La pandèmia ha posat de nou en l’agenda mediàtica la importància de tenir un bon sistema de salut públic. En canvi, en l’època de màximes retallades a la sanitat, el debat es va centrar en la “sostenibilitat” del sistema, en minimitzar l’aprimament dels recursos o en una cobertura més o menys crítica segons el color polític del govern de torn.

Les diferències en la resposta al coronavirus per part dels sistemes sanitaris de diversos països s’han vist per exemple en el cas d’Alemanya, que té el triple de llits UCI per habitant que l’estat espanyol –tal i com publicava, per exemple, l’ABC. Malgrat l’esforç fet a correcuita i amb la sanitat a punt del col·lapse, les places d’UCI a l’Estat espanyol s’haurien duplicat, quedant encara lluny de la capacitat «normal» alemanya. El País relacionava obertament la letalitat del coronavirus i les retallades a la sanitat el 9 de març, amb un titular modificat però que encara és possible llegir a la URL de la notícia (“Madrid pateix les retallades i s’arrisca al col·lapse sanitari pel coronavirus”).

Fins abans que esclatés l’actual crisi, la pèrdua de llits hospitalaris difícilment arribava a les portades o tensava l’agenda mediàtica. Sovint era tan sols una notícia de recurs, quan sindicats o plataformes elaboraven algun informe per denunciar el progressiu desmantellament de la sanitat pública. Abans, en l’època més dura de les retallades –a partir de 2008 i fins ben bé 2017 segons la comunitat autònoma–, el conflicte per la gestió sanitària sí que va aconseguir ser central, almenys a intervals, en el debat públic i mediàtic, sobretot en els moments de més protestes dels professionals sanitaris i els usuaris.

Una aproximació a l’hemeroteca, sense ser un estudi sistemàtic, permet esbossar almenys alguns dels recursos que van dificultar –conscientment o no- una presa de consciència general sobre la gravetat de la situació de la sanitat pública. La cobertura mediàtica molt poques vegades va defensar obertament un desmantellament sanitari extremadament impopular (amb algunes excepcions, com “Sanitat tanca 262 llits, un estalvi de 86.000 euros diaris”, a La Razón l’any 2011), sinó que va optar per altres vies:

Emmarcar el debat en la «sostenibilitat» de la sanitat pública

 “Ens podem permetre la sanitat pública que tenim?”. Aquesta pregunta es va formular a la majoria de mitjans de comunicació, sobretot els primers anys de la crisi, de manera similar al «debat» de les pensions. En un context de crisi financera severa i de davallada important de la capacitat recaptatòria de les administracions, l’únic marc de debat plantejat –amb poques excepcions- va ser el de «si ens podíem permetre» aquest sistema sanitari, que fins i tot va ser definit com una «bombolla», un terme utilitzat de forma recurrent. La solució a aquest problema de sostenibilitat passava, segons la línia editorial de la majoria de grans mitjans, per una privatització de cada cop més serveis i sectors sanitaris, tal com es pot llegir en la defensa acèrrima que fa El Mundo del «model Alzira», el sistema de gestió privada implantat pel PP al País Valencià. El model va resultar finalment fracassat i va ser revertit, però el diari va continuar en la mateixa línia fins l’any passat.

El «millor sistema sanitari del món» no pateix ni retallades ni privatitzacions

Malgrat les repetides denúncies de sindicats, acadèmics i associacions d’usuaris, l’opac sistema de concerts i la privatització gradual, molts mitjans catalans van transmetre el missatge de «l’immillorable» estat de la sanitat pública. N’és un exemple el silenciament que van patir les investigacions de la revista Cafè amb Llet sobre les trames de corrupció que propiciava el sistema de concertació público-privada de la sanitat catalana. 

De fet, un dels documents més complets sobre com el relat mediàtic va intentar negar aquesta pèrdua d’assistència, embolcallant-la amb un discurs d’orgull nacional, és l’anàlisi que l’equip de Cafè amb Llet va fer del debat sobre l’estat de la sanitat emès per TV3 el març de 2015.

Defensa de la sanitat pública? Depèn de qui governi

Al llarg de la darrera dècada hi ha hagut a diferents autonomies importants protestes en defensa de la sanitat pública i en contra de les retallades. La cobertura que se n’ha fet no sempre ha estat en contra –una posició, és més, difícil, quan es tracta de moviments amb àmplies simpaties-, però la línia dels diferents mitjans ha variat radicalment segons el color del govern autonòmic afectat.

Així, quan les protestes van ser a Galícia el 2018, El País titulava: «Multitudinària protesta a Santiago contra la reforma sanitària de Feijóo»; a Madrid, el 2012, era «Una nova ‘marea blanca’ clama contra els plans privatitzadors de Madrid»; mentre que a Andalusia, el 2017, el titular destacava que «El PP andalús anima a manifestar-se per la sanitat, tot i negar-ho». En aquesta mateixa línia, El Plural, quan explica les protestes a Andalusia (ja amb el canvi de govern autonòmic), informa del «caos» a la sanitat, especificant que és «després de nou mesos de PP, Ciudadanos i Vox», però sense fer cap referència a l’estat anterior.

A l’altra banda de la trinxera, La Razón anunciava una «inundació» de la marea blanca a Sevilla contra unes llistes d’espera «que a vegades maten». Una preocupació que, quan es tractava de les protestes pel mateix motiu, però a Madrid, desapareixia. Llavors es destacava el fracàs de la convocatòria i, fins i tot, s’arribava al punt de criminalitzar-ne els organitzadors, vinculant-los a Bildu i ETA. 

En el cas de Catalunya, el malestar per les retallades s’ha vinculat al procés sobiranista, establint que el discurs proindependentista hauria servit per silenciar-les. Un patró que es repeteix, amb alguns matisos, a pràcticament tots els mitjans de Madrid.

Les retallades sanitàries han patit un ús partidista similar a la cobertura dels casos de corrupció. Aquest fet ha enverinat l’opinió pública i ha taponat un debat de fons sobre la privatització, que va molt més enllà del color polític dels diferents governs autonòmics.

Un Comentari

  1. Albert

    D’acord però… es pot dubtar de que amb un dèficit fiscal anual inferior, sigui de 10 o de 16.000M€, i sense la reforma constitucional d’estabilitat pressupostària que el 2011 varen proposar PSOE i PP amb el suport d’un tercer partit, segur que no s’hauria hagut de fer tantes retallades?; que amb un compliment per part de l’estat espanyol dels seus compromisos amb la llei de dependència, la nostra gent gran estaria en més bones condicions? o que amb una capacitat pròpia de fer lleis adequades a la nostra realitat socioeconòmica sense ser recorregudes per PP i PSOE… Cal continuar? Per cert, el tercer partit era UPN.

    Respon

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.