Confinada i envaïda de missatges que aconsellen, recomanen, alerten, adoctrinen, demanen, espanten, manipulen, informen (?)… Des de la distopia, em ve de gust reflexionar i recordar-me a mi mateixa la importància d’aquesta feina anomenada periodisme.

Ara que qualsevol amb un mòbil pot convertir-se en emissor d’informació (i de desinformació), vull reivindicar els valors originaris del periodisme i la responsabilitat de les persones que l’exercim: principis i solvència. Dos trets distintius i qualificatius que, per damunt de la proliferació de missatges per Internet i les xarxes socials, aporten el valor afegit a tota informació.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Les Tecnologies de la Informació i Comunicació (TIC) han acabat amb la passivitat del receptor d’informació i n’han multiplicat els emissors. Internet ens ha aportat immediatesa, personalització, participació, feedback i gratuïtat. Però també ha facilitat exponencialment la propagació de fakes, mentides i rumors. Una realitat que es fa especialment palesa en crisis com la pandèmia del Covid-19 que ens toca viure.

Sí, les xarxes i la digitalització ens han canviat la vida, la forma de consumir la informació i també la forma de fer periodisme, però no la manera d’entendre aquesta professió.

La llibertat d’expressió no és sinònim de periodisme, per bé que l’un necessita de l’altra. Igualment, el dret a expressar-se lliurement no es pot confondre amb el dret a informar. No pas sota el nom de periodisme. Aquesta professió requereix una formació, una metodologia de treball i un doble compromís, amb la consciència del periodista i amb la societat a la qual serveix.

És tan fàcil difondre fets, opinió, informació i enganyifes amb un senzill clic, que cal vindicar més que mai el sentit de transcendència de l’activitat periodística. La seva funció social i política. El compromís. Els valors del periodisme són els de l’estat de dret i les societats democràtiques: el dret a saber, la llibertat d’expressió, el control sobre el poder, la denúncia de les injustícies i corrupcions, la lluita pel progrés social. Res de tot això se’ls exigeix als informadors espontanis de les xarxes. Ni cal suposar-los-hi.

Són molts els col·legues que hi han reflexionat, que defensen la ‘tradició’ periodística i apel·len al compromís d’aquest ofici amb el seu temps i els seus coetanis com a valor a preservar més enllà de totes les possibilitats que generen les TIC.

Però aquesta fidelitat als vells principis de la professió no constitueix l’únic element de distinció entre qui fa periodisme i qui penja missatges a través d’Internet o reenvia whatsapps. En aquesta nova era de la comunicació, de consumidors actius i infinits emissors particulars, el periodisme no pot defugir l’obligació d’ajudar a interpretar la multiplicitat d’informacions que es generen a un ritme exponencial. El paper d’intermediari adquireix tot el seu sentit. I valor.

No n’hi ha prou amb relatar els fets. Els fets per si sols poden no transmetre la realitat, cal contextualitzar-los, interpretar-los i donar les raons i les claus per entendre’ls.

La veritat no s’explica amb la quantitat sinó amb la qualitat de la informació. L’enyorat Ramon Barnils deia que si la informació és fiable, amb poca n’hi ha prou, perquè si n’hi ha massa, desinforma. “L’excés de llum no hi fa veure, encega”, reblava. La informació veraç i explícita, a més a més, ha de servir per aportar els elements necessaris per generar, en qui la rep, la seva pròpia opinió.

Aquests valors de l’activitat periodística van íntimament lligats a l’actitud de les persones que l’exerceixen. Partint de la base que la veritat és polièdrica i l’objectivitat, una entelèquia, el professional del periodisme no pot renunciar a l’honestedat intel·lectual i de consciència a l’hora d’explicar allò que passa.

Gervasio Sánchez assegura que aquest professional ha de ser “inoportú, indesitjable i impertinent, qualitats odiades pels que tenen el poder”. Per la seva part, Ryszard Kapuscinski reclama el periodista savi. Aquell que caça de totes les ciències per aprofundir en els temes i així poder obrir els ulls al consumidor de la informació.

Rebels i savis. O sigui, crítics i cultes. Tant de bo! Però mentrestant, mentre mirem d’arribar a aquest estat de gràcia, podríem anar practicant l’autoexigència i la humilitat.

Una autoexigència que ens permeti ser prou rebels, o crítics, per no conformar-nos amb la versió oficial, vingui d’on vingui. Per impedir la repetició d’estereotips, que són instruments deformadors de la realitat i reforçadors dels prejudicis. Per rebutjar els eufemismes, emmascaradors de la veritat. Per incorporar d’una vegada la perspectiva de gènere que faci visible els interessos i els punts de vista de l’altra meitat de la humanitat.

I finalment, una humilitat que permeti no caure en el parany del protagonisme propi. Per estar disposats a interessar-nos, a involucrar-nos, a aprendre sempre de tot i de tothom. La humilitat, justa i necessària, per encarar l’activitat d’informar amb els cinc sentits del mestre polonès, per saber estar, veure, escoltar, compartir i pensar. I, després, explicar-ho. Al cap i a la fi, en aquest món de la comunicació, el valor afegit som els periodistes. Persones amb cap i cor.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.