A aquestes alçades de la pandèmia, el llenguatge bel·licista ha quedat perfectament incrustat en l’imaginari dels ciutadans. Des que el govern espanyol va decretar l’estat d’alarma, el llenguatge i els alts rangs militars han format part de l’escenari de combat d’una guerra amb un enemic invisible.

Començant pel llenguatge, que sempre és el menys banal: paraules com guerra, combat, victòria, derrota, coratge, disciplina, heroisme… han estat els eixos del marc mental que s’ha anat difonent en totes les compareixences governamentals. Tant és així que, l’endemà de la declaració de l’estat d’alarma, el govern va afanyar-se a muntar un lema que aglutinés en temps de pandèmia i, donades les circumstàncies i la tradició, i aprofitant l’avinentesa de la centralització de totes les competències en un únic comandament, va escollir l’“Este virus lo paramos unidos”.

La posada en escena tampoc va ser casual ni ha deixat de ser-ho: sala de premsa de la Moncloa amb els ministres i alts comandaments militars. Si Fernando Simón s’ha convertit en el rostre espanyol que informa de les novetats (i ostenta amb estoïcisme l’error de càlcul), el cap de l’Estat Major de Defensa, Miguel Ángel Villarroya, és l’icona d’aquesta batalla. Amb afirmacions com que “en esta guerra rara todos somos soldados”, “en la guerra siempre es lunes” o “sin novedades en el frente”, representa l’estupefacció amb què molts ciutadans assisteixen atònits en la manera que l’executiu espanyol ha decidit encarar aquesta crisi sense precedents.

Sense precedents però amb un biaix. I el biaix és que en situacions d’amenaça –i aquesta és sens dubte una amenaça de conseqüències catastròfiques– i sense analogies que permetin beure de l’experiència, els estats tiren d’herència. L’herència en aquest cas és sempre militar. L’Estat treu amb orgull aquell vell caràcter que sempre fa de bon lluir: el patriotisme. I amb els galons enllustrats s’atenua una mica tot: la incauta previsió de la crisi del Covid-19, la falta de mesures prèvies (com la compra de material mèdic), la privatització de la sanitat, la manca de valentia per decretar mesures de confinament essencials en les primeres 72 hores d’aplicació o per què en aquests moments de tan estrès un militar uniformat pot donar més seguretat que un metge investigador amb bata blanca.

I al·legant a valors tan poc crítics com la disciplina, el coratge o l’heroisme en prevalença d’altres com solidaritat o l’empatia, l’Estat –perquè aquí hi intervenen tots els braços– s’erigeix per damunt de la societat civil. I converteix els ciutadans en una mena de robots obedients que s’estimen més delatar els veïns i aplaudir escenes d’abusos de poder injustificades que preguntar-se per què Espanya ja és l’estat del món amb més morts per aquesta pandèmia, per què les autoritats són incapaces de predir quan es donarà la corba i quants morts pot suposar, per què no han volgut confinar àrees geogràfiques (per evitar parlar de comunitats) si el virus no entenia de territoris ni fronteres.

Potser perquè en la guerra tot s’hi val i del que es tracta és que, almenys, malgrat les baixes, l’Estat en surti més fort, més paternalista i més unit que mai. Ja hi haurà temps per veure l’abast d’aquest crac i poder-ne passar comptes. Però, mentrestant, amb setmanes a la vista de sobredosi d’informació, faríem bé entre tots de revisar el llenguatge per no ser part d’aquesta estratègia de relat.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.