La bona rebuda de la versió televisiva de Crims a TV3 -i, abans, la gran popularitat del programa de ràdio homònim i dels podcasts- s’alinea amb l’èxit internacional del gènere del true crime, que viu un moment dolç gràcies a les sèries de plataformes com Netflix. Amb tot, la majoria de produccions més celebrades d’aquest estil continuen sense afrontar amb valentia qüestions com la perspectiva de gènere en crims masclistes o el paper laudatori cap a la policia.

TV3 recull dolces xifres d’audiència els dilluns al vespre gràcies a l’estrena aquest febrer de ‘Crims’, una sèrie del gènere del true crime que relata crims reals que han passat fa pocs anys a Catalunya. El periodista Carles Porta ha catapultat a les pantalles un format fins ara molt seguit a les ones i els podcasts de Catalunya Ràdio. Es tracta de “pura realitat per entretenir”, com ho defineixen des del programa.

A la televisió s’ha buscat la continuïtat amb el format radiofònic, mantenint el ja clàssic “Bona nit, gràcies per acompanyar-nos”, que caracteritza l’inici de cada capítol. A la ràdio, Carles Porta (Vila-Sana, Lleida, 1963) presenta els casos des de l’estudi amb una breu introducció abans de donar pas a cada capítol. La seva veu en off acompanya tota l’estona, amb un to i un estil que busquen atrapar i connectar amb l’oient i que es combina amb les veus dels testimonis i les explicacions i relats de la resta de l’equip, els periodistes Lídia Orriols, Dolors Martínez, Adolf Beltran i Mercè Folch.

Crims ha aconseguit impregnar-se de l’estètica de les sèries de l’univers true crime, un gènere de no-ficció literari i audiovisual on l’autor examina un crim actual -normalment assassinats, assassinats en sèrie o casos molt mediàtics- i detalls de les accions de personatges reals. S’ha creat “un bon relat” amb testimonis, imatges d’arxiu, ficcions i dramatitzacions, explica Carles Porta. “La manera de narrar”, afegeix, “és molt americana, molt de no-ficció, amb pocs adjectius i unes descripcions molt sòbries on la història parla per si mateixa”. La sèrie té una “voluntat molt clara d’entretenir, informar i que la gent es pensi que està dins una pel·lícula”. “Aquestes històries que expliquem són de tothom, existeixen. Van tenir un impacte mediàtic i social molt important, i el que fem nosaltres ara és explicar d’una manera respectuosa i elegant una història que es demostra que interessa a molta gent”, remarca Porta.

La primera sèrie de no-ficció de Catalunya Ràdio que va tenir un gran èxit va ser Tor: tretze cases i tres morts, també de Carles Porta. La producció, que va acabar desplegant-se en un documental pel 30 minuts de TV3, un llibre i un podcast de 25 capítols, relata els tres assassinats que va haver-hi l’any 1997 en un petit poble de 13 cases al Pirineu català, al terme municipal d’Alins (Pallars Sobirà). És allà on fa més de 100 anys que els veïns es barallen per la propietat d’una de les finques privades més grans de Catalunya, que molts han anomenat “la muntanya maleïda”.

El referent nord-americà

El gènere del true crime és tot un clàssic als Estats Units. Una dels primers exemples, de fama internacional, n’és la consagrada ‘novel·la de no-ficció’ A sang freda, de Truman Capote, publicada l’any 1966 i tot un referent a les facultats de Periodisme. Un any més tard, de la mà del director Richard Brooks, feia el salt a la gran pantalla. Capote va reconstruir, des del periodisme d’investigació, l’assassinat de quatre membres de la familia Clutter en un poblet de Kansas el 15 de novembre de 1959. Cinc anys i mig més tard, el 14 d’abril de 1965, Dick Hickcock i Perry Smith eren penjats com a culpables de la mort de la família.

Durant els anys cinquanta i seixanta, la revista True Detective va desenvolupar una nova forma de narrar i entendre els assassinats desconeguda fins aleshores. Era més sensible al context, donava detalls més sofisticats psicològicament i estava més disposada a fer conjectures sobre els pensaments i les motivacions desconegudes dels assassins. Al llarg dels anys, el true crime ha mostrat a l’audiència molta informació i coneixement sobre forenses, perfils i aspectes altament tècnics de la criminologia. “Ens hem convertit en una nació d’experts, amb molta gent corrent capaç de parlar de forma intel·ligent sobre els patrons d’espessor de sang i els assassins en sèrie organitzats i desorganitzats”, afirma Jean Murley, autora del llibre The rise of True Crime (Praeger Publishers, 2008).

El gènere ha revifat darrerament a les plataformes de streaming com Neflix, on un dels primers èxits va ser Making a Murderer. La sèrie explica el calvari penitenciari i judicial pel qual va haver de passar Steven Avery, un home acusat falsament d’abús sexual i intent d’assassinat. La primera temporada de la sèrie va ser rodada a temps real durant 10 anys, fet que permet acostar-se molt als protagonistes. La familia Avery lluita durant dècades per demostrar com el seu familiar va ser tancat durant més de 18 anys de manera injusta degut a una trama de corrupció policial.

“Tinc una enveja enorme dels americans que fan aquestes sèries i que tenen de tot. Graven les confessions, els interrogatoris, tenen accés a una quantitat de material enorme, i aquí no, aquí costa una barbaritat”, confessava Carles Porta durant la presentació de la primera temporada de Crims. A la sèrie de TV3, han hagut de solucionar aquesta manca d’images amb la inventiva de la productora responsable de la imatge, Goroka. El seu director, Guille Cascante, explica que el true crime a televisió “va lligat a una manera de fer amb molta excel·lència pel que fa a qualitat d’imatge i amb una barreja de molts tipus de formats”. “Crims està ple de referents”, afirma Guille Cascante, entre els quals cita Making a murderer o The confession tapes

Tot i inspirar-se en produccions nord-americanes, Crims presenta també recursos innovadors i que no són comuns del gènere. Un dels més destacats és la mirada directa a càmera dels testimonis, a diferència del format clàssic en què l’entrevistador se situa a un lateral de la imatge i l’entrevistat el mira a ell. “És una aposta que aconsegueix transmetre la sensació que els entrevistats estan testificant”, asseguren des del programa. “El testimoni està en un quartet sol i parla a càmera, on veu l’entrevistador que parla amb ell a través d’un sistema de teleprompter com el que utilitzen els presentadors dels telenotícies. Això al final produeix un efecte gairebé de confessionari”, explica Cascante.

Entre el realisme i el sensacionalisme

Els periodistes Tura Soler, Rebeca Carranco i Jordi Grau a la taula rodona sobre successos a Girona, el 12 de febrer. Foto: Sònia Calvó.

El gènere rep sovint crítiques per ser insensible a les víctimes i les seves famílies, molt a prop del periodisme més groguenc o sensacionalista. “A Tor, alguns implicats en la història es van enfadar. A Crims sembla que de moment cap família s’ha queixat en veure reflectida de nou la seva història als mitjans. De moment no, però espera’t, no ho sé. A les famílies això no els agrada, és normal. Han viscut unes situacions traumàtiques i a sobre venen els de la tele i tornen a remenar la història. S’enfaden, i sap greu. Però els que s’acostumen a enfadar més són gent colateral. Jo crec que a Crims, tant a la ràdio com a la tele, som respectuosos, sobretot amb les víctimes, i això ho agraeixen”, explica Porta.

“Quan llegies El Caso hi havia detalls escabrosos, publicàvem fotografies molt fortes i detalls de les sentències que explicaven tot tipus de detalls sobre agressions sexuals”, recordava el periodista Jordi Grau a la taula rodona “A l’escena dels crims: els secrets més ben guardats de la crònica negra”, organitzada el passat 12 de febrer a Girona en el marc dels Premis Carles Rahola. Al seu costat, la periodista d’El País Rebeca Carranco criticava que sovint s’acusi els periodistes de successos de ser carronyaires i de fer periodisme groc. “Estic cansada que ens facin sentir culpables i que ens bombardegin amb codis deontològics. És constant. Tot el que és estadístic és avorridíssim. Llegint la informació de la dona assassinada pots entendre que pots ser tu”, matisa Carranco.

La periodista de successos de Ser Catalunya Anna Punsí està d’acord amb Carranco que “la gent reacciona amb els detalls. Cal que no siguin morbosos, però saber si [un protagonista d’un succés] era mare o no pot fer que t’hi fixis més”. “[A la Ser] no tenim llibre d’estil en el sentit de dir si algú està condemnat o no, no tenim res que ho estipuli”, explica, i afegeix: “Sí que hi ha una norma no escrita que marca que no diem noms i cognoms que la societat no pugui identificar”. No obstant això, no hi ha una teoria clara. Punsí recorda el cas d’una jove infermera assassinada a Terrassa a mans de la seva exparella: “Era molt coneguda a la ciutat, havíem de decidir si posar el seu nom o no. Quan els seus companys del CAP van fer un minut de silenci a les portes del centre, aleshores vam decidir publicar el seu nom, va ser el criteri”. Per Punsí hi ha unes línies vermelles que no s’han de traspassar, com ara “explicar el mínim que perjudiqui l’entorn de la víctima i no explicar detalls horripilants del cas, per molt que els tinguis”. A TV3, per exemple, tenen com a norma no ensenyar la façana de la casa i no entrevistar veïns. La principal dificultat és, segons Punsí, explicar tot això “amb les presses de publicar”.

La perspectiva feminista, un repte pendent

“Les no-ficcions de crims són una peça clau i un fil cultural bàsic per als relats del terror sexual, les ensenyances que rebem les dones de per què no podem sortir soles de casa o de què ens passarà si un sonat apareix al nostre poble”, explica la documentalista audiovisual Marina Freixa. “El true crime té una deriva que explora la criminalitat sense cap mena de perspectiva de gènere, quasi sempre se centra en feminicidis però mai ho tematitza com a tal. Trobo a faltar que es parli dins d’un marc de violències patriarcals, en comptes de fer perfils psicològics dels agressors on es busquen altres explicacions”. A això s’hi suma, remarca Freixa, el fet que “en comptes de dones especialitzades en violències hi parlen policies”.

«El violador no sóc jo»: negacionisme, desresponsabilització i invisibilització dels agressors en la informació sobre violències masclistes

Per ella, però, el punt més problemàtic de tots és que en ocasions es “romantitza i idealitza” la figura de l’assassí. Es el cas, per exemple, de Conversaciones con asesinos: Las cintas de Ted Bundy (Netflix), “on es fa més gran l’imaginari de les dones que mereixen ser assassinades per males dones”. “No es planteja que els homes violen i assassinen les dones sistemàticament en el marc de la cultura patriarcal”, critica. “El que fa el true crime moltes vegades és plantejar el “cas puntual, des del punt de vista terrorífic i no sistemàtic”, matisa Freixa.

La politòloga i activista feminista Nerea Barjola va exposar a Microfísica sexista del poder una tesi de referència sobre el relat mediàtic de terror sexual. El cas de les noies d’Alcàsser, als anys noranta, va ser paradigmàtic en aquest sentit: “No són casos terrorífics, passen cada dia, i si expliquéssim que són sistemàtics podríem fer-ne una lectura més complexa”, recalca Freixa.“Les no-ficcions són una peça clau i un fil cultural bàsic en relació a les ensenyances que rebem les dones”, remarca l’advocada penalista Laura Curell. Per ella, els casos que s’acostumen a relatar en els true crime “són els que ens alliçonen com a dones, augmenten els estigmes i alimenten una sèrie de fantasmes que tenim a l’imaginari col·lectiu”.

Nerea Barjola: “El relat dels mitjans sobre el cas de ‘La Manada’ segueix el mateix patró que el de les noies d’Alcàsser”

Curell es mostra confiada, però, que poc a poc apareixen nous formats televisius o documentals, com la sèrie Believe Me (Creedme, Netflix), on es planteja “un relat diferent, que mostra què passa si la dona denuncia, on s’ensenyen els processos de recuperació de la víctima i que la dona també pot ser una supervivent”. Per Freixa, és important que “la criminologia i els relats sobre la violència vagin més enllà del relat dels cossos policials i en puguin parlar persones expertes, com professionals feministes”.

El rol de la policia en el gènere del true crime és un altre aspecte de debat. La periodista Anna Punsí es mostra preocupada pel fet que es pugui enaltir la figura dels cossos policials o donar-los un protagonisme excessiu. Recorda, per exemple, que en el primer capítol de Crims -on es relata la fuga de Brito i Picatoste de la presó– “hi havia un moment que semblava que els Mossos eren uns ‘cracks’, però cal recordar que durant la fugida van matar un noi i van violar una noia”. Davant d’aquesta situació, Marina Freixa recorda la necessitat d’una criminologia articulada per veus feministes. “La història de la violència sexual i el terror sexual és la història de totes les dones i de tots els cossos marcats com a dones, per això hem de poder marcar nosaltres els relats de la nostra violència amb tota la seva complexitat”, conclou.

2 Comentaris

  1. Carles Foix

    Interessant! I una altra cosa, a ningú no li sembla estrany que el periodista Carles Porta tingui un programa simultàniament a Catalunya Ràdio i TV3, venent dues vegades la mateixa cosa… I que sigui amic íntim de Puigdemont? http://lacampanaeditorial.com/lamic-president No pot semblar que a Catalunya es pugui tenir aquestes oportunitats per proximitat amb el poder que per rigor periodístic? Si en comptes d’haver fet campanya per un polític hagués estat fent un doctorat o de corresponsal precari, potser li costaria més trobar feina de periodista?

  2. Jordi Marquès

    Interessant article, però amb errades importants, com ometre la pionera “The Staircase” i també “The Jinx”, aquesta última essent fonamental per la popularització del gènere els darrers anys. L’article també demostra una falta de documentació o cultura cinematogràfica al qualificar d’innovadora la mirada dels entrevistats a càmera, una tècnica popularitzada per Errol Morris fa molts anys i llargament copiada.