Aquests últims dies han coincidit tres informacions aparentment inconnexes però que expliquen la necessitat d’interpretar correctament el que entenem per difusió de l’odi.

Dijous passat ens aixecàvem amb l’anunci que la Fiscalia de Barcelona ha presentat la primera querella contra una dona que va piular un fals vídeo en el qual s’atribuïen actituds violentes a un grup de menors no acompanyats.

L’endemà divendres coneixíem que el porter de l’equip anglès Leeds United, el tarragoní Kiko Casilla, ha estat sancionat amb vuit partits i una multa de 60.000 lliures esterlines -uns 70.000 euros- per proferir comentaris racistes contra el jugador del Charlton Athletic Jonathan Leko. Casilla hauria vulnerat el codi de la Federació Anglesa de Futbol, que en l’apartat tercer del reglament preveu castigar conductes que atempten contra “la raça i l’origen ètnic”.

I vint-i-quatre hores després sabíem que una altra instància judicial -en aquest cas, el jutjat del penal número 26 de Madrid- decidia absoldre l’actor Willy Toledo dels delictes contra els sentiments religiosos arran d’un missatge publicat a les xarxes socials el 5 de juliol de 2017 on manifestava, literalment, que es cagava en Déu i en la Verge Maria.

Les tres notícies ens ajuden a resituar el debat entorn la difusió de continguts que poden atiar el rebuig cap a determinats col·lectius. Un debat que va arribar al paroxisme quan la justícia espanyola va utilitzar l’article 510 del Codi penal, relatiu a la discriminació, provocació, odi i violència, per incriminar Valtonyc i altres rapers arran d’unes cançons que denuncien els privilegis de la monarquia o la corrupció de la classe política. En lloc d’atendre al principi de l’article del Codi Penal, pensat per protegir les persones racialitzades, LGTBI i altres col·lectius vulnerables, va transformar-lo en una arma llancívola per atacar la dissidència d’esquerres, confonent una vegada més l’odi amb la llibertat d’expressió.

Aquestes informacions venen a tomb per diverses coses. En primer lloc, perquè modulen i ajuden a perimetrar el que són comentaris o missatges inadmissibles, en els quals s’estigmatitza i criminalitza determinats grups socials. Ens recorden que ningú pot convertir la llibertat d’expressió en llibertat de menyspreu cap a ningú per raó de sexe, procedència o condició social. Així ho expressava Endika Zulueta, l’advocat de Willy Toledo, a propòsit de l’absolució del seu client: “El pensament no delinqueix, i la seva expressió escrita o verbal, tret que animi a l’hostilitat violenta contra determinats col·lectius, no han de ser delicte en un país que vulgui ser respectuós amb els drets fonamentals”.

En segon lloc, evidencien que la justícia espanyola ha manipulat de forma obscena el marc normatiu per coartar el pensament crític amb el poder, fent passar metàfores sobre la corona o la violència d’Estat com a enaltiment del terrorisme. Un abús en tota regla, com així van entendre-ho el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) i el jutge de Gant (Bèlgica) després d’estudiar el cas del raper mallorquí.

I per últim, també ens interpel·len a ser responsables en la gestió que fem de les xarxes. I és que Twitter i la resta de plataformes digitals són una finestra oberta a les mentides, les mitges veritats i a la difusió de continguts que, a força de propagar-se, constitueixen un greu perjudici per a les persones i col·lectius a qui cal protegir.

Aquestes sentències són una brúixola a l’hora d’escriure qualsevol cosa: la llibertat d’expressió es torna profundament odiosa quan atempta contra la integritat i promou l’eliminació de l’altre.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.