És més barat fer tertúlia que fer informació. Ja està, ja ho he dit. Això vol dir que les tertúlies són dolentes? No necessàriament, i a mi m’agraden: escoltar-les, força; i participar-hi, encara més. Però són un gènere com un altre i, per tant, el maridatge amb l’actualitat i el seu tractament pot ser millor o pitjor. Un altre element del periodisme recent és cosir i recosir informacions amb opinions d’experts. De fet, hi ha universitats que publiquen els seus llibres d’experts, amb índex per temes. Per nutrició, demani opinió a tal, i per relacions internacions a tal. Tenim de tot. El periodista recull opinions sobre la qüestió que s’inquireix i després va posant aquestes opinions una rere l’altra. De fet, hi ha al text aquella frase de “la majoria dels experts consultats asseguren” que fa que la tesi plantejada, amb sort, al titular tingui una base. Es pot fer d’una altra manera? Doncs sí.

Lluny de voler fer classes de periodisme a ningú, valga’m Déu, només vull fer notar que ens hem encomanat d’una febre dels experts. Perquè ja tenen “llustre”, ja tenim estrelles. Diu el diccionari que un expert és algú “versat en la coneixença d’una cosa per la pràctica”. Fa un temps era moda parlar de com havíem de fer dormir les criatures. Hi havia dos experts irreconciliables: el doctor Estivill i el doctor González. Veritables legions de seguidors d’un i d’altre mètode. Res a dir. L’expertesa és tenir fills. I aquests doctors, especialistes en la matèria, doncs ofereixen opinions, benvingudes. Ara bé, no són paraula de Déu.

Avui, amb la bogeria del coronavirus, hi ha seguidors dels epidemiòlegs. Que si el doctor Trilla, que si el doctor Mitjà, o si la tercera via és el doctor Padrós. He llegit enquestes amb aquests tres protagonistes: quin és el metge que t’agrada més? En això el periodista ha de ser curós. No es pot evitar que un o altre sigui popular. I és interessant saber què en pensen els doctors, investigadors i especialistes científics. Ara bé, en comunicació de crisi és convenient fer cas de la informació oficial. És avorrit, però és com funciona. Per què amb els atemptats del 17 d’agost de 2017 ho vam tenir clar i ara no? Per què fins i tot els periodistes fem cas de cadenes de Whatsapp? Això sí que és malaltís.

De vegades, o tot sovint, fer informació, construir notícies és molt avorrit. I també és arriscat perquè has d’extreure conclusions dels fets, de les dades, de les opinions, dels testimonis, és clar. Però el que no es pot permetre és aquesta deixadesa que suposa que el valor informatiu sigui l’opinió de tal expert o de tal altre. Però ells són els que en saben, no? Sí, però tu ets el periodista. Filtra, contrasta, espigola, fes la teva feina.

No crec en això del periodista lent, ni tranquil. És com la nova i la vella política, n’hi ha de bona i de dolenta. El periodisme té els seus ritmes de producció. Però val més no ser el primer en dir una estupidesa i poder ser l’últim quan tens raó. Les notícies no es fan soles, volen temps, volen equivocacions, volen recomençar, com tot el que val la pena a la vida. No feu cas als experts, feu cas de la vostra experiència. I tornem-hi.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.