La cobertura mediàtica de les donacions de l’expresident d’Inditex a la sanitat pública al maig del 2019 deixa de banda debats de fons sobre desigualtat, redistribució de la riquesa i responsabilitat empresarial.

“La sanitat no pot dependre de la caritat, de l’humor o de la bondat dels multimilionaris”. Les declaracions d’alguns membres de Podemos en relació amb la donació d’aparells de radiologia oncològica per part de la fundació d’Amancio Ortega, durant la penúltima campanya electoral espanyola al maig del 2019, van generar una polèmica que va tenir el seu reflex en multitud d’articles i de peces periodístiques. Que la fortuna d’Amancio Ortega sigui una de les 10 més grans del món justificaria l’interès periodístic, però el context de campanya, i la conjuntura política de forta polarització, van tenir com a resultat quelcom de més proper a la desinformació generalitzada que al debat informat.

Més enllà dels articles concrets, cal tenir present el sistema informatiu que condiciona la informació que rebem sobre algunes qüestions fonamentals: hi ha, d’una banda, un periodisme polític de confrontació i de declaracions, i un periodisme econòmic ideològicament i obsessivament centrat en la generació de riquesa que juguen a la primera divisió en prestigi i en influència. Després, hi ha un periodisme social més proper a la ciutadania i la societat civil que pateix o denuncia els impactes del sistema econòmic però que té molta menys rellevància. Tots dos mons es mantenen convenientment separats a les redaccions i fora d’aquestes, raó per la qual sempre ha estat difícil abordar informativament, de manera rigorosa i aprofundida, els grans debats de la desigualtat, la redistribució o el sosteniment dels serveis bàsics i l’Estat del benestar.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

La filantropia o el mecenatge de grans empreses i de grans donants no són temes habituals a la nostra premsa perquè, fins ara, no solament no han format part de la cultura social i empresarial, sinó que han tingut mala premsa per la seva relació amb casos de corrupció. Fa anys, no obstant això, que al món de l’empresa es parla de “filantropia estratègica” i que s’intenta importar el model anglosaxó de capitalisme i de “filantrocapitalisme”. La gran difusió que s’ha fet de les donacions de milionaris estatunidencs o francesos (arran de l’incendi de Notre-Dame) aniria en aquesta línia. Convindria no oblidar, però, que aquest nou boom filantròpic es produeix en un moment històric de màxima concentració de la riquesa i que, malgrat les aparences, hi ha experts que asseguren que des dels anys vuitanta les grans empreses cada vegada obtenen més beneficis però, en proporció, dediquen menys diners a la filantropia.

Obrir forat mediàtic per a la filantropia destacant només els problemes socials que soluciona sense explicar l’origen d’aquests problemes, o la cultura socioeconòmica d’on prové, té l’efecte pervers de normalitzar i legitimar la concentració de la riquesa

Així les coses, obrir forat mediàtic per a la filantropia destacant només els problemes socials que soluciona sense explicar l’origen d’aquests problemes, o la cultura socioeconòmica d’on prové, té l’efecte pervers de normalitzar i legitimar la concentració de la riquesa: una de les informacions-imatges que més s’han repetit per explicar aquesta cultura, i que ha resultat més il·lustrativa, ha estat la d’hospitals plens de datàfons als Estats Units. El problema de fons és que, quan es parla d’ultrarics generosos, no es parla, en els mateixos espais ni de la mateixa manera, d’ultrapobres i d’ultradesigualtat. Segons Xavi Casanovas, portaveu de la plataforma Fiscalitat Justa, les tres persones més riques d’Espanya tenen tant patrimoni com 14 milions de persones. En poques de les notícies s’ha fet aquest tipus de comparacions o s’ha fet menció que el total de la despesa pública en salut a Espanya (72.812 milions d’euros el 2017, segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística [INE]) i el patrimoni d’Amancio Ortega eren similars en magnitud (63.000 milions d’euros), la qual cosa hauria permès també dimensionar el volum de la donació.

Filantropia vs. responsabilitat real de l’empresa

Com es crea i es reparteix la riquesa? L’autèntic debat era aquest, i el més preocupant de la majoria de cobertures dels grans mitjans va ser el seu biaix neoliberal i com s’obviaven temes com la vulneració dels drets dels treballadors o es legitimava l’evasió o l’elusió fiscals.

Així, mentre Inditex, pressionada per les crítiques, s’esforça a demostrar la seva responsabilitat als països empobrits, treu pit al Dow Jones Sustainability i assegura que, ara sí, supervisa que els seus proveïdors no exploten les treballadores de tercers països; dels conflictes laborals a Galícia o en altres estats europeus no n’arriba pràcticament informació. En tots els articles favorables a les donacions d’Amancio Ortega on s’han destacat els milers de llocs de treball que crea, no s’hi ha explicat que la diferència salarial entre el president de la companyia i la majoria de les treballadores és escandalosa: Pablo Isla va guanyar 10,4 milions d’euros el 2016 (mig milió d’euros mensuals), mentre que les treballadores de les botigues tenen un sou mitjà de poc més de 1.000 euros mensuals, i n’hi ha moltes amb sous més baixos.

En relació amb l’evasió i l’elusió fiscals, la dada i la denúncia concreta més repetida era que els 300 milions donats eren la meitat dels 600 que havia deixat de pagar d’impostos gràcies a l’enginyeria fiscal. La dada sortia d’un informe d’Els Verds al Parlament Europeu (Tax shopping: explorant el negoci d’elusió fiscal de Zara) que parlava de 74 filials del grup en places offshore en 2015, i d’elusió d’impostos entre el 2011 i el 2014 gràcies a filials als Països Baixos, a Irlanda i a Suïssa. Aquest informe arribava després d’un reportatge de l’agència especialitzada en informació econòmica Bloomberg (de referència per al món empresarial) del 2013 que ja havia explicat el mateix. Malgrat que totes les investigacions periodístiques i els informes d’institucions polítiques i econòmiques hagin demostrat el perjudici que suposen els paradisos fiscals i les pràctiques d’elusió fiscal per a l’economia i per al sosteniment dels serveis públics, la majoria de les cobertures pro Amancio Ortega han optat per no relacionar la denúncia amb els intents infructuosos, des de fa anys, de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) i del Parlament Europeu per canviar la fiscalitat de les multinacionals.

Una notícia tipus d’El País del 21 de maig serveix per resumir l’enfocament majoritari davant les acusacions: d’una banda, s’intenta desacreditar les fonts o es recorda que l’elusió és legal i, de l’altra, es destaca la necessitat dels aparells i l’agraïment per part de metges i de pacients: “Que la compañía eluda impuestos por medio de los mecanismos con los que cuentan las transnacionales (algo legal y distinto del fraude) no ha sido demostrado”; “La compañía rechazó las acusaciones y sostuvo que el estudio (que firma el economista Marc Tataret, de la Universidad de Barcelona y vinculado a ERC) se equivoca gravemente”; “La renovación de máquinas sanitarias urge en comunidades como Madrid, donde una investigación reveló el pasado marzo que un 40% de los equipos de alta tecnología de los hospitales públicos madrileños tiene más de 10 años”.

Curiosament a Catalunya, la comunitat més beneficiada (47 milions d’euros) i on Ernest Maragall (ERC) i Ernest Urtasun (ICV) van ser part activa de la denúncia al Parlament Europeu, el seguiment ha estat sorprenentment discret i ha estat notable l’habilitat per parlar dels beneficis i de la utilitat de les màquines, sense mencionar l’efecte de les retallades al sistema públic de salut. Tot just dos anys abans de la polèmica, el conseller Comín i el president Puigdemont havien signat el conveni corresponent i agraït públicament la donació.

Cal lamentar l’oportunitat perduda per explicar com funcionen tant les fundacions, d’una banda, com els departaments de salut des del punt de vista tècnic i polític, de l’altra

Tot i que una part del debat ha girat al voltant de com es prenen les decisions en el sistema de salut, finalment cal lamentar l’oportunitat perduda per explicar com funcionen tant les fundacions, d’una banda, com els departaments de salut des del punt de vista tècnic i polític, de l’altra. La superficialitat amb què s’ha abordat tot plegat i l’opacitat del personatge i de la mateixa fundació no han ajudat a fer un debat públic de qualitat.