Mèxic és el país del món on es van comptabilitzar més periodistes assassinats (10) l’any 2019, segons Reporters Sense Fronteres. El mateix nombre que a Síria, on fa més de vuit anys que estan en guerra. Daniela Pastrana és una periodista mexicana especialitzada en drets humans, editora del portal PiedePágina.mx i responsable de les investigacions de la Red de Periodistas de a Pie. També és una de les veus del documental Aigua Tèrbola: el negoci d’Agbar a Mèxic, que es presenta dimecres 26 de gener als Cinemes Girona de Barcelona.

Quin treball fa la Red de Periodistas de a Pie?

La Red de Periodistas de a Pie és una organització de periodistes en actiu, que estem majoritàriament a Mèxic, i que treballa en la professionalització del gremi. Té tres àrees: la de capacitació, que és amb la qual es va iniciar; la de llibertat d’expressió i relació de vincles, que treballa d’una forma preventiva organitzant periodistes; i la de recerques, que també es dedica a enfortir i donar suport de manera directa als mitjans locals del país. El nostre objectiu és que puguin existir mitjans independents a les regions del país, sobretot en les de major risc, perquè puguem tenir informació directa del que succeeix i, al mateix temps, que els periodistes que hi treballen estiguin connectats i segurs.

Mèxic ha estat un dels països del món on s’han comptabilitzat més periodistes assassinats el 2019 i on, segons informes oficials, un periodista és agredit cada 22 hores. Per què ocorre això?

Sempre es pensa que estem en risc per investigar narcotraficants, però en realitat hi ha recerques molt més arriscades: les que tenen a veure amb migracions i les que fiscalitzen les maniobres de les empreses transnacionals en el territori. Aquestes grans corporacions estan directament afectant les comunitats i tenen interessos molt poderosos. No els agrada gens que estiguem documentant les violacions de drets humans que hi ha. Fa uns deu anys que ens vam començar a adonar d’aquesta realitat, veient periodistes que passaven de cobrir temes de cultura a reportar sobre qüestions de medi ambient i de sobte rebien amenaces de mort. De la mateixa manera que les han rebut els defensors i defensores del territori. Va totalment lligat.

Quines empreses heu investigat per violacions de drets humans?

Hem estat investigant moltes empreses, algunes d’espanyoles, com Aigües de Barcelona; Abengoa, involucrada en un cas d’amenaces de mort a una reportera que cobria el cas de la presa del Zapotillo, a Jalisco; FCC, de la qual ara el multimilionari [mexicà] Carlos Slim n’ha comprat una part important; les empreses de Florentino Pérez, el president del Reial Madrid, que té aquí negocis amb eòliques, fracking, construcció d’aeroports… A més, en molts casos hi estan implicats els governs dels països inversors. A Mèxic, el principal inversor són els Estats Units, el segon és Espanya i després el Canadà, que té empreses que es dediquen a l’extracció minera. Hem documentat directament com, per exemple, el govern del Canadà ha pressionat a través de la seva ambaixada el govern de Mèxic perquè desallotgi comunitats que s’estaven oposant a una mina. I hi ha hagut assassinats pel mig. En general, acaben rebent amenaces de mort tant defensors com periodistes que estan investigant sobre el terreny.

És un problema que afecta només Mèxic?

No, les amenaces de les multinacionals són un problema estructural que afecta moltes parts del món. En països com Mèxic, moltes empreses s’aprofiten d’un sistema judicial molt feble i una elit política massa corrupta. Fan aquí el que en els seus propis països no s’atrevirien a fer. El desenvolupament de molts països està, de fet, muntat sobre la destrucció d’uns altres, els que tenen els recursos naturals. No és casualitat que a Mèxic hi hagi un 98% d’impunitat, és a dir, s’investiguen només el 2% dels delictes.

Per què es dóna aquesta impunitat?

El problema és estructural. Hi ha una elit política molt corrupta que ha permès i reproduït aquests nivells d’impunitat. Però també hi ha un món que ha permès això, que no ha condemnat de la mateixa manera al govern mexicà que altres governs. Per molt menys que el que ha passat a Mèxic, en països com Veneçuela o Cuba la comunitat internacional ja hauria sigut més contundent, i aquí no. A la comunitat internacional no li han importat els 250.000 assassinats ni els 40.000 desapareguts que hi ha hagut en l’última dècada a Mèxic, perquè tenen interessos, recursos, perquè és l’avantsala dels Estats Units… I això hi ha un sistema mundial que ho permet.

No és el mateix investigar vulneracions de drets des de Ciutat de Mèxic que des de les comunitats afectades… A quins perills s’exposen els periodistes sobre el terreny?

El que passa en els territoris és que tothom es coneix: el cap de la policia va anar a escola amb el cap del càrtel del narcotràfic local, amb el cacic, amb el mestre, amb la periodista, amb la defensora… En aquest ecosistema és molt més fàcil agredir un periodista que està generant incomoditat amb les seves publicacions a nivell local. El que nosaltres intentem és teixir vincles que sobrepassin allò local. És a dir, intentem que les recerques les liderin els periodistes locals, que tenen més facilitat per investigar perquè coneixen la zona, però que hi hagi també periodistes de Ciutat de Mèxic i, si és possible, també periodistes internacionals o organitzacions de la societat civil especialistes en el tema. Això permet, a més d’ampliar la difusió dels reportatges, donar més protecció als periodistes que són més vulnerables sobre el terreny.

Quins mecanismes poseu en marxa per a protegir als periodistes que s’estan jugant la vida?

No hi ha una sola fórmula, sempre anem corregint sobre la marxa. Una de les maneres de protegir-nos ha estat, justament, intentar que la informació no només surti en el mitjà local, sinó que surti al mateix temps en diversos mitjans, nacionals o internacionals, amb una cobertura àmplia. També fa anys que formem xarxes de periodistes, sobretot especialitzats en medi ambient, de manera que, si hi ha una agressió al sud del país, immediatament se’n poden assabentar al nord i podem tenir reaccions molt més ràpides. Per a cobertures específiques, intentem fer monitoratges constants. A vegades no és gens fàcil. Sempre som equips petits que sortim al carrer sense protecció de seguretat, ni assegurances contra accidents. El fet que actualment la majoria de periodistes siguin freelance complica la protecció i el seguiment, però mirem de fer un monitoratge bàsic i que sempre hi hagi algú que sàpiga on és el periodista, a qui està entrevistant i amb qui es veurà. Tractem d’estar preparats i fer molta feina preventiva i tenir bones pràctiques per no haver de lamentar-nos després.

Des de 2012 existeix també un mecanisme de protecció nacional a Mèxic per a persones defensores de drets humans i periodistes. Funciona?

No. I no és perquè ho digui jo, sinó perquè només comptabilitzant els 10 els periodistes assassinats aquest últim any, ja es veu que no ha funcionat. El sistema té molts defectes. Un d’ells, potser el més opac, és la subcontractació des de l’administració pública de l’empresa RCU Sistemas, la qual s’encarrega del mecanisme de seguretat de periodistes -la instal·lació de càmeres de seguretat, l’administració dels botons del pànic…-. Em preocupa que no tenen perfils competents per fer diagnòstics que permetin detectar alertes preventives ni mecanismes per assegurar la protecció de periodistes que fa dos anys que denuncien que, malgrat estar desplaçats a la Ciutat de Mèxic, els volen matar. Va ser el cas del fotoperiodista Rubén Espinosa, que finalment va ser assassinat l’any 2015. Quan el mecanisme de protecció nacional no fa diagnòstics i no dedueix que, si en l’estat de Chihuaha hi ha hagut tres defensors assassinats, és possible que vagin després per la periodista que tenia aquests tres defensors com a fonts, és que el sistema no serveix.

Això no significa que hagi de desaparèixer. De fet, necessitem que funcioni, perquè s’hi ha invertit molt i, sobretot, perquè no és una concessió del govern, sinó que es va aconseguir gràcies a la pressió dels periodistes i els defensors de Drets Humans.

Veus alguna millora des de l’arribada del nou govern de López Obrador?

No sóc gaire optimista sobre allò que pugui fer aquest govern. Estem acostumats a veure en el president la figura del “salvador”, el que ens ho resoldrà tot i, per més ben intencionat que sigui un president, no pot resoldre tots els problemes d’un país tan complex: no hi ha una corresponsabilitat dels partits d’oposició, la societat civil està molt desgastada després de molts anys d’estar donant batalles… I tampoc hi ha una corresponsabilitat d’altres països, que són part d’aquest problema. Agraïm enormement la solidaritat, però necessitem deixar de parlar de solidaritat i començar a parlar de coresponsabilitats, perquè el mínim que es pot esperar és que els països demanin explicacions a les seves empreses pel que fan en països com Mèxic. En canvi, les àrees de drets humans dels països del nord vénen a posar-nos les tiretes del mal que han fet les seves pròpies empreses i àrees comercials. Crec que la situació a Mèxic és molt difícil, cal que tots ens esforcem i pensem noves maneres d’entendre’ns, i que els mitjans de comunicació assumim també la responsabilitat de no estar adobant el terreny a la polarització.

__

Aquesta publicació es va produir gràcies a la contribució financera de la Unió Europea a través de la beca DevReporter per un projecte d’Enginyeria sense Fronteres amb col·laboració amb PODER. El contingut d’aquest document és responsabilitat exclusiva d’Enginyeria Sense Fronteres i del seu autor i no reflecteix necessàriament la posició de la Unió Europea.