I si el malson esdevingués un part, 

i el cel que se’ns forada una finestra?

Blanca Llum Vidal

Merci per tot aquest finde! Moltes emocions contingudes. Els jefes no saben què és treballar tantes hores sota pressió. Petonets i cuida’t.” Són les onze de la nit de diumenge i em cau una llàgrima quan rebo aquest missatge. És una companya de feina. Acabem d’arribar a casa després de tres dies treballant sense parar en unes condicions laborals molt dures i amb una pressió que no recordava des del 17-A. L’impacte emocional, professional i físic que ha tingut en mi ha estat el mateix que el del dia de l’atemptat. Per l’alt grau d’incertesa, l’allau d’informació (unit a la necessitat d’informar amb urgència i de manera impecable) i el perill per als periodistes. Em pregunto si tindré la lucidesa suficient per explicar, com voldria, quina forma prenem els humans quan treballem sota molta pressió i la nostra salut està en joc. I què neix quan ens permetem ser i parlar clar.

Dissabte, 14 de març. Matí. Un canari en una mina de carbó

Arribem a la redacció de betevé i acordem amb l’equip situar-nos en ordinadors separats, fent ziga-zaga, i allunyats els uns dels altres. Primera victòria. Netegem les àrees de treball compartides amb mocadors de paper i alcohol que hem portat els treballadors. Segona victòria. Comença un dia terriblement incert i s’obre la primera escletxa de llum:

– Quin sentit té, anar a gravar les cues dels supermercats i prendre declaracions?

És la crítica d’un càmera, l’alerta evident que la tasca periodística a peu de carrer suposa un alt risc. És l’enorme sort de tenir, a la plantilla, algú que té la fortalesa de dir no i que impulsa un replantejament dels rodatges. «Les epidèmies han modelat la història, en part, perquè han portat inevitablement els éssers humans a pensar només en les qüestions principals». Ho afirma l’historiador Frank M. Snowden en una entrevista al New Yorker, on afegeix: «Són un mirall per a la humanitat i reflecteixen les relacions morals que les persones mantenen les unes amb les altres».

L’experiència d’aquest cap de setmana ens ha posat davant dels nassos quina relació tenim amb la vida i jo em pregunto: com podrem acceptar…

…que hem estat i serem, de nou, conillets d’índies?

…que la direcció coneix els efectes del coronavirus però no ha aplicat amb prou urgència els protocols a la redacció per minimitzar-ne els riscos?

…que hi ha privilegiats que poden fer teletreball, i no som nosaltres?

…que no sempre tothom està a l’altura de les circumstàncies?

L’empatia, la generositat amb els més dèbils i la responsabilitat fa que trobi resposta a alguna d’aquestes preguntes. Les altres, per a les quals, malauradament, no tinc resposta, han de servir per impulsar canvis concrets i imminents. Ens han de donar coratge i astúcia per aplicar millores ràpides que ens beneficiïn. No personalment, sinó com a societat. Hem de poder denunciar el dolor que provoca la ineficàcia. No cal que ningú ens ho expliqui, ho hem constatat en només tres dies i la crisi pel coronavirus tot just acaba de començar.

Per sort, des de la redacció hem aconseguit dur a la pràctica propostes que, en altres ocasions, s’haurien quedat encallades en esferes de decisió intermèdies que no coneixen la realitat i que, per tant, no senten la urgència d’aplicar-les. En algunes, ens hi ha acompanyat l’empenta de la direcció i el comitè d’empresa. En d’altres, ho hem fet sols. Quan la salut està en joc el dolor és immens. Els humans avancem quan deixem el poder de banda i ens sabem honestos, humils i solidaris per coordinar-nos i plantejar millores col·lectives. No individuals. És així de radical i ens caldrà recordar-ho, tot i que no sé si en sabrem.

Crec que és hora de tenir el cap clar per ser capaços d’encaixar totes les crítiques i atrevir-nos a veure, també, la nostra part més fosca. Jo m’he enfrontat amb la meva: amb el dubte de si decidia els rodatges amb bon criteri; amb la necessitat de reconeixement per la feina feta i amb la meva part més tallant, categòrica i brusca que apareix quan l’estrès em sobrepassa. I he trobat pau quan he estat capaç de veure, un per un, tots els racons del negre. I disculpar-me.

Diumenge 15 de març. A mitjanit es fa de dia.

Què fa possible que els humans puguem treballar en unes condicions d’exigència, sobrecàrrega de feina i pressió emocional tan altes durant hores seguides sense enfonsar-nos? I l’endemà tornar-hi? La confiança en l’equip i en nosaltres mateixos. Creure que som capaços de gestionar crisis i fer-ho molt bé. La professionalitat i, sobretot, l’amor. És diumenge a la mitjanit i és en aquest moment quan entenc l’aprenentatge profund d’aquest cap de setmana tan llarg. I dins meu, es fa de dia.

La llum és un company de feina que no està en torn i es connecta des de Girona per treure’ns sobrecàrrega de feina; una lingüista que et trepitja els talons i té el text corregit abans que acabis la frase; un equip que des de les 9 del matí i fins a les 11 de la nit no aixeca el cul de la cadira perquè l’allau d’informació no ho permet; és el compromís amb la feina i la ciutadania; és una editora que aconsegueix abans que es publiqui el decret d’alarma del govern i escriu les entrades més complexes de la jornada; una productora que, amb una rialla, alerta de noves notes de premsa i compareixences polítiques com qui reparteix bombons, i ho fa tot fàcil. Un equip sencer de cap de setmana que en poques hores es coordina per escriure un manifest i fer-lo arribar a la direcció per exigir més mesures. Tots els missatges dels amics, companys de feina i la família, pensant en tu. És un sogre que, quan són les 10 de la nit de divendres i encara falten dos dies de feina sota pressió, decideix venir-te a buscar en cotxe per tornar, segurs, a casa.

Aquí és on neix la llum, on neixen les qualitats més altes i on creix l’amor. I l’amabilitat, el criteri, l’agilitat, la dolçor. No calen paraules, només una mirada ens ho recorda. I és una mirada tan profunda, tan coneixedora de qui som, que no cal res més. I ara, que no ens podem abraçar, és una mirada corpòria.

Quan d’aquí a molts anys recordem aquests dies, jo voldré recordar i tenir present el camí on neix la llum. He volgut deixar les molles de pa per poder-les resseguir, quan ens calgui.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari

  1. Roser

    Moltes gràcies per assumir en un grau tan elevat la teva responsabilitat professional, darrera la qual s’hi reflecteix la gran persona que ets.

    Respon

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.