La setmana passada, Mireia Boya va presentar el seu nou llibre, Trencar el silenci (Ara Llibres, 2020). Ho va fer a La Bonne, i després d’omplir l’amfiteatre de 140 localitats quan encara faltaven 25 minuts per engegar l’acte, es va decidir fer dues rondes, dues presentacions seguides. Fer doblet en una presentació literària, això també podria ser notícia.

La presentació va estar marcada per una idea clau: la de feminitzar la política. Ho deia ella, però també Marta Rovira, connectada des de Suïssa. Al llibre (que, confesso, encara no he llegit), es parla d’un grup de Whatsapp creat durant l’anterior legislatura que aglutinava dones del Parlament, batejat com “la Cobra”. Més enllà d’ideologies, se sumaven per fer pinya plegades. Sororitat, se’n diu. I el lila tenyeix tots els colors polítics. Sona romàntic, però no és només poètic, és molt terrenal i real.

A més de tots aquests silencis que trenca la Mireia, buida el pap i el cor per explicar-nos la seva vida i visibilitzar situacions injustes. Per això cal fomentar un corporativisme feminista: reunir-nos, fer conxorxa i no amagar-nos que ho estem fent. Durant la presentació, també es va dir que la política ha de ser pionera i exemple en aquesta feminització d’espais. Una manera d’actuar, de pensar, de fer i de ser.

En aquest context, la periodista Sara Gonzàlez, que capitanejava la presentació, va preguntar a la també convidada de la vetllada, Tamara Carrasco, quants cops li havien preguntat com estava, quan l’havien entrevistat. Una pregunta fàcil i bàsica. La resposta no us sorprendrà: va dir que no li preguntaven com estava i que, si ho feien, només era en referència a com estava evolucionant el procés judicial. No preguntaven com estava ella, sinó com evolucionava el cas.

Amb la coneixença de tot el que ha viscut i patit la Tamara, em sembla mentida no preguntar-li com està. Si convé, al final de l’entrevista, amb la gravadora apagada. Un acte d’humanitat més enllà del titular i la declaració. Ens cal feminitzar el periodisme. I ja fem tard.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.