El moviment feminista fa temps que denuncia com les violències masclistes es nodreixen de la violència institucional, per acció o omissió de les administracions i institucions públiques i de les persones que el representen. Però aquesta violència institucional, que revictimitza les dones, apareix poc o de manera descontextualitzada als mitjans de comunicació de forma que, segons les expertes consultades, s’alimenta la impunitat de l’Estat i els mitjans es converteixen en còmplices. Canviar els discursos dels mitjans permetria visibilitzar aquesta violència estructural i es podrien impulsar canvis reals en les polítiques públiques.

L’informe mèdic de l’Hospital de Bellvitge sobre les agressions masclistes rebudes per Yulia no va arribar als jutjats: aquesta veïna del Prat de Llobregat va ser assassinada per la seva parella el desembre de 2019. La responsable del Jutjat de Violència sobre la Dona 1 de Castelló va negar l’ordre de protecció de les dues filles d’Itziar Prats perquè, en l’informe de valoració, el cas va ser catalogat de baix risc: el pare va assassinar les nenes. Aquests són dos exemples, dels molts que apareixen als mitjans de comunicació, que podrien qualificar-se violència institucional, ja sigui per accions o omissions realitzades per l’Estat i les seves autoritats, per problemes en el circuit d’atenció o en els protocols que cal aplicar. És una violència que, malgrat vulnerar els drets de les dones i en molts casos exercir una violència secundària sobre elles, acostuma a ser “la més invisible, la que més s’ha silenciat i, en conseqüència, la més impune de totes”, resumeix Ana Bernal-Triviño, periodista i professora de la UOC.

Canviar aquesta situació requereix una intervenció transversal en els mitjans de comunicació i aliances entre les diferents organitzacions i agents implicats, així com aprofitar “els casos que ens permeten detectar on s’ha fallat per revisar els protocols i aconseguir un canvi estructural que estem reclamant amb tota la legitimitat”, explica Sara Moreno, professora de Sociologia de la UAB. Això, afegeix, permetria evitar el que ha passat fins ara: “Hi ha hagut molta correcció però no s’ha traduït a la pràctica política.”

Els discursos sobre violències no reconeixen la violència institucional

Les informacions sobre les violències masclistes dels mitjans acostumen a centrar-se en les dones i en els agressors perquè es reprodueix el discurs oficial, en el qual no hi ha un reconeixement de la violència institucional. “És més fàcil reconèixer culpes i responsabilitats en els agressors, és a dir, algú que està fora de l’aparell institucional, que reconèixer les pròpies, i els mitjans segueixen aquesta línia”, comenta Bernal-Triviño. Si bé és cert que els mitjans haurien de ser capdavanters i qüestionar la violència institucional, fins ara no ha estat un tema central de les informacions per les dificultats que suposa acostar-se a les fonts i per la falta de formació a l’hora d’identificar aquesta violència i de transmetre-la, entre altres raons.

Caldria que els mitjans fossin conscients de la necessitat d’informar d’una violència estructural que és especialment nociva per a les dones i que, comenta l’advocada Laia Serra, “s’establís una aliança entre mitjans per visibilitzar el terme en l’àmbit concret de violències masclistes i nosaltres, com a juristes, ja veuríem com l’utilitzem en termes de denúncia.” Seria buscar una manera de parlar d’aquesta violència per crear imaginaris de denúncia i “de la mateixa manera que l’expressió d’incitació a l’odi ja ha adquirit un gran potencial comunicatiu més enllà del que és delicte, es podria fer el mateix amb la violència institucional”, afegeix Serra. També caldria formació específica de les professionals per evitar que “les informacions es limitin a donar la notícia puntual, totalment descontextualitzada, sense entrar a les causes estructurals de les violències”, apunta Marisa Fernández, advocada membre de Dones Juristes. Una descontextualització que troba paral·lelismes en el dret que “també descontextualitza i amaga la responsabilitat de l’estructura patriarcal en les violències masclistes quan, per exemple, un judici es limita a castigar la responsabilitat individual de l’autor de l’agressió derivada de fets delictius penats per la llei”, afegeix Fernández.

La violència que ve després de la violència masclista

La por a les represàlies immobilitza els mitjans

A tot això cal, segons les expertes consultades, preguntar-se perquè els mitjans no parlen de tots els fenòmens on es produeix aquesta violència institucional, cosa que visibilitzaria que és un problema estructural que afecta més dones que les que identifiquem com a víctimes. En aquest sentit, Bernal-Triviño es pregunta perquè no s’informa en profunditat o es parla poc de les diferents expressions d’aquesta violència: “Des de les retallades pressupostàries per a les polítiques públiques de gènere a la falta de voluntat política per canviar aquesta situació; o perquè no s’incideix en la manca de formació en gènere dels operadors jurídics o en l’androcentrisme de la justícia”. Informar de casos concrets contextualitzant-ne les causes permetria transformar discursos i incidir en canvis socials i polítics, com ja ha passat en altres expressions de les violències masclistes com són les agressions sexuals o els feminicidis. Per Bernal-Triviño, la situació no és fàcil i els mitjans actuen amb molta prudència, perquè no només és complicat contrastar la informació o aconseguir proves sinó que “quan estàs dient al poder que exerceix violència, l’estàs carregant de culpa i responsabilitat i cal anar amb peus de plom”. I si a això s’hi afegeix que “quan assenyales les altes instàncies i desafies el poder corres perill perquè no saps si pots tenir alguna represàlia personal o sobre el mitjà, tot es complica”, sentencia Bernal-Triviño.

L’aliança entre mitjans permetria evitar la por a represàlies i convertir els mitjans en capdavanters de la transformació d’imaginaris perquè si no la por amb la que es treballa no fa més que “construir un silenci còmplice” sentencia Bernal-Triviño.

Catalunya contempla legislar sobre la violència institucional

Existeixen diferents definicions sobre què és la violència institucional. El 1993 la Declaració sobre l’eliminació de la violència contra la dona de l’Assemblea General de Nacions Unides la definia com una de les formes de violència física, sexual o psicològica perpetrada o tolerada per l’Estat. Tres anys més tard, la Convenció Interamericana per Prevenir, Sancionar i Eradicar la Violència contra la Dona va afegir que aquesta violència és la que exerceix “l’Estat o els seus agents on sigui que passi”. Aquesta dimensió institucional de la violència contra les dones i l’obligació dels estats d’indemnitzar les dones que l’han patit ha estat recollida en l’àmbit europeu a través del Conveni del Consell d’Europa sobre prevenció i lluita contra la violència contra les dones i la violència domèstica, conegut com Conveni d’Istanbul i ratificat per Espanya el 2014.

A partir d’aquest marc internacional, Catalunya en Comú Podem ha registrat al Parlament una proposició de llei de reforma de la llei 5/2008, de 24 d’abril, del dret de les dones a eradicar la violència masclista per avançar en el reconeixement de la violència institucional i digital, així com reforçar la necessitat del consentiment i la interseccionalitat. Aquesta reforma, que s’ha fet amb l’assessorament jurídic de l’advocada Laia Serra i expertes feministes en violències masclistes, defineix aquesta expressió de violència masclista com: “els actes, pràctiques, criteris i procediments, que per acció o omissió, discriminin o atemptin contra els drets de les dones. La violència institucional, inclourà la producció legislativa, la interpretació i aplicació del Dret que tingui per objecte o provoqui aquest mateix resultat.” La proposta de modificació especifica clarament l’àmbit institucional al qual s’hauria d’aplicar la llei sigui per acció o per omissió i pot provenir “d’un sol acte o pràctica greu; de la reiteració d’actes o pràctiques de menor abast que generen un efecte acumulat o de la omissió d’actuar quan es conegui l’existència d’un perill real o imminent.”