És molt difícil no parlar del coronavirus i del brutal efecte que té i tindrà a nivell econòmic per les classes populars i en el nostre cas al món dels freelance i autònoms. Fa pinta que venen corbes i que les conseqüències seran realment devastadores.

Tot i això, continuo sentint el privilegi de forma constant. A la cara. Just quan faig recompte de les feines que han caigut i em pregunto què cobraré aquest mes, recordo que fa una setmana tornàvem d’Almeria i pensava en el tema d’aquest article. Només tenia Lesbos al cap; Lesbos i les rutes migratòries, el periodisme a les fronteres i les companyes periodistes i voluntàries o cooperants.

Durant dies, l’illa va ser focus periodístic gairebé fins als nivells de 2016. Professionals de diversos mitjans cercaven testimonis a terreny, gairebé ningú tenia un equip cobrint la situació. Servien voluntaris, politòlegs, cooperants i altres perfils que, per voluntat o casualitat, fossin a Lesbos en aquell moment.

Un estat europeu ha anul·lat el dret a la petició d’asil i ha permès a les organitzacions feixistes a passejar-se pels carrers de Mitilene impunement mentre apallissaven persones migrants, membres d’ONG i premsa o cremaven magatzems i vehicles d’organitzacions. Res continuava sent prou important com per enviar equips a l’epicentre de les vulneracions de drets humans més importants a la Unió Europea.

Malgrat les bones intencions, la realitat era la de sempre. Els i les periodistes a terreny han hagut de col·laborar de forma voluntària amb aquestes cobertures, si és que hi han accedit, amb l’únic objectiu que es parlés del tema. Moltes d’altres, sentint una profunda necessitat de cobrir la situació per la importància que té, hem hagut de descartar-ho en ser conscients que la inversió econòmica no retornaria ni venent les millors fotografies.

Sense cobertures àmplies i profundes, la informació que ens arribava quedava en mans d’organitzacions que, a crits, miraven d’explicar què passava a Lesbos. Amb la meravellosa excepció de l’Hibai, que malgrat els riscos, va decidir ser-hi. Altres, com la Pat i l’Oriol, entre ràbia, missatges, silencis i notes de veu, han apostat per difondre esperant que el soroll servís d’alguna cosa.

Ha passat una setmana i per l’actualitat és com si l’illa s’hagués evaporat, com si el mar se l’hagués empassat també, igual que a tantíssimes persones. Hem passat del tot al res.

I mentre pensava en recordar els noms de les qui em fan sentir una mica més a pop d’aquella illa, en ple confinament i en plena crisi de salut pública, al timeline de Twitter va aparèixer un vídeo. Moria tornava a cremar. El camp militar més antic de Grècia, amb unes 20.000 persones, tornava a cremar i matava una nena de 6 anys.

Amb tot, potser se’n tornarà a parlar quan el coronavirus arribi a Lesbos.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.