Brexit, extrema dreta, independentisme a Catalunya o revoltes a l’Amèrica Llatina. Cadascuna d’aquestes crisis és atribuïda, en major o menor mesura, a una allau de faules d’Internet —sovint salpebrada amb una mà negra de Putin— que a vegades sembla que tingui poders màgics. Però aquesta alarma ja ha servit per crear legislacions especials sobre “veracitat” en països com França i Alemanya, informes parlamentaris al Regne Unit, canvis en les polítiques de les grans companyies tecnològiques i un autèntic boom dels serveis de verificació.

7 d’agost de 1964. El president dels EUA Lyndon B. Johnson entra al Congrés i demana suport total per respondre a l’atac del Vietnam del Nord de tres dies abans. Els principals mitjans de comunicació demanen una resposta contundent. Los Angeles Examiner es pregunta en portada si el president és un “covard”. La revista Time detalla l’“audàcia” dels “intrusos” que van atacar “en la foscor”. The New York Times alerta que dubtar de la versió oficial implica “un bo per a la propaganda comunista”. Una aclaparadora majoria de congressistes aprovarà la primera autorització per atacar un altre país sense una declaració formal de guerra.

L’atac nord-vietnamita es coneix per l’“incident del golf de Tonquín” i en realitat no va existir mai. Va ser un muntatge governamental per justificar una guerra decidida d’antuvi gràcies al suport entusiasta i acrític del conjunt del sistema mediàtic. Només uns quants dies més tard, el periodista I. F. Stone, expulsat dels mitjans massius, va publicar al seu setmanari —dos fulls plegats que distribuïa per correu— les evidències de la manca de proves de l’atac. Serien necessaris set anys, amb la guerra totalment perduda i una opinió pública favorable a la retirada, perquè The New York Times comencés a publicar els “papers del Pentàgon” que ratificaven fil per randa tot allò de què havia alertat Stone. Les filtracions suposarien el principi de la fi de la intervenció dels EUA al Sud-est asiàtic, però no havien pogut evitar la mort d’entre un i quatre milions de persones i la destrucció de tres països.

Vist en perspectiva, va ser I. F. Stone un verificador de la seva època? Però aquest no era precisament el paper dels mitjans tradicionals, ara deslegitimats per Internet i per la crisi de la mediació que han causat l’actual crisi de la postveritat? Potser avui en dia Stone —que tindria un blog— seria acusat de propagar fake news ?

Crisi de la postveritat?

Si bé és cert que la propaganda política és molt més antiga que el periodisme, també ho és que, des de les primeres gasetes d’avisos, aquestes van ser vehicles perfectes per difondre-la, mentides incloses. Per què hi ha ara aquesta fal·lera amb les mal anomenades fake news i la fi de la veritat?

El terme va ser popularitzat per Donald Trump, denunciant el que considerava una campanya dels mitjans per desprestigiar la seva candidatura a la presidència dels EUA. En paral·lel, es van encendre totes les alarmes per la suposada capacitat de faules i rumors difosos per Internet per influir en els resultats d’aquelles mateixes eleccions, en què, contra tot pronòstic, l’excèntric milionari d’extrema dreta va derrotar Hillary Clinton, candidata preferida per l’establishment. Fins a quin punt la campanya de propaganda viral —sovint basada en mentides i en desqualificacions envers Clinton— va ser decisiva en la victòria de Trump? I, encara més greu: va tractar-se d’una preparada acció d’ingerència estrangera per influir en la política interna de la primera potència mundial? Per ara no hi ha estudis que confirmin la primera qüestió. Ni és tan fàcil determinar què empeny la ciutadania a votar en una direcció o l’altra ni sona plausible que uns missatges anònims de Facebook o de WhatsApp tinguin tanta influència sense una sèrie de condicionants previs que gairebé sempre es passen per alt. La segona qüestió, per ara, és més prop de les teories de la conspiració que sovint s’atribueixen a les fake news.

Amb tot, des de la victòria de Trump el 2016, s’ha desencadenat a la majoria dels països occidentals una autèntica paranoia sobre el pes de les notícies falses en els resultats electorals i en el manteniment de l’ordre. Una preocupació que, en molts casos, s’ha imbricat amb una suposada ingerència russa. Des de la victòria del Brexit fins a l’augment de l’extrema dreta en les eleccions franceses, passant per l’independentisme català o per les explosions socials a l’Amèrica Llatina. El poder atribuït a les notícies falses elaborades des de Moscou comença a tenir tints màgics.

Si bé és obvi que Rússia intenta augmentar la seva influència internacional mitjançant l’edició internacional de canals de televisió com Sputnik o RT i —probablement— altres tècniques de desinformació per Internet, cal no oblidar que aquestes són pràctiques habituals de tots els grans estats. Els primers a intentar augmentar el seu influx global utilitzant potents mitjans de comunicació en diferents idiomes i línies editorials són els EUA, la Gran Bretanya o França. Inna Afinogenova, una de les reporteres més populars de la versió en castellà d’RT, explica que a aquest canal “se li atorga una capacitat d’influència molt més gran que el que li correspon per xifres d’audiència, en el que sembla un intent de certs governs de desviar l’atenció dels seus problemes socials i buscar l’espantall de l’enemic exterior per justificar-se”.

Podria ser aquesta “amenaça russa” l’excusa ideal per retallar de manera dràstica els drets de lliure expressió i d’informació a Europa? França i Alemanya ja han aprovat legislacions per controlar la “veracitat” de les notícies publicades a les xarxes, mentre que el Parlament britànic ha elaborat un informe sobre com limitar la ingerència russa que, per ara, encara no s’ha traduït en mesures legals. A l’Estat espanyol, l’Exèrcit i el Centre Nacional d’Intel·ligència han publicat aquest 2019 indicacions per combatre les fake news, considerades una “amenaça estratègica”.

Podria ser l’“amenaça russa” l’excusa ideal per retallar dràsticament els drets de lliure expressió i d’informació a Europa? Alguns països ja han legislat en aquest sentit

 

Verificadors, ‘bots’ russos a Catalunya i informes policials a Madrid

La histèria per la desinformació massiva ha contribuït a un boom dels serveis de verificació. Però són una eina útil? Julio Montes, cofundador de Maldita.es, el primer d’aquests serveis de l’Estat espanyol, en defensa el paper, però també avisa que “arriben fins on arriben” i que no poden lluitar sols. Hi ha estudis que afirmen que l’impacte d’una verificació o d’un desmentiment és molt baix sobre la gent que va creure la notícia original, i més quan aquesta confirmava els biaixos opinatius dels lectors. Més que legislació, Montes reclama “més educació, ja que aquí es troba el punt on haurien d’actuar els poders públics”.

L’enfocament dels verificador s també suscita polèmica. “Sovint els verificadors tenen una certa obligació de mostrar una equidistància i neutralitat molt fortes i que els obliga a trobar mentides a tots els actors —explica J. Garín, analista de mitjans de comunicació al digital El Salto—, deixant la sensació que tots menteixen i dificultant assenyalar clarament qui empra la mentida com a forma de comunicació”.

“Sovint els verificadors tenen una certa ‘obligació’ de mostrar equidistància i neutralitat, deixant la sensació que tots menteixen i dificultant assenyalar clarament qui empra la mentida com a forma de comunicació”, explica J. Garín

Un cas molt paradigmàtic està relacionat precisament amb el referèndum català del primer d’octubre del 2017. Llavors, diversos mitjans de Madrid van publicar investigacions —la més destacada per David Alandete, en aquell moment director adjunt d’El País — que asseguraven l’existència d’una potent xarxa de perfils falsos de Twitter i de Facebook que, des de Rússia, encoratjaven la revolta catalana. Més enllà de les febles proves aportades, hi va haver un efecte clar. Alandete (i altres) afirmaven que els ‘bots’ russos estaven difonent massivament imatges falses de la repressió policial per tal d’encendre els ànims dels catalans, fet que “demostrava” la falsedat de la repressió policial, que no hauria estat sinó un invent de la propaganda combinada russoseparatista. Com que la tesi es recolzava en ficcions i incorreccions que efectivament van córrer per les xarxes aquells dies, “els serveis de verificació van entrar al joc de determinar quina era la imatge correcta i quina no, mentre assumien el marc general de la mentida més grossa, que era la negació de la repressió”, reflexiona Garín.

L’analista contraposa l’alarma mediàtica i l’esforç verificador generat per unes fotos incorrectes amb un altre cas que considera més greu: la construcció de l’informe Pablo Iglesias Sociedad Anónima. Aquest document sobre el presumpte finançament veneçolà de Podemos, en realitat havia estat fabricat per membres dels cossos de seguretat que treballaven com una “policia política” i filtrat convenientment a grans mitjans —els mateixos mitjans tradicionals “fiables”. “Les filtracions es van fer coincidir amb les negociacions entre Podem i el PSOE el 2015 per tal de rebentar-les”, assenyala Garín. Al final, la impossibilitat de formar govern portaria a la repetició d’eleccions en les quals Podemos perdria un milió de vots. “Com sempre, és difícil determinar la relació entre la campanya de desprestigi i la pèrdua de vots —continua—, però els fets són aquests. I crida l’atenció que, quan se sap la veritat, no només n’hi ha una escassa cobertura, sinó que s’acusa Podem de victimista”.

Internet com “El Mal”

El debat de la desinformació massiva s’ha centrat, però, únicament en el paper d’Internet i de les xarxes socials i s’ha utilitzat per represtigiar el paper dels mitjans tradicionals. És obvi que Internet ha suposat un canvi molt important en la manera com ens comuniquem i que obre noves possibilitats a l’hora de difondre massivament propaganda i mentides. Però tenen tanta influència? Julio Montes parla d’una “democratització de la desinformació” i de la “creació d’una indústria” especialitzada. “Si abans només podia desinformar algú amb cert poder, ara és molt més senzill”. El cofundador de Maldita.es alerta que, encara que “la desinformació no es resoldrà només amb periodisme”, aquest també ha de fer canvis, com deixar de donar espai a mentides sistemàtiques com les de Vox “només perquè dona clics”.

Simona Levi, activista digital i portaveu d’Xnet, coincideix a dir que “Internet ha trencat el monopoli de la desinformació i de la propaganda i ha democratitzat l’accés a la informació i la lliure expressió. És part de la solució, però com a eina també és utilitzada per part del sistema. Que el demonitzi no és incompatible amb el fet que l’utilitzi”.

Les grans corporacions tecnològiques, propietàries de les xarxes socials més utilitzades, s’han sumat amb entusiasme a aquesta guerra per la veritat. Però algunes de les seves mesures són força criticades pels activistes com Levi. Facebook ha començat a etiquetar les notícies que provenen de mitjans “fiables”, inclòs el polèmic Breitbart, un portal d’extrema dreta dels EUA responsable de nombroses faules virals, però no inclou cap mitjà d’esquerres independent. YouTube ara avisa que els vídeos de canals públics russos, àrabs o xinesos estan “finançats pels governs” respectius, però mai informa de quins interessos hi ha darrere de les grans companyies mediàtiques privades, molt més opaques.

En canvi, hi ha poques iniciatives destinades a millorar la transparència i la traçabilitat de les informacions. Cal recordar que no totes les xarxes són iguals i que a les més obertes, com Twitter, són els mateixos usuaris els qui poden contrastar una notícia o exigir una font en temps real, la qual cosa dificulta la viralització de les mentides.

Levi, precisament, alerta sobre aquesta aliança entre grans empreses mediàtiques i tecnològiques. “El seu objectiu és recuperar el monopoli informatiu”. Al final, “les mentides perilloses són les que es difonen des del poder, la resta cal assumir que són simple llibertat d’expressió”, conclou.