Cal, potser i per una vegada, reconèixer-ho: els tan jutjats –i difamats– periodistes i mitjans que estaven exposant, a l’entrada de 2020, què passava a la Xina, com s’estaven confinant milions de ciutadans, quin abast podia tenir un nou virus d’origen desconegut o les seves conseqüències en el trànsit aeri i en la geopolítica mundial, no estaven pecant d’alarmisme. Ni de groguisme, ni de catastrofisme, ni de sensacionalisme. Simplement, relataven fets i encenien l’alarma sobre una conjuntura d’evident rellevància global, més enllà de la sacrosanta i aparentment irrefutable opinió de l’elit mèdica i científica de casa nostra. Encara, i això és fonamental, que el virus hagués quedat finalment dins les fronteres xineses.

Són molts els qui ara pretenen silenciar tota crítica sobre la gestió política, sanitària i comunicativa prèvia a la crisi generada pel coronavirus. Sota el pretext, és clar, que parlar a posteriori és fàcil; i que ningú no podia saber el que estava per venir. Una impostura pròpia de qui no vol rectificar ni assumir errors i que, com a periodistes, hem de refusar sense miraments. Cal negar-se a assumir, per se i precisament en un moment com aquest, el relat de la unitat inqüestionable i la censura de la crítica, per dura que aquesta resulti i per dur que sigui el moment.

Si en un extrem sembla estar ara tothom d’acord és que, de moment i a l’aguait de possibles vacunes, fàrmacs o tractaments, una de les claus en la lluita contra el coronavirus és en la consciència social: ja sigui per confinar-nos, posar-nos la mascareta i rentar-nos les mans; ja sigui per ovacionar els nostres sanitaris i bastir el sistema dels recursos espoliats durant dècades; ja sigui per derrocar el govern de torn. Consciència social, en tot cas.

Parlem, doncs, d’aquesta tan aclamada –i ambigua– consciència social. I, per fer-ho, potser que retrocedim unes setmanes enrere. Com vam arribar a l’esclat del virus a casa nostra amb un país fent-ne befa i els nostres governs improvisant a cop de titular? Per quins set sous centenars de milers de persones van rebre l’estat d’alarma sanitari desobeint les autoritats mèdiques, científiques i (per descomptat) polítiques i passant-se la seva pròpia salut per l’arc de triomf del Passeig de Sant Joan de Barcelona? En definitiva: amb qui hem de passar comptes (per higiene periodística convindrà fer-ho) per les dramàtiques conseqüències del mantra de tants assenyats analistes contra l’alarmisme? Fem un poc de memòria.

La Xina ja havia aïllat (o confinat, si agrada més) 44 milions de persones en 13 ciutats el 24 de gener. I construïa almenys dos hospitals, en qüestió de dies i a principis de febrer, per un virus que, després hem vist –oh, sorpresa!–, també afecta els sistemes immunològics catalans i espanyols. Rússia decidia, pocs dies més tard, tancar fronteres i cancel·lar els seus vols comercials amb la ‘segona potència mundial. I una mena de dominó de grans empreses tecnològiques anunciaven dia sí dia també que rebutjaven participar al Mobile World Congress de Barcelona. Però, tanmateix, la molt prudent alcaldessa Ada Colau preferia pensar –«sense dades», reconeixia, això sí– que la cancel·lació responia a una guerra comercial entre els EUA i la República Popular de la Xina. I tan ampla es va quedar.

Una tesi, no sigui pas dit de passada, que molt pocs van qüestionar. Especialment, en el nostre gremi: ni a dreta ni a esquerra ni a Madrid ni a Barcelona. I mentrestant, que l’alcaldessa agraeixi als interessos geoestratègics de Mr. Trump no haver convertit la ciutat en la tràgica festa que el coronavirus estava esperant.

I si la flamant devoció de Colau pel Mobile hagués aconseguit fer de la capital mediterrània el principal focus víric de la península i l’honorable president Torra hagués pogut demanar ara, de forma més malaltissa encara, l’aïllament definitiu de Catalunya? Ni així, perquè si la unitat de la pàtria no la trenca ni Cristo ni Déu, menys ho haguessin fet encara quatre molècules mal parides per culpa de les quals s’ha estès una malaltia que sona a mascota barcelonina, la Covid-19. L’exèrcit al front, Espanya en estat d’alarma i el Borbó, com no, cobrint-se de glòria i fems per arreu, però el pànic generalitzat no es va traduir, en primera instància, en gaire res més que en viatges infecciosos al Mercadona i en una addicional epidèmia urbanita cap a la platja i el camp.

I què volíem? No podíem pretendre, en dos dies, llançar per terra la meravellosa tasca comunicativa de mesos, des que el virus s’alçà a la Xina fins que assetjava Itàlia. Només cinc punyents i masculinitzades pinzellades, d’entre desenes, si no centenars, en mitjans i xarxes socials:

– El sempre prudent líder de Podemos Pablo Echenique, titular del Consell Superior d’Investigacions Científiques d’Espanya, el passat 25 de febrer a Twitter: «A les portades i a les tertúlies, el coronavirus corre desbocat i és una perillosíssima pandèmia que causa pànic. En el món real, el coronavirus està absolutament controlat a Espanya. Tant de bo un dia el sistema mediàtic tingui la meitat de qualitat que el sistema sanitari». Però no havíem quedat que ningú, absolutament ningú, no havia vist les orelles al llop?

– La professional (i aplaudida) intervenció de Lorenzo Milá, a TVE, també el 25 de febrer, tranquil·litzant-nos des d’Itàlia: “No podem parlar, què sé jo, de virus terrorífics com pot ser l’ebola. No. Estem parlant d’un tipus de grip de què es curen la gran majoria de les persones que s’han infectat (…). Però noi, sembla que s’estén més l’alarmisme que les dades”. Data journalism, que en diuen.

– Els acurats continguts que ens deixa l’estratègia SEO de mitjans de referència com la Cadena SER en la seva versió digital: “Per què no cal alarmar-se amb el coronavirus” (3 de febrer, a La Ventana de Carles Francino) i “Els gràfics que demostren que l’alarma pel coronavirus no està justificada (27 de febrer). Ara ja fa setmanes que publiquen articles com «La crisi del coronavirus fa real algunes de les escenes més icòniques de The Walking Dead».

– La visionària piulada, el 25 de febrer, del periodista i escriptor més respectuós de Twitter, Antonio Maestre, a qui fins i tot el coronavirus serveix per atacar l’independentisme català dia sí dia també: «És més probable morir atropellat perquè la mascareta per a protegir-te del coronavirus es mogui i et tapi els ulls que pel propi virus». Mascaretes? Cosas de chinos...

– I finalment, l’inefable professor d’Economia de la Universitat de Colúmbia Xavier Sala i Martín que, quatre dies abans de parlar-nos d’«un món ple d’histèrics» al FAQS de TV3, va ser entrevistat, també sobre el virus i la cancel·lació del Mobile, al Versió RAC1: «És molt difícil fer prediccions sobre l’impacte real, perquè l’impacte de la malaltia, ‘per se’, és petit. El problema que té és que, com a malaltia nova, crea incertesa. El seu impacte real és producte del pànic dels humans». Voilà!

El ridícul ha estat monumental i no ha anat a més perquè el Sr. SARS-CoV-2 no pot parlar i dir la seva. Simplement actua. De fet, mentre el virus anava fent, executant milers d’éssers humans a la tecnològica Àsia, l’11 de febrer, des de les pàgines del diari Ara, fins i tot Antoni Bassas, més prudent però potser un pèl agosarat, sentenciava: «En les actuals condicions, no hi ha cap raó epidemiològica per cancel·lar el Mobile». Però la culpa no era seva, com tampoc de tots els anteriors, és clar. El periodista, que ni és un tertulià qualsevol ni un expert en la matèria, basava el seu argument en una entrevista que poques hores abans havia publicat al doctor Antoni Trilla, cap de medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Clínic de Barcelona i, per cert, des del passat dissabte 21 de març, membre del Comitè Científic de la Covid-19 designat per Pedro Sánchez.

Es tracta del mateix doctor que el 31 de gener responia a Lídia Heredia a Els Matins de TV3: «Afortunadament, en el nostre sistema sanitari i en el de tots els països d’Europa i dels països que disposen d’un potent sistema sanitari arreu del món tenim totes les eines necessàries per si arribés un cas detectar-lo, aïllar-lo, intentar tractar-lo el millor possible i evitar dins de les nostres possibilitats que hi hagi més casos». La Xina, és clar, no deu gaudir pas d’un d’aquests tan «potents» sistemes sanitaris. Com els països del (ara potser més que mai) mal anomenat tercer món, pels quals Heredia es mostrava especialment amoïnada.

De fet, el dijous previ a la declaració de l’estat d’alarma, Trilla, que tampoc no té cap culpa de ser humà i cometre petits errors de càlcul davant d’un fenomen que tan sols havia paralitzat mitja Xina, encara ens demanava «relativitzar» i «fer cas dels organismes oficials», en prime time en l’especial de TV3 El nou coronavirus, volem saber, presentat i dirigit per Laia Servera.

Fet i fet, no es tracta de posar en dubte la professionalitat de periodistes com Bassas, Herdia, Servera, ni encara menys del doctor Trilla. Els comentaris del metge anaven en la mateixa línia que els d’Alberto Bosch, president de l’Associació Espanyola de Viròlegs, en un congrés celebrat a Barcelona la primera setmana de febrer: “La grip estacional més incidència i mortalitat que el coronavirus” (Mallorca Diario). El mateix facultatiu, per cert, de «L’alarmisme fa el coronavirus més greu del que és» (Antena 3) i que el 26 de febrer responia a les preguntes sobre el coronavirus del Planta Baixa de TV3.

És més, la mateixa Organització Mundial de la Salut (OMS), l’autoritat de la qual ningú discuteix (potser alguns mediocres científics xinesos), recomanava encara durant el febrer no cancel·lar vols a la Xina. «No hi ha raó per prendre mesures que interfereixin innecessàriament amb el comerç i els viatges internacionals», sentenciava el director general de l’organisme, Tedros Adhanom Ghebreyesus, aparentment més preocupat per l’economia del planeta que per la salut dels seus habitants.

Salut o diplomàcia? Mobile o Barcelona? Capital o vida? Aquesta és, potser, la qüestió.

Així és com, en poques setmanes i sense cap vergonya aparent ni posterior autocrítica ni rectificació, els nostres presidents, ministres i consellers de Sanitat (Sánchez, Torra, Illa, Vergés i subordinats mereixerien un episodi a banda), altes autoritats mèdiques i científiques (amb el permís del doctor Mitjà), tuitaires reputats (disculpin l’expressió) i periodistes de renom van passar el període més cunyat anti cunyat que s’ha conegut i que probablement coneixerem.

L’error de molts, potser comprensible però no inevitable, haver menystingut l’abast que podia arribar a suposar un virus que ja feia setmanes que colpejava amb molta duresa la Xina. El pecat dels més agosarats (més dels digeribles), sumar-se a la legió de bocamolls generalitzats clamant contra l’alarmisme. I, sobretot, fer-ho des d’un paternalisme condescendent de manual cap a molts periodistes i mitjans. Casualment, com no, poques dones a la sala; amb el permís, això sí, de Mamen Mendizábal a El Hormiguero i, és clar, Pilar Rahola a La Vanguardia (entre d’altres tribunes).

Vaja, que una dosi més de periodisme «alarmista» –o una menys de punyents crítics del gremi– no ens hagués anat pas malament. A no ser, és clar, que de cuentos xinos no vulguem saber-ne res.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.