És difícil trobar aquests dies productes periodístics que no facin servir xifres. Xifres d’infectats, de morts, de llits hospitalaris, de milions d’euros en plans de contingència, de mascaretes que arriben –o no arriben mai–, d’empreses que fan ERTO, de treballadors que es queden al carrer, de ciutadans confinats, de disminució del trànsit a les carreteres, d’augment d’hores de videoconferències… En moments de trasbals mundial com els que vivim, tot acaba sent explicat en xifres, en estadístiques, en percentatges.

Les persones que ens dediquem al periodisme ja hi estem acostumades: vivim constantment entre xifres. Preguntem sobre xifres a les conferències de premsa, demanem xifres als gabinets de comunicació, gaudim posant xifres —com més inversemblants, millor— als titulars. Però des que va començar la crisi del coronavirus, aquesta tendència a quantificar-ho tot s’ha exacerbat fins a límits absurds. Pensem-hi una mica: si avassallem lectors, oïdors o espectadors amb un munt de xifres, sovint inconnexes entre elles, acabem provocant l’efecte contrari del que preteníem.

Si diem, per exemple, que el país X ha augmentat la capacitat de llits de les UCI en 300 unitats, sense contextualitzar quantes n’hi havia en condicions normals i, per tant, quin percentatge d’increment suposa, no estem oferint una bona informació. De la mateixa manera, si expliquem que arriben 5.000 mascaretes a l’hospital Y, ens queda el dubte: són moltes?; són poques?; són suficients o insuficients per a les necessitats d’aquell hospital?

Amb les xifres de morts per coronavirus, que malauradament estem rebent gairebé al minut, tenim un problema: s’haurien de posar sempre en relació a d’altres xifres, com a mínim la d’habitants d’un territori i la d’infectats per la Covid-19 en aquell mateix territori. No vull semblar insensible, però 50 persones mortes per la pandèmia en una ciutat de 200.000 habitants és una xifra altíssima (un mort cada 4.000 habitants); en canvi, 1.000 persones mortes en un país de 320 milions d’habitants, com ara els Estats Units, és una xifra 80 vegades més baixa (un mort cada 320.000 habitants). La contextualització de les xifres absolutes és una premissa bàsica del bon periodisme.

El periodisme de dades és precisament una especialitat de la nostra professió que està en auge en els últims anys. La possibilitat de treballar informàticament amb milers de dades, combinar-les i, a partir dels resultats, elaborar infogràfics cada cop més interactius i entenedors, per explicar situacions aparentment molt complexes, està fent que cada cop més periodistes a tot el món s’hi dediquin, especialment en la premsa digital.

Les xifres són bàsiques per explicar què està passant en moments de convulsió global com els que vivim des de fa setmanes, però només amb xifres no ho podem explicar tot. El context, la comparativa, l’anàlisi de les causes, els exemples concrets… calen moltes coses acompanyant les dades perquè aquestes compleixin la seva funció periodística. Siguem agosarats: no caiguem en el parany de les xifres!

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.