Des de fa una setmana, la nostra dieta informativa gira, pràcticament al 100%, al voltant del coronavirus. Mengem pandèmia per esmorzar, dinar, berenar i sopar i les poques excepcions que tenim són capitalitzades injustificadament pel futbol en particular i pels esports en general. En els dies normals (sense entrar en detall de què entenem per “normals”…) ja em costa entendre –i compartir– l’àmplia cobertura dels esports en el còmput total d’un Telenotícies (massa sovint, diguem-ho tot, en detriment de la cultura). En dies excepcionals, com els que malauradament ens toca viure, aquesta cobertura segueix intacta i juraria que a més d’un ens sembla demencial. Corrues de minuts encadenant imatges d’esportistes entrenant-se al pati de casa o al garatge del seu edifici, l’enèsima peça sobre la picabaralla de si els esportistes d’elit s’han de fer o no el renoi de proves no-universals (i beneïda sigui la picabaralla, senyal que encara hi ha algú que posa seny i denuncia refotuts privilegis) i altres no-notícies omplint un informatiu de pràcticament 24 hores ininterrompudes. Parlar sí o sí del món de l’esport, ni que sigui per explicar que no passa res.

Aquestes últimes hores diversos experts en gestió de les emocions recomanen –amb tot el sentit comú del món– no estar pendents 24/7 d’aquest virus que deixarà una societat tocadíssima, trasbalsada i totalment diferent a com la coneixíem per, en la mesura del possible, mirar de fer vida “normal”. Aleshores, i atenent-me a aquesta recomanació, tenint en compte que som (o hauríem de ser) les 24 hores del dia a casa i, per tant, amb la tele o la ràdio sempre a mà, quin sentit té uniformitzar la graella informativa d’aquesta manera?

Des de fa uns mesos, una de les meves dues àvies viu sola i amb aquest temps s’havia acostumat que la ràdio li fes companyia les estones que ningú de la família o dels veïns l’anava a veure. Aquests dies estan sent complicats perquè ja no té les visites que no són de cures i per la ràdio (o la tele) sempre, sempre, sempre parlen del mateix. Cansada i espantada, ha arraconat la ràdio i pràcticament la tele i es deleix perquè l’actualitat permeti, per exemple, emetre el concurs dels vespres del cap de setmana, un dels seus pocs espais d’evasió. I aquí és on vaig: si la nostra televisió pública catalana ha generat al llarg de les dècades desenes de programes d’èxit, de qualitat i referents, per què no els repesquem i els reemetem? Per què tenim normalitzat que durant l’estiu es reemeti Plats Bruts i ara no podem tirar d’antics programes del Quèquicom una estoneta cada tarda? I qui diu Quèquicom diu La memòria dels Cargols, Porca Misèria, L’illa del tresor, més programes del Cuines o qualsevol altra producció que hagi funcionat i/o que serveixi, també, per instruir-nos en diverses matèries. Un parell d’horetes al matí i un parell d’horetes al vespre.

Si no podem obrir portes, obrim la finestra que ens són la televisió i la ràdio i, sense renunciar a res, cobrim-ho tot: la informació de la maleïda actualitat i l’alenada d’aire que suposaria una programació –una dieta més variada en què no només les no-notícies d’esports siguin pràcticament l’única excepció. Al cap i a la fi, això també seria servei públic, oi?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.