L’interès per la fotografia de Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955) va néixer de manera casual, quan un professor aficionat va instal·lar un laboratori fotogràfic a la seva escola. Format en Ciències de la Informació i Publicitat, Joan Fontcuberta s’ha convertit en una figura reconeguda internacionalment, tant per la seva obra artística com per la seva anàlisi excepcional sobre el poder de la imatge en l’era digital actual, que bateja com a “postfotogràfica”. El Premi Nacional d’Arts Visuals català, el Premi Nacional de Fotografia espanyol o el Premi Hasselblad de Fotografia, un dels més prestigiosos del món, avalen la seva trajectòria. Conversem amb ell a l’estudi que té a la Fàbrica de Creació Roca Umbert, de Granollers, sobre comunicació visual, memòria, ‘selfies’ i sobre el qüestionament de la veritat, la columna vertebral de la seva obra.

Després de molts anys treballant-hi: què diries que és la veritat?

És una cerca. Cada vegada que llegeixo i en parlo més, penso que la veritat és un horitzó: només es pot definir com una voluntat d’arribar a un cert lloc. Hi ha una frase d’André Gide que diu: “Lloeu aquells que busquen la veritat, però dubteu d’aquells que diuen haver-la trobat”.

Podem confiar en les imatges per entendre la realitat?

Les imatges són un camí, una aproximació. Però evidentment no són la realitat mateixa; moltes vegades introdueixen una dimensió il·lusòria. Plató a La República ens parla del caràcter enganyós de la veritat, que ens aparta de la realitat tangible. Pensem també que les tres principals religions monoteistes de l’àmbit mediterrani durant molt temps van prohibir la imatge, perquè venia a reemplaçar falsament Déu i el món creat. Això es considerava un acte d’idolatria.

“Tota imatge fotogràfica és una construcció subjecta a una sèrie d’interessos, a la cultura, als prejudicis….”

 

Quan veiem imatges als mitjans de comunicació, quines preguntes ens hem de fer per saber si pretenen manipular-nos?

Hem d’entendre que les imatges mai viuen soles. Sempre estan en relació amb tota una constel·lació d’elements que proporcionen, junts, un sentit determinant. El text, el peu de foto, el format… En l’estructura de la imatge, el fotògraf té una certa competència (pot decidir l’enquadrament, la retòrica visual…), però allò que importa és quin tipus d’ús es fa d’aquesta imatge. Una mateixa imatge pot ser veu de notícies antagòniques. A l’hora de desxifrar la imatge, hem de fer servir els mateixos criteris que fem servir per desxifrar qualsevol informació. Ens hem de preguntar: quina font ens la proporciona?, quins interessos poden ocultar?, com es pot contrastar amb altres informacions sobre el mateix tema? En el fons, la imatge és molt poderosa perquè apel·la a una certa descripció dels fets i pot evocar una sèrie d’emocions segons com es presenti, però tampoc li hem de concedir un poder absolut; depèn molt del context en què es vehicula.

En el moment actual es parla sovint de fake news, que no són més que desinformacions o manipulacions. Tu ja havies reflexionat a fons sobre allò fake en els teus treballs fotogràfics. Fins a on pot arribar la mentida?

En el cas de la fotografia, cal entendre que aquesta ha anat associada històricament a una sensació d’objectivitat i de veritat per a l’espectador. La fotografia es considerava “el llapis de la naturalesa”, la realitat que s’imprimeix a si mateixa i, per tant, sense possibilitat de tergiversació. Jo sempre he entès que tota imatge fotogràfica és una construcció i, com qualsevol producte humà, està subjecta a una sèrie d’interessos, a la cultura, als prejudicis… No és la realitat mateixa, sinó una manera d’apropar-nos-hi.

L’avantatge que tenim avui és que l’esperit crític del públic s’ha enfortit i cada vegada hi ha més cultura visual. A més, la tecnologia digital ens ha acostumat, d’una manera lúdica —amb els filtres d’Instagram o el Photoshop— a la idea de canviar i deformar la imatge. Tot això abans ja ho podien fer els especialistes, però ara ho fa tothom amb un sol clic. L’usuari s’ha familiaritzat amb la possibilitat d’intervenir en la imatge i s’adona que no és un document sacrosant impossible de manipular, sinó tot al contrari. Ara estem arribant a sofisticacions tremendes a través d’algoritmes o d’intel·ligència artificial, que fan que fins i tot els especialistes no siguem capaços de diferenciar la imatge original de la manipulada. Això sentencia la desaparició de la confiança que fins ara hem concedit als documents fotogràfics o videogràfics.

“La fotografia s’ha vist envaïda per valors nous que són causats per les noves tecnologies i la globalització”

 

En què es caracteritza el que has batejat com l’era de la “postfotografia”?

La fotografia defineix una cultura que prioritza una estructura ideològica: la recerca de la veritat i de la memòria, de l’arxiu, de la identitat, del temps, de la mort… Són valors inherents a la imatge fotogràfica. Quan nosaltres premíem fa alguns anys el disparador de la càmera, sense saber-ho activàvem tota aquesta ideologia i projectàvem aquests valors en la imatge. El que ha passat és que, tot i que l’anatomia de l’aparell fotogràfic segueix sent molt semblant al que teníem fa un segle i mig, el repertori de valors s’ha modificat. Per exemple, avui fem una fotografia, l’enviem i l’esborrem. Això hauria estat impensable fa unes quantes dècades: la fotografia era una imatge solemne, costosa, que representava la nostra vida i memòria. Hauria estat un sacrilegi esborrar-la o destruir-la. I, si la destruíem, era un acte de violència simbòlica sobre aquella cosa representada, gairebé un gest vudú per transferir el dany. Avui ens trobem que, des d’una perspectiva sociològica de la imatge, la fotografia ja està ocupant altres posicions. Abans, la veritat i la memòria gairebé monopolitzaven l’actuació de la fotografia, i actualment el pastís està més repartit: la connectivitat, la comunicació, el joc… Per exemple, l’acte de la selfie és un fenomen postfotogràfic que implica l’intercanvi o la substitució de l’objecte pel subjecte. Abans, anàvem a París i fèiem una foto de la torre Eiffel. Ara ens posem al davant del monument i ens fem nosaltres la fotografia amb la torre Eiffel al darrere. Ja no és tant “això és”, sinó “jo sóc aquí”. És una espècie d’inscripció en la història, en un moment donat del temps i de la geografia. Aleshores, la postfotografia és aquest nou estadi en què la fotografia s’ha vist envaïda per una sèrie de valors nous que són causats per les noves tecnologies i la globalització.

En aquest escenari, la cerca de la veritat és més fràgil?

Als anys vuitanta, es comença a defensar la dissolució de la veritat, dient que no existeix i és una construcció. El postmodernisme liberal ha estat utilitzat per ensarronadors globals, sobretot de dreta i d’extrema dreta que, aprofitant-se d’aquesta idea, defensen que hi ha fets alternatius. Amb aquest model, no hi ha veritats, sinó punts de vista, i, per tant, el punt de vista que impera és el d’aquell amb més poder o autoritat i capacitat per imposar-la als altres. Però ara vivim una reacció a aquest abús, i volem recuperar règims de veritat que siguin confiables. En aquests moments, aproximar-nos a la veritat és molt més difícil, perquè tenim moltes més informacions, moltes més dades que, moltes vegades, són contradictòries, i és molt difícil destriar el gra de la palla. Però no hem de deixar-nos caure en aquesta temptació de pensar que cadascú té una veritat i que totes tenen el mateix valor. No totes les veritats tenen el mateix valor.

En aquesta sobredosi d’informació i d’imatges, planteges que els fotògrafs tinguin una actitud “crítica i ecològica”, és a dir, que reciclin en el mar saturat d’imatges existents o que trobin les imatges que ens falten. Què vol dir?

Primer, ens hem de plantejar si les imatges que fem són necessàries. Vivim un tsunami (perdó per la paraula) o massificació brutal d’imatges. Es pengen uns 3 bilions d’imatges cada dia a Snapchat, 350 milions a Facebook, 95 milions a Instagram… Ens hem de plantejar quin sentit té seguir produint imatges quan són redundants amb aquelles que ja existeixen. Avui, al creador se li ofereixen dos camins: d’una banda, la gestió crítica i intel·ligent d’aquesta abundància. Cal entendre que les imatges són com paraules i que aquestes paraules les articulem amb altres paraules per arribar a fer diferents enunciats, però no necessitem cada vegada inventar paraules noves. L’altra via implica explorar les carències o deficiències: les imatges que han estat censurades, les que s’han perdut, les que tècnicament encara no han pogut ser fetes… I també anar a buscar les imatges d’un món canviant per situacions socials, polítiques i mediambientals diferents. Es tracta de no caure en clixés o estereotips, intentar que la informació gràfica que produïm i incorporem a aquest repertori monumental no sigui reiterativa, no contamini i sigui original i enriquidora.

En el món del periodisme, cada cop parlem menys de censura directa i més de rutines de producció rígides, de precarietat laboral i d’autocensura per explicar els silencis mediàtics i la desinformació. És aplicable també al món de la imatge i de la fotografia?

D’entrada, molts dels professionals de la imatge i de la fotografia es dediquen al periodisme; per tant, viuen igualment aquesta problemàtica que esmentes. Es tracta d’una problemàtica d’estructures de poder: fins a quin punt la teva veu és lliure per defensar o articular el discurs que tu vols, o aquest discurs s’ha d’acomodar a uns canals mediatitzats per uns interessos polítics i comercials? El problema és aquest: a títol personal podràs fer el que vulguis; però, quan intentis difondre el teu missatge, és quan trobaràs una sèrie de filtres i d’interessos que poden condicionar i fins i tot modificar o tergiversar la teva veu original.

Proposes que la fotografia “pot ser el mecanisme per desvelar les trampes i el pretext per a una crítica de tota forma d’autoritat”. Poses com a exemple l’enregistrament d’imatges de la brutalitat policial durant el referèndum de l’1-O. La imatge pot revertir relacions de poder?

Avui, la imatge ho configura tot: vivim amb la imatge. Un acte d’imatge és un acte amb repercussions en la vida real. Serge Daney, de la revista Cahiers du Cinéma, ja deia que una causa sense imatge no és només una causa ignorada: és una causa perduda. Ja fa temps que en les intifades palestines els manifestants no tiren pedres, sinó fotografies. Per què? Perquè una foto és més poderosa i té més repercussió. Una imatge ben llançada pot causar decisions polítiques que afecten un conflicte. La imatge és el camp de batalla de totes les disciplines que realment ens afecten.

Abans deies que la veritat és més difícil de cercar en l’era postfotogràfica. Quina responsabilitat tenen les empreses tecnològiques com Google o Facebook en el fet que això passi?

Aquestes empreses, no ho oblidem, són societats orientades al seu benefici en un mercat capitalista. Potser hi ha hagut una certa ingenuïtat per la part de la societat d’esperar una actitud més ètica o neutra. El capitalisme té la seva pròpia ètica i normes de conducta, i ja sabem que no són gaire solidàries. En la mesura en què hi ha repercussions de l’actuació d’aquestes empreses tecnològiques, hi ha d’haver un control de la societat a través dels seus governs democràtics: que s’imposin límits i que el dany que es pugui infligir a la societat sigui controlat i, eventualment, penalitzat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.