El TN Vespre de TV3 de dilluns emetia un vídeo que mostrava clarament violència i abusos contra una anciana amb alzheimer en una residència. De nou, ens trobem en la cruïlla entre l’ètica periodística i la visibilització de la violència. No dubtem de l’afany d’informar dels i les companyes del Telenotícies, però la pregunta és clau: podem informar sense sobreexposar? Parlem del dret a a la intimitat d’una persona amb una malaltia que afecta a les seves facultats: algú va decidir per ella.

No es podia denunciar sense vulnerar el seu dret? Sovint reclamem no invisibilitzar les persones en situació de violència i sobre això se n’ha escrit molt, se n’han fet protocols i decàlegs. Recomanacions que, massa sovint, alguns mitjans vulneren impunement, i cal combatre-ho. No podem confondre hiperexposició amb visibilitat. En una entrevista publicada a Mèdia.cat, Marta Selva analitzava: “Hem passat de la invisibilitat a la hiperexposició, cosa que no vol dir, per si mateixa, que es correspongui amb una explícita millora en la qualitat de la informació”.

Estic, estem, d’acord en donar visibilitat a les violències, es tracta de no invisibilitzar les víctimes. Però cal atendre’n la complexitat, la configuració dins del marc d’una col·lectivitat social afectada per la seva situació de vulnerabilitat. La visibilització requereix d’explicacions, argumentació i documentació seriosa, no pas un vídeo que vulnera la intimitat de la víctima, que no ha pogut decidir si ho consenteix.

La hiperexposició és una espectacularització dels fets i això porta a la mirada pornogràfica, que passa per sobre de l’altre com a subjecte amb capacitat i dret a decidir sobre la seva vida, imatge i privacitat. De fet, exhibir el vídeo comporta un prejudici social: la víctima és vella i malalta; per tant, dependent. No s’ha tingut en compte si la seva exposició era ètica alhora de denunciar. No forma part de la violència simbòlica? Pierre Bourdieu destacava el 1999 que “la violència simbòlica és aquesta violència que arrenca submissions que ni tan sols es perceben com a tals, recolzant-se en unes expectatives col·lectives, en unes creences socialment inculcades”. Laura Mulvey planteja, des d’una perspectiva feminista, que “la imatge de la dona com a matèria primera (passiva) per a la mirada (activa) de l’home porta l’argument un pas més lluny en direcció de la representació, afegint un nivell addicional exigit per la ideologia de l’ordre patriarcal”. La mirada espectadora, doncs, és fonamental; la base emissió-recepció no és aliena i, per tant, cal valorar allò que s’emet.

No podem confondre el periodisme que investiga i dota de visibilitat els conflictes que es guarden sota l’estora amb l’exhibició de la vulnerabilitat. Es tracta d’informar, no del consum del dolor de l’altre com a exercici de falsa política de la veracitat. Georges Didi-Huberman, quan s’interroga sobre la subexposició que porta a la invisibilitat, també denuncia la sobreexposició, l’espectacle a servei del voyeurisme.

No és una cosa nova, però sí que cal analitzar i rescatar textos de referència no conjuntural com els de Bordieu, Mulvey o Huberman. Textos i interrogants que ens portin a nous protocols d’actuació professional. La informació ha de ser veraç però ha de ser contrastada i per això cal recuperar un periodisme que investigui i contrasti, que denuncii sense fer espectacle. El periodisme és, ha de ser, informació veraç; no pas atracció on exhibir les violències.

Marta Selva: “La violència masclista ha passat de la invisibilitat a la hiperexposició”

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.