El temporal Glòria va tornar a encendre el debat sobre els criteris i les rutines dels mitjans a l’hora de fixar l’atenció en uns o altres llocs del país.

És un debat recurrent, gairebé etern, una flamarada que s’encén dia sí i dia també, ara aquí i ara allà, arreu del país, que pren més força gràcies a les xarxes socials i que la llevantada del gener passat va tornar a posar sobre la taula: els criteris i les rutines periodístiques a l’hora de fixar l’atenció en uns o altres llocs del territori en el seu dia a dia i, sobretot, quan la notícia de torn afecta el conjunt de Catalunya.

Parlem del centralisme dels mitjans de comunicació, vaja, i sobretot dels públics i sobretot de TV3, que per a una bona part de la societat catalana és alguna cosa així com el mirall oficial del país, on veure-hi reflectides les virtuts de la societat catalana però també els defectes que ens són propis a l’hora d’explicar-nos com a país.

Des d’aquest punt de vista, tots els mitjans, i especialment el nostre mirall col·lectiu, projectarien massa sovint una visió descompensada territorialment del país, esbiaixada, que condemna determinades zones o comarques a la invisibilitat i que s’entesta maquinalment a posar el focus, massa sovint, en els mateixos llocs, i aquí Barcelona s’enduria el premi gros. En el cas de TV3, amb l’agreujant que, com a mitjà públic, té el deure de contribuir a generar un imaginari cultural i social just, equilibrat i igualitari, també des d’una perspectiva territorial.

La llevantada de mitjan gener reflecteix prou bé una d’aquestes crisis territorials d’arrel periodística que emergeixen de tant en tant. Twitter en va anar ple: el TN migdia del dimarts 21 de gener va dedicar 27 minuts i 34 segons al temporal (sense comptar-hi el temps de titulars), dels quals gairebé 11 es van centrar en les comarques gironines, dedicant 2′ al Maresme; 25”, al port de Barcelona; 3’38”, al delta de l’Ebre; 31”, a Tarragona, Cambrils i Salou; 2’13”, a l’avançament de la informació meteorològica; 5’16”, a informació institucional, amb entrevista inclosa al subdirector de Protecció Civil; 2’2”, al País Valencià; 36”, a les Illes, i 1’14”, a la nevada registrada en diversos llocs.

En resum, mentre que el nord del país (on encara estaven en “emergència preventiva”) era primeríssima notícia i s’enduia el 40% del minutatge, el delta de l’Ebre (on la situació ja era crítica i d’“emergència total”) ocupava l’11% del temps i el vuitè lloc en l’escaleta. Tot i que després de les queixes irades a les xarxes socials, edicions posteriors del Telenotícies i altres programes de TV3 van corregir el biaix, l’episodi exemplifica un debat que no és pas nou.

Un petit exercici a l’abast de tothom és entrar a la pàgina web de TV3 a la carta i fer-hi cerques per termes o comarques. Som-hi: Barcelona (29.590 notícies), Girona (7.275), Lleida (5.546) i Tarragona (4.543). Segona cerca: Costa Brava (554), Costa Daurada (294). Tercera cerca, tenint en consideració la controvèrsia territorial nord-sud de la llevantada recent: l’Empordà (1.385) versus les Terres de l’Ebre (707).

Un altre exemple: cliquem en el mapa del cercador de notícies del 3/24, que permet fer cerques per comarques —incloent-hi també les notícies de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) almenys des del setembre del 2014. En prenc tan sols algunes mostres, de menys a més: la Terra Alta (37 pàgines de notícies), el Pallars Jussà (79), les Garrigues (97), el Montsià (119), el Pla d’Urgell (127), el Baix Empordà (244), el Bages (307), el Baix Llobregat (355), l’Alt Empordà (400) i el Barcelonès (1.797). Totes les cerques van ser fetes el 23 de gener passat.

Determinades inèrcies de pensament ens porten a assumir que, socialment, hi ha mons (i el rural s’enduria la palma) on no hi passa ni hi ha passat mai res

Però deixem els números de banda. Perquè, per entendre determinades tendències, vicis o rutines dels mitjans de comunicació, sovint cal anar més enllà de les lògiques internes periodístiques. Hi ha decisions que transcendeixen allò de què estrictament es parla a les redaccions i als consells de redacció. Molts directors dels mitjans i periodistes arrosseguen gairebé de fàbrica, com tots nosaltres, determinades visions, prejudicis culturals i fins i tot importants mancances sobre la realitat del país.

I aquestes visions tenen a veure, d’una banda, amb l’imaginari cultural que hem anat construint, com a societat, al llarg del temps. El cas de l’Ebre —ja que hem pres la llevantada recent com a punt de partida— explica perfectament de què parlem. Costa d’entendre, per exemple, com és possible que el riu més important de Catalunya, i amb diferència, quedés al marge del cànon de la literatura catalana que es fixa a partir de la Renaixença. L’enigma és de resposta complexa, però la realitat és incontrovertible. Ja fa anys, el professor i filòsof Xavier Vega, fill de Flix, ho sintetitzava de la manera següent: “L’Ebre no ha format part d’un imaginari: el catalanesc, que solament té homologats tres paisatges: el barceloní, el pirinenc i el mediterrani”.

Des d’aquest punt de vista, i més enllà d’altres consideracions, la cobertura informativa desequilibrada també tindria alguna cosa a veure amb el valor que tenen els diferents territoris en l’imaginari cultural del país. Mentre que el delta de l’Ebre va ser gairebé invisible durant molts anys per als mitjans de comunicació i per a la societat catalana, l’Empordà, Girona i la Costa Brava constitueixen paisatges essencials del cànon literari secular i són l’origen de les primeres marques turístiques del país, amb la qual cosa les elits barcelonines hi han tingut posat el focus, l’emoció i la casa d’estiueig des de fa més de 100 anys.

D’altra banda, posats a buscar perquès al desequilibri territorial informatiu, també caldria tenir en consideració determinades inèrcies de pensament que ens porten a assumir que, socialment, hi ha mons (i el rural s’enduria la palma, en aquest sentit) on no hi passa ni hi ha passat mai res i que, per se, en conseqüència, mereixen menys atenció que d’altres. Llocs on ningú no mira, tret que hi passin desgràcies sonades.

Aquesta, però, tampoc no és una manera de fer i mirar que calgui circumscriure al món periodístic —sense que això hagi de servir de coartada corporativa—, sinó que també és atribuïble a altres disciplines de les ciències socials. En el cas de la història, per exemple, sovint tendim a assumir que tots els conflictes socials dels segles XIX i XX han estat episodis de gènesi urbana —estrictament barcelonina, fins i tot— sense prestar gairebé atenció al reguitzell de protestes i de barricades que es van viure arreu de Catalunya, fins i tot en pobles petits, arran de la vaga de La Canadenca del 1919 o dels Fets de Maig del 1937. Els mals vicis, generalment, són compartits.

A tot plegat, com és lògic, hi hauríem de sumar la importància inevitable i lògica que el fet demogràfic té en la valoració i selecció d’un fet noticiable, la perícia dels corresponsals de cada mitjà en cada comarca, la línia editorial i la sensibilitat territorial dels mateixos mitjans, la complicitat que s’estableixi entre el corresponsal i el cap de secció o de redacció de torn i, òbviament, la precarització professional. La crisi del sector, que ha fet més petites les redaccions, ha allunyat els periodistes dels llocs que cauen lluny de les urbs, on hi ha els grans centres de poder, i ha estat una punyalada més a una ja precària representativitat de determinades zones del país als mitjans d’àmbit nacional.

Un Comentari

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.