Ja el tenim aquí. Se’l coneix per coronavirus i podria arribar a ser una pandèmia d’efectes imprevisibles. De moment, ja és tendència mundial a les xarxes socials i omple tots els informatius del planeta.

De motius no en sobren, perquè sobren els motius d’alarma: es tracta d’un virus fàcil de transmetre, del qual no hi ha informació prèvia, amb efectes potencialment mortals i que ha trencat la muralla xinesa per escampar-se arreu del món. Tothom el pot contraure, a qualsevol lloc i en qualsevol moment, perquè el contagi va per l’aire i viatja com el vent.

Arribat aquest punt, es desplega una concatenació de notícies que, de tan accelerades i contradictòries entre si, no ens permet saber quines són solvents o bé provocades per una histèria tant o més encomanadissa que el mateix virus.

S’hi barregen notícies sense contrastar, anàlisis de suposats experts i, al bell mig, un cabal d’acudits, bromes macabres i els típics estirabots que apunten a una conspiració de la indústria farmacèutica o a l’apocalipsi que Michel de Nostredame va pronosticar a mitjans del segle XVI.

Amb aquest nivell d’informació transitant ja no sabem què pensar, però mentrestant hi ha qui fa l’agost aprofitant la psicosi -la venda de mascaretes s’ha disparat de forma desbocada, si bé els entesos han advertit que són innòcues a efectes d’impedir el contagi- mentre que el nombre d’animals abandonats ha crescut sobre la falsa creença que poden propagar l’epidèmia.

D’aquesta manera és com la por s’ha apoderat del nostre subconscient, tot i que el coronavirus té, segons l’OMS, una taxa de letalitat d’entre el 2 i el 4% a Wuhan, i al voltant del 0,7% a fora d’aquesta ciutat xinesa, i que les damnificades són majoritàriament persones grans amb malalties prèvies. Ni el fet que les grips estacionals són més lesives i demolidores ho ha evitat: ja hem associat les sigles Covid-19 amb la pesta bubònica.

Sembla, doncs, que els dispositius mèdics i els consells de les autoritats busquen prevenir la histèria a banda de combatre els suposats efectes del maleït bitxo. I segurament fan bé de donar consells. Dimarts responien a tots els dubtes, al ritme que l’epidemiòleg Oriol Mitjà hi deia la seva a Vilaweb i el físic Alberto Sicília ens obsequiava per Twitter amb un excel·lent tractat sobre el fenomen.

Malauradament, al costat de qui practica el seny hi apareixen, com un contagi a la inversa, aquells que inoculen el pànic amb l’únic objectiu d’arrossegar audiència. Veure l’enviat de La Sexta a la Llombardia parapetat darrere d’una mascareta és molt poc seriós, com també és impropi d’una crònica rigorosa que el diari esportiu Marca donés credibilitat a tres seguidors del València C. F. que havien relacionat un refredat contret a Milà amb el coronavirus. L’únic cas detectat al País Valencià fins aquell moment no tenia res a veure amb els que presentaven els soferts aficionats de l’equip “txé”.

Exigir ponderació i rigor als mitjans és el mínim que pertoca a hores d’ara. Recordar-los que, segons com ventilen alguns temes, perjudiquen les nostres vides fins a límits innecessaris. En definitiva: que entre el silenci i l’espectacle sempre trobaran un terreny fèrtil per demostrar que es pot informar amb equanimitat i dades fiables. Farien un bé a la professió i, pel que ens ocupa, a la salut de tothom.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.