dependents són algunes de les anomenades “tasques de cura”: feines essencials per al sosteniment de la vida i del sistema econòmic, però que encara massa sovint s’entenen com una qüestió privada i que aborden les dones en l’espai familiar de manera gratuïta. Les treballadores del sector han aconseguit que la qüestió es faci un lloc en l’agenda política i mediàtica, gràcies a la seva mobilització i també a les aliances amb la lluita feminista i alguns periodistes, però hi ha molt camí per recórrer: es queixen que algunes informacions encara les victimitzen en lloc de visibilitzar les seves reivindicacions laborals i el reconeixement dels seus drets. Reclamen una intervenció transversal de les polítiques públiques que doni valor al seu treball i faci entendre la qüestió com un problema social. 

Al món hi ha prop de 54 milions de dones treballadores de la llar i de les cures; el 90% no estan protegides per la legislació laboral i no tenen, per exemple, accés a prestacions de la seguretat social com el permís de maternitat ni dret a l’atur. Una de cada tres viu per sota del llindar de la pobresa, en un sector que aporta 10,8 bilions de dòlars a l’economia mundial, segons l’Organització Internacional del Treball (2018), segons l’informe “Tiempo para el cuidado” d’Oxfam Internacional.

Amb el canvi de govern a l’Estat espanyol, les organitzacions de treballadores de la llar i de les cures (TLiC) esperen que arribin canvis després d’anys de lluita, tot i que es mostren escèptiques. “No volem més promeses, volem accions”, expressa amb contundència Constanza Cisneros, treballadora i membre de l’Observatorio Jeanneth Beltrán. La xarxa estatal de les entitats de les TLiC està organitzant una trobada per després del 8M per definir estratègies d’acció coordinada i aconseguir dues reivindicacions històriques: la ratificació del Conveni 189 sobre les treballadores i els treballadors domèstics de l’OIT i la derogació de la Llei sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social.

Des del nou Govern ja han arribat veus dient que es ratificarà el conveni de l’OIT, però aquesta declaració no aixeca entusiasme entre les treballadores: “No volem una ratificació sense contingut. Si el que volen és fer-se la foto, que sàpiguen que estarem alerta i ens trobaran organitzades per respondre”, s’expressa amb contundència Rafaela Pimentel, activista feminista i treballadora de la llar.

Les entitats reclamen seure a la taula de negociació. No té sentit que “el govern negociï les condicions de l’aplicació del conveni 189 amb dos sindicats dirigits per homes i que es pensen que treballar pels drets de les dones migrades és fer un curs de cuina”, afirma amb contundència mostra Rocío Echevarría, treballadora de la llar i membre del sindicat Sindillar/Sindihogar. En el mateix sentit s’expressa Pimentel: “Nosaltres som les protagonistes i si s’ha arribat fins aquí ha estat gràcies a la nostra lluita i a les aliances amb diferents col·lectius, sobretot amb les entitats feministes. Sense aliances hauria estat impossible fer el que hem fet”.

El canvi de la mirada periodística

També tenen clar que els mitjans de comunicació són imprescindibles i destaquen com han canviat les informacions en els últims anys: “Quan el 2006 vam començar la lluita, els mitjans tenien una visió victimista de nosaltres, però a mesura que hem anat fent aliances això ha millorat i ara busquen la nostra opinió. Som nosaltres qui podem parlar de la feina de la llar i no altres”, explica Rafaela Pimentel. Això ha estat, afegeix Pimentel, gràcies al treball de pedagogia de les treballadores i a com s’han posicionat reclamant la veu que els correspon. “Si ara els mitjans informen millor és perquè ho fan des d’una mirada que nosaltres els hem facilitat. Nosaltres som treballadores de la llar, som molt més que una dona amb plomall i escombra”, afirma.

Tot i això, encara es troben amb resistències: es queixen que algunes informacions presenten “la pobra treballadora de la llar”, “quan nosaltres volem parlar d’un treball essencial per la vida i de la manca de drets”, afirma Pimentel. Consideren que encara massa sovint “els mitjans ens victimitzen i només parlen de les conseqüències i no de les causes de la nostra situació, no parlen de les reivindicacions polítiques de les dones organitzades”, afegeix Cisneros. Aquestes també van ser unes de les conclusions que van aparèixer a l’informe “Rere la porta” on les treballadores de la llar analitzaven els discursos de les informacions que sobre elles feien els mitjans de comunicació. Una de les possibles solucions per canviar les informacions seria, a més d’escoltar les treballadores, que els professionals del periodisme es formessin i així “podrien informar amb major coneixement, saber quins són els drets que s’estan vulnerant i des d’aquí proposar solucions”, afegeix Cisneros.

Gràcies a les aliances, ara es visibilitzen més el seu treball i les seves reivindicacions als mitjans de comunicació. “Hem fet pública aquesta feina i això ens ha fet connectar amb la realitat de totes les dones, per què quina dona no ha cuidat, quina dona no cuidarà?”, comenten. Això, afegeix Cisneros, ha fet que moltes dones vegin que els problemes d’aquestes treballadores no són només d’elles, sinó que “és un problema de totes generat pel patriarcat”. Pimentel assegura elles el pateixen més “perquè a més de dones, som migrants”.

Compromís amb el conveni 189 de l’OIT

El Conveni 189, que ja ha estat ratificat per 29 països, estableix un marc general de defensa dels drets de les treballadores de la llar amb la intenció d’acabar amb la desprotecció social i laboral que pateixen. La ratificació d’aquest conveni permet avançar en determinades mesures fonamentals per la promoció dels drets de les treballadores de la llar: garantir l’accés al sistema de seguretat social; assegurar la llibertat d’associació i la llibertat sindical, i promoure la protecció davant qualsevol forma d’abús, assetjament i violència, entre d’altres. Però, tot i que el conveni és vinculant per aquells països que el ratifiquen, després cada estat ha d’aplicar mesures reals per garantir aquests drets. Perquè això passi cal, com explica Constanza Cisneros, que “el Govern es comprometi a aplicar la recomanació 201 que, tot i ser un instrument no vinculant, ofereix pautes per l’enfortiment de la legislació i orientacions sobre diversos àmbits que no apareixen en el Conveni com, per exemple, les polítiques i programes per al desenvolupament professional de les treballadores o l’equilibri entre la vida laboral i la vida privada.”

Juntament amb la ratificació del conveni de l’OIT, una altra de les reivindicacions del sector és derogar la llei d’estrangeria. Algunes entitats aposten per la derogació immediata perquè “canviar-la seria posar pedaços i és molt difícil millorar una llei injusta que imposa jerarquies, divideix i estigmatitza les persones migrants i especialment les dones”, explica Cisneros. En canvi, per Echevarría, hi ha un camí entremig perquè “mentre no aconseguim la derogació podem avançar en alguns drets bàsics com l’obligació d’empadronar les internes”. De fet, diferents entitats com Sindillar i el Grupo Libélulas ja treballen per estendre a diferents municipis el que ja es fa a Barcelona de concedir empadronaments sense domicili fix. Un altra de les solucions temporals que proposen és aplicar el xec de servei, que ja funciona a un gran nombre de països europeus i que entre altres millores suposa l’abonament a la treballadora del salari estipulat amb les cotitzacions corresponents i la simplificació de tràmits per les persones ocupadores. Però per això, “cal una voluntat política i també una inversió econòmica que no sabem si aquest Govern està disposat a fer” diu Isabel Valle, portaveu del Grupo Libélulas.

Les entitats saben que és un moment clau i que si les negociacions no recullen les seves demandes “valorarem quines accions polítiques cal emprendre, no ens quedarem de braços creuats”, sentencia Echevarría. Insisteixen en que cal anar més enllà del Conveni de l’OIT o de la llei d’estrangeria perquè la crisi de les cures no és un problema que afecti només a elles, “és un problema social i cal que s’abordi des d’aquesta dimensió”, assegura Rafaela Pimentel. Reclamen una intervenció transversal que doni valor a aquest treball i que “parlar de posar les cures en el centre no sigui només un eslògan que queda molt bonic però ningú garanteix que sigui cert”, afirma Cisneros. I per aconseguir-ho, diuen, cal aplicar una mirada feminista a l’economia, perquè sense ella “no serà possible superar la crisi de les cures i el que està en joc és la vida de les dones i de moltes altres persones”, sentencia Cisneros.