El periodista Héctor G. Barnés publicava fa pocs dies al digital El Confidencial un reportatge sobre la possibilitat d’eliminar graus de lletres i humanitats, plantejada per la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles. La mesura s’escuda en la baixa acceptació que aquestes titulacions tenen en el mercat i en l’elevat atur que generen, en comparació amb les llicenciatures científiques i tècniques.

Les al·legacions a aquest tipus de propostes, que el mateix periodista recull amb declaracions de docents i acadèmics, com el degà de Filosofia de la UNED Jesús Zamora Bonilla, vénen de lluny, i estan molt relacionades a l’esmena que es fa des de molts espais universitaris —encertada, des del punt de vista de qui escriu aquestes línies— a una concepció de l’acadèmia que estigui lligada directament a les necessitats del mercat, en concret del mercat laboral. És a dir, que les universitats produeixin perfils demandats pel teixit empresarial de l’entorn és una conseqüència positiva, però no la raó de ser del treball acadèmic. La universitat ha de ser un espai que generi exterioritats de valor social, cultural i no necessàriament econòmic: no hauria de ser, per dir-ho així, un entorn econòmicament productiu, o almenys no fer d’aquesta productivitat la seva raó de ser. Avaluar una facultat a partir dels seus resultats pot ser positiu, sempre i quan aquests resultats no es defineixin sempre per criteris econòmics.

Aquestes reflexions al voltant de la formació acadèmica i de les universitats que aspirem a tenir són, evidentment, aplicables a la feina i la formació en Periodisme; un dels graus, per cert, que es podria plantejar retallar precisament per aquesta “baixa incidència en el mercat laboral i alta taxa d’atur”. Acceptar els dictàmens del mercat i, en concret, del mercat laboral, per definir la formació acadèmica dels nostres professionals pot tenir conseqüències prou terribles per al periodisme com a tal. La ultraespecialització i la desconnexió amb la resta de disciplines socials —i, en conseqüència, amb molts aspectes de la realitat que ens envolta, com passa també en altres disciplines i com critica el mateix Zamora al reportatge esmentat— no pot més que crear periodistes capaços de descriure l’aparença de la realitat que els envolta sense entendre’n les relacions socials subjacents. Periodistes que poden narrar, és clar, però sense comprendre. Si la universitat funciona com una fàbrica de carn envasada per distribuir per les empreses mediàtiques del país, el risc per la professió i pel que volem que sigui és enorme.

Evidentment que les nostres facultats i escoles de Periodisme han d’adaptar-se al funcionament i les exigències tècniques de la professió, per descomptat. Això no vol dir, però, que ens puguem permetre formar professionals del periodisme desconnectats no només de les realitats que han d’explicar, sinó de les disciplines i praxeologies socials i humanístiques que els ajudaran a fer-ho. Cap part de l’acadèmia ha de “posar-se en valor”, cap institució pública s’ha de jutjar pel seu rendiment econòmic. Si el que volem és un periodisme crític i humà, una professió que ajudi a comprendre el món, l’últim que hem de fer és entregar les nostres escoles al mercat.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.