No havia seguit mai gaire les eleccions estatunidenques fins ara, que m’he enganxat amb fruïció (i esperança) a les primàries del Partit Demòcrata, sobretot per gaudir de la potència organitzativa, comunicativa i il·lusionadora de la campanya de Bernie Sanders.

En un principi semblava que Sanders ho tenia tot a favor: havia superat moltes de les mancances del 2016, no tenia al davant cap candidat massa potent i, en canvi, al darrere l’empenyia un potent moviment de base capaç d’omplir mítings multitudinaris i de recaptar xifres milionàries a base de petites donacions. Van arribar els primers tests i s’acomplien les expectatives: Iowa, New Hampshire i, sobretot, Nevada, on va aconseguir una aclaparadora victòria gràcies al suport massiu de la classe obrera d’origen hispà, trencant el mite que el seu era un moviment de blancs de classe mitjana súper ideologitzats.

Va arribar el súper dimarts, però, i tot se’n va anar en orris davant del tsunami desencadenat per Joe Biden, un candidat envellit –no en anys, que té els mateixos que Sanders, sinó en energia-, caspós i gens il·lusionador, que en els primers estats va quedar en posicions marginals. És graciós perquè Trump s’hi refereix habitualment com a «sleepy Joe» (Joe endormiscat) i, talment com els fatxendes de pati d’escola, l’encerta de ple en el malnom. N’hi ha prou en veure una intervenció de Biden i adonar-se que no té gaire gràcia.

Llavors, què ha passat? Moltes coses, és clar. Des del suport massiu dels votants negres –un bloc clau en l’electorat demòcrata- a qui va ser vicepresident d’Obama fins a les trampes de la direcció del Partit Demòcrata, passant per immenses sumes de diners d’origen fosc, però n’hi ha una que interessa aquí: la televisió.

A mesura que la candidatura de Sanders agafava força, els atacs en contra van anar creixent, no ja dels rivals, que és esperable, sinó dels principals programes informatius i tertúlies. Sanders, en una retòrica que sonarà propera, va ser titllat al mateix temps de «comunista» i «nazi», es va dir que la seva victòria comportaria «execucions a Central Park» i el seu triomf a Nevada va ser comparat amb «la caiguda de França del 1940». A banda de la repugnància de les acusacions –una part de la família de Sanders va morir a l’Holocaust-, cal tindre en compte que aquestes no van produir-se en canals de dretes, sinó en els més progressistes. Una de les veus més dures contra Sanders va ser Chris Matthews, presentador estrella de l’MSNBC, considerat el canal més d’esquerres. També el periodista de la CNN Abby Phillip va ser considerat «poc professional» per la seva actitud contra el candidat mentre moderava un debat de les primàries demòcrates.

A les xarxes, els seguidors de Sanders denunciaven aquesta cobertura, però al cap i a la fi li treien ferro: les enquestes i el suport al carrer no dequeien. «La televisió ja no té influència», repetien, en part emmirallats per l’efecte Trump del 2016. La realitat, però ha estat una altra. En un país on el potencial d’una campanya es mesura per la despesa en anuncis televisius, els atacs catòdics contra Sanders han esdevinguts mortals.

Però qui mira la televisió avui en dia? Les dades indiquen que la campanya de desprestigi no ha afectat entre els més joves, principal bastió de Sanders. El problema és que el vot jove és anèmic en comparació amb els més grans de 65 anys.

L’exemple de Michigan és revelador. Aquest antic estat industrial, avui devastat per la crisi, era un bastió demòcrata –hi portaven guanyant des del 1992- fins que el 2016 Trump va imposar-se a Hillary Clinton, esdevenint un dels estats clau per a la seva victòria. La campanya de Sanders hi tenia posades les seves màximes esperances per tal de revertir el desastre del súper dimarts, ja que és on més podia arrelar el discurs de classe obrera.

Però al final Biden s’hi va acabar imposant per un marge del 53% contra el 36%. Quan aquestes dades es creuen per grups d’edat, resulta que Sanders va guanyar àmpliament entre els menors de 39 anys (62%), de 29 (81%) i 23 (83%), però aquests només representaven el 29% de l’electorat. Biden en va tindre més que suficient arrasant entre els majors de 50 (66%) i 65 (73%), que suposaven el 55% de l’electorat. Com més es mira la televisió, més es vota Biden.

Òbviament, els resultats electorals sempre són muticausals, però fins a quin punt la televisió va ajudar a disseminar un discurs de la por que va empènyer molts votants a votar contra els seus interessos? Personalment, i respectant tots els matisos i distàncies, la situació m’ha recordat vivament les eleccions espanyoles del 2016, quan el PP va aconseguir revalidar la victòria, gràcies en bona mesura al setge televisiu contra Podemos, un setge encapçalat pels canals considerats més progressistes.

PD: Per cert, he creuat les dades de participació amb la demografia de Michigan i m’ha sortit això: els menors de 40 són el 37% de la població (29% de l’electorat) i els majors de 50 un 46% (55% electorat). I això fa referència només als votants demòcrates, que tradicionalment són més joves que els republicans. Una dada no massa optimista per tots els qui desitgen una derrota de Trump al novembre.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.