“Com pot ser que Espanya ho hagi fet tan malament?” es preguntava fa poc més d’una setmana el periodista de The Guardian Giles Tremlett en una demolidora peça citada per Vilaweb. L’article recollia els despropòsits que ens han conduït a alçar-nos com un dels principals focus de la pandèmia global, amb 40 vegades més morts per càpita que la Xina, un sistema sanitari fet miques i un govern improvisant des del primer dia. El necessari debat sobre què s’ha fet, per bé i per mal, des dels nostres mitjans no gira al voltant del virus i de les seves conseqüències, sinó de la nefasta gestió comunicativa de la crisi sanitària.

És clar que davant d’una situació com la viscuda convé entrevistar els experts en la matèria: metges, viròlegs o investigadors. Però no només. Quan un estat com el xinès està patint una de les pitjors crisis sanitàries de la seva història i les nostres fonts ‘locals’ insisteixen en les prèdiques tranquil·litzadores, potser que ens demanem què s’està amagant o en què estem errant. El gran valor del periodisme és precisament, el d’aplicar, per deontologia i essència, una visió crítica i polièdrica als fets que rastregem.

Ningú intuïa que, si realment el virus tingués l’abast d’una grip comuna, Xi Jinping no s’hauria posat a construir dos grans hospitals en temps rècord, ni els EUA, Rússia, Singapur o Austràlia haurien cancel·lat vols i repatriat ciutadans? Es va departir prou al gener, al febrer o almenys a principis de març (quan tant la Xina com Itàlia ja es trobaven en ple brot de la infecció) amb corresponsals, metges, investigadors o ciutadans sobre els (i dels) territoris afectats perquè ens narressin l’experiència? I, sobretot, se’ls va escoltar i contrastar com procedia?

De la mateixa manera que durant setmanes vam sentir desenes de metges i investigadors cridant a la calma i a la contenció, també n’hi va haver d’altres que intentaven alçar la veu d’alarma. Per exemple, l’ara tan famós infectòleg Oriol Mitjà, investigador de l’Hospital Germans Trias i Pujol, que el 15 de febrer al FAQS ja advertia de la gravetat de la situació i defensava, sense èxit a la sala, la necessitat tant de cancel·lar el MWC com de restringir els vols procedents de la Xina. O els equips de recerca de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i la Universitat de Saragossa, que havien desenvolupat un model matemàtic preveient la magnitud de la tragèdia sense que cap autoritat sanitària ni política no en fes cap cas, malgrat les advertències i correus enviats. Ho denunciava, amb contundència, un dels investigadors del grup de recerca Alephsys Lab, també al programa de Cristina Puig, el mateix cap de setmana que es va decretar l’estat d’alarma a Espanya.

En definitiva, i tornant al nostre gremi: contrastar, contrastar i contrastar. No a la recerca de la versió que més ens calmi o satisfaci, sinó de la veritat en els diferents fronts oberts (mèdic, econòmic, polític…), sense assumir a ulls clucs l’opinió de cap expert (ni tan sols la de «tots els experts» de casa nostra) ni, encara menys, desdenyar les visions crítiques o, fins i tot, alarmistes de la situació. Ho suggeria molt bé el propi doctor Mitjà en una tribuna a El Periódico del 19 de març, on es defensava de les acusacions, en plena crisi sanitària, de respondre a directrius partidistes: «L’opinió independent dels científics i acadèmics és especialment valuosa perquè no està contaminada per interessos polítics o econòmics. La unitat en estratègia ens fa forts, però la unitat en opinió ens fa inútils».

Potser l’estigma sobre societats no occidentals com la xinesa, sia pel seu sistema polític o per la seva realitat sociocultural, també hagi jugat un paper cabdal en el menyspreu de la qüestió. Com haguéssim reaccionat si la construcció dels dos hospitals hagués estat ordenada per Merkel a Alemanya? O si desenes de milions de ciutadans haguessin estat confinats als EUA? Ens hauríem pres la crisi sanitària del mes de gener amb la mateixa lleugeresa? Ens hagués sorprès la cancel·lació del Mobile per motius sanitaris? Ens haguéssim ‘alarmat’, ara sí justificadament, un temps abans?

Una piulada de l’exministre de Zapatero Miguel Sebastián el passat 3 d’abril ho sintetitza de forma acurada: «La supèrbia occidental amb la Xina té dues fases. Gener/febrer: Quin horror, 80.000 afectats i 3.000 morts! Bé, això és per les seves condicions higièniques i el seu sistema sanitari. A nosaltres mai ens passaria. Març/abril: Només 80.000 afectats i 3.000 morts? Deuen estar mentint!». I un altre cop el doctor Mitjà, a qui cal reconèixer no només haver estat dels primers en advertir sobre la magnitud de la tragèdia entre tant de soroll antialarmista, sinó també la seva humilitat a posteriori. Piulada del 29 de març: «Jo també vaig caure en l’etnocentrisme, en pensar que no seria tan greu com a la Xina perquè nosaltres ho faríem millor».

Durant la primera quinzena d’estat d’alarma, i malgrat que les restriccions (i retallades de drets) vagin in crescendo, vam anar veient multitud de veïns i veïnes passejant pels carrers, desobeint tota mena d’autoritats, mèdiques, polítiques o militars. Madrilenys i barcelonins marxant cap a la platja o a segones residències, companys de feina anant al seu lloc de treball sense necessitat, bars organitzant festes universitàries i tota mena de picaresca ciutadana posant en perill la salut pròpia i la dels altres… amb les tràgiques i infectives conseqüències que això ha suposat i que suposarà. A l’altra banda, una munió de tuitaires, periodistes i polítics cridant (ara sí, amén) a la disciplina social i a la responsabilitat ciutadana sota consignes virals, amb monumentals bronques indignades o amb sancions penals i administratives gens menyspreables.

I què esperàvem? Ens vam passar el gener quasi ignorant el que passava a la Xina, el febrer ridiculitzant l’alarmisme de mitjans, periodistes o simples ciutadans amb mascareta i els deu primers dies de març inundant premsa, ràdios, televisions i digitals amb dades, estadístiques i experts negant una possible explosió de casos de la Covid-19 a casa nostra, ressaltant la potència indestructible del nostre sistema sanitari i relativitzant les conseqüències d’una malaltia que havia posat la Xina i Itàlia potes enlaire. «No és més que una grip», deien, «només letal per a la tercera edat i malalts greus». Si ens podia sortir a compte i tot!

Per què no volien alarmar-nos? Qui i perquè volia evitar l’alarma que finalment i en qüestió d’hores va acabar decretant de forma oficial i improvisada el propi Estat? Què feia que qualsevol advertència sobre el que estava passant a la Xina fos presa com a fruit de periodisme alarmista i mancat de rigor? Perquè tanta insistència en menystenir la virulència d’una virus que, dia rere dia, es mostrava de cada vegada amb més força com una amenaça real i tangible? I perquè tants altres estats han comès la mateixa imprudència?

No sembla massa sensat pensar que ningú en l’àmbit polític, ni mèdic, ni periodístic –altra qüestió és l’econòmic-empresarial– hagi pretès ocultar el que estava per venir a plena consciència. I, de fet, segurament ningú ho va fer. Ara bé, sí que sembla prou sensat, i més atenent a les conseqüències que podia suposar des d’anul·lar el MWC fins a cancel·lar el trànsit aeri amb la Xina, sospitar que la prudència per a defensar suprems interessos econòmics va sobreposar-se sobre la prudència per a protegir les vides de la gent. Tal i com posteriorment hem seguit comprovant, de forma ja reincident i a consciència, amb la no aturada immediata de tota activitat laboral no imprescindible.

L’hemeroteca en va plena, però resulta especialment diàfan el comunicat emès per la patronal balear CAEB que recollia Mallorca Diario: “Generar un alarmisme exagerat sobre el coronavirus seria funest per a l’economia, l’ocupació i la societat”. Això, el 29 de febrer, quan la veïna Itàlia ja sumava 20 morts i al món ja es comptaven 83.000 persones infectades en 50 països, tal com recollia la BBC. Mentrestant, empreses com Naturgy, Endesa o Lufthansa, com tantes del MWC, ja s’havien cuidat dels seus directius i empleats més ‘qualificats’: ‘Així són els plans de les Íbex contra el Covid-19‘ titulava Economía Digital el 26 de febrer.

Ningú no podia saber què passaria, no, és clar que no. Però tard o d’hora algú haurà d’esclarir perquè Espanya és, de moment, un dels estats del món que pitjor ha gestionat la crisi sanitària. Segurament, l’aterratge del coronavirus al nostre entorn proper i, per tant, a casa nostra, era inevitable. Però en determinades ocasions, i aquesta n’és una, el periodisme i la comunicació –la generació de consciència col·lectiva– són instruments més transcendents del que hom ja intueix.

El confinament total de la població i l’estricte distanciament social –sobre els quals s’agraeix el debat que han encetat periodistes com Arturo Puente a eldiario.es– o la disciplina sobre la higiene bàsica, que han esdevingut claus segons tots els ‘experts’ de la ciència i totes les ‘autoritats’ governatives, s’aconsegueixen, precisament, mitjançant una eina de la qual en som responsables principals, que no únics, els i les periodistes: la comunicació.

El periodisme, una vegada més, ha d’encendre les alarmes i assumir els seus compromisos, en aquests moments ja amb caràcter d’urgència: informar no per informar, sinó per transformar; fer-se més preguntes que mai, tantes com calgui; fiscalitzar tant com sigui possible les autoritats polítiques, econòmiques i sanitàries; contrastar tota la informació que arribi; i pressionar, si cal, per fer caure els governs o comitès d’experts que sigui necessari.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.