A Itàlia, com a l’estat espanyol, el periodisme i la comunicació política han anat evolucionant des de l’inici de l’epidèmia. Al principi, molts periodistes i polítics van intentar minimitzar la situació. I, com si no existissin les hemeroteques, la majoria han acabat fent veure que ells ja n’havien avisat, que tot plegat seria tan greu. Aquí també havia fet fortuna allò que el coronavirus era “només com una grip”. D’altres han fet fins i tot bandera d’oposar-se a la «versió oficial». És el cas de Vittorio Sgarbi, opinador omnipresent als mitjans, crític d’art, polemista professional i polític de l’òrbita de Berlusconi.

El dia que el Parlament italià aprovava el decret d’emergència per la crisi del coronavirus, Sgarbi, histriònic i enfurismat com de costum, va dir des del seu escó, cridant: “És tot una presa de pèl, una ficció, Salvini us l’ha endinyat a l’anus un cop més!”. Era contrari al decret d’emergència perquè segons ell no hi havia cap perill, era tot un muntatge. Sostenia que el govern central prenia mesures innecessàries a tot el país –com ara tancar les escoles– per protegir les regions governades per la Lliga de Salvini, al nord, que eren les més colpides. Es lamentava, amb enfarfegada indignació, que les persones no poguessin anar a treballar o a mostres d’art: “I per què? Perquè un vell de 88 anys s’ha mort de, potser, una grip?!”, va etzibar. “Farem mal a l’economia i en realitat no existeix cap emergència, cap perill, cap epidèmia! És tot mentida, esteu humiliant Itàlia amb un muntatge!”, va afegir l’influent opinionista que ara està al grup mixt.

Sgarbi té molt d’espai als mitjans i ha pogut anar escampant el seu perniciós missatge –i contradictori, a mida que els fets s’imposaven– amb tota tranquil·litat. Fa pocs dies, un grup de científics l’ha denunciat per haver difós notícies falses sobre la perillositat del virus i el confinament.

A diferència dels seus homòlegs, el primer ministre Giuseppe Conte no fa servir tons tan bel·licosos com els de Pedro Sánchez o Emmanuel Macron per parlar als italians sobre el coronavirus. Ha optat per mantenir un discurs més edulcorat i pompós, amb frases que recorden l’estil de Paulo Coelho. Però, preguntat pel periodista de La Sexta Antonio Ferreras sobre si estava d’acord amb l’afirmació que «estem en guerra», va dir que sí, que ho trobava una metàfora molt encertada.

Durant l’entrevista, en comptes d’adreçar-se a Conte amb el nom i el càrrec, Ferreras s’hi va referir com a “onorabile” i “dottore” a seques en més d’una ocasió, cosa que a Itàlia no es fa. Es va rebre com una mostra –deliberada i maldestra– d’admiració i simpatia. Però el que va causar sensació va ser la frase que el periodista espanyol va pronunciar amb el seu to afectat habitual, que els italians desconeixen: “Primer ministre Giuseppe Conte, ha sigut un honor poder parlar amb vostè”. Els equips de comunicació de Conte no van deixar escapar l’ocasió de fer-ho servir per llançar el missatge que a l’estranger es respecta i admira molt el primer ministre italià. Van fer circular el tall de vídeo amb la frase: “Havíeu vist mai abans que els periodistes estrangers s’emocionessin així per parlar amb un nostre premier?”. Pels comentaris a sota de l’entrevista –penjada, com totes, al perfil de Facebook de Conte–, sembla que l’estratègia va reeixir.

La pàgina de Conte en aquesta xarxa social plena de fake news sobre el coronavirus ha esdevingut el lloc oficial on el govern italià emet els comunicats i anuncia els decrets, despertant protestes entre els periodistes. El cap de comunicació de Conte és Rocco Casalino, un personatge que es va fer famós creant polèmiques de plató en plató després de participar sense pena ni glòria a la primera edició del Grande Fratello, la versió italiana del Gran Hermano.

En aquest període en què molta gent ha perdut persones estimades i que la immensa majoria de la població viu amb incertesa i angoixa pel futur, Matteo Salvini ha decidit treure profit d’apel·lar al sentiment religiós i a la por a la mort. El seu equip de comunicació s’ha centrat a difondre una imatge del líder de la Lliga de devot catòlic. Així, fan circular fotos d’ell fent petons al rosari i mems en què apareix Salvini al costat de la Mare de Déu amb la frase: “Encomano el país al cor immaculat de Maria”. El leghista continua apareixent dia sí i dia també a les televisions, tant a les públiques com a les de la família Berlusconi. I va ser allà on fa uns dies va protagonitzar un dels espectacles més lamentables que ha ofert l’epidèmia.

Non è la d’Urso és un dels programes estrella de Canale 5. La famosíssima presentadora Barbara d’Urso, de tradició berlusconiana, podria ser l’equivalent italià, per l’estil dels seus programes, d’Ana Rosa Quintana, però amb més poder i més presència a la premsa del cor. D’Urso va entrevistar Salvini, com és habitual. Només d’aparèixer en pantalla –l’entrevista era a distància–, el líder de la Lliga va posar-se solemne i va fer un discurs que supera tots els límits en la utilització dels morts per treure’n rèdit polític.

Va dir que volia fer servir el temps de la seva intervenció –com si, generós, renunciés a fer política– per dedicar-lo als deu mil italians morts que seguien el programa des del cel, fent incís en el drama que els familiars no els havien pogut acomiadar. I per això, va resar en directe per ells. La periodista l’escoltava emocionada amb les mans juntes i els ulls mig plorosos, i va unir-se al polític en la pregària. Amb aire commogut i reivindicatiu alhora, com si a Itàlia estigués mal vista la religiositat, va dir que estava molt orgullosa de resar cada nit el rosari. “Jo també, Barbara, ja en som dos!”, va interrompre-la Salvini, amb to sentit. A continuació, tots dos van recitar-ne un passatge davant la nombrosa audiència.

Salvini, a més, va demanar que s’obrissin les esglésies durant el període de Pasqua, perquè “amb la ciència tota sola no n’hi ha prou, cal també el bon Déu”, per combatre l’epidèmia de coronavirus. La irresponsable proposta va ser rebutjada des de l’Església catòlica i criticada per tots els representants de les altres religions.

A Itàlia, com a l’estat espanyol, rebem un bombardeig constant de notícies sobre el coronavirus, però això no vol dir estar ben informats. La saturació informativa ha creat un estat de confusió i atuïment. Els programes televisius que viuen del sensacionalisme han explotat la mina d’or del dolor dels morts i la por a la malaltia. I a les tertúlies hem vist, aquí també, com periodistes i opinadors adquirien de cop coneixements que els han convertit en experts en epidemiologia.

Quan Itàlia era l’únic país europeu que estava afrontant l’epidèmia, alguns mitjans de l’estat espanyol van tractar la qüestió amb poca cura i grans dosis de sensacionalisme. Es van exagerar notícies –els assalts als supermercats o els casos de persones que no respectaven el confinament– que donaven molt de joc i molts de clics. Però Espanya va ser el següent país a ser colpit per la Covid-19 i des d’Itàlia els mitjans van seguir el mateix patró que els espanyols. Així, la majoria de mitjans van donar amb tons macabres la notícia que “a Catalunya els metges estan triant qui viu i qui mor”, deixant entendre que les persones grans, als hospitals catalans, estaven condemnades a morir. Van tractar el tema exagerant i traient de context els protocols mèdics d’actuació en situacions d’emergència, tal com pocs dies abans havien fet els mitjans espanyols en el cas d’Itàlia.

La crisi del coronavirus, en el fons, ha intensificat allò que ja era quotidià: la precarietat del periodisme que intenta destacar de la competència donant abans que ningú una notícia, sense temps de comprovar-la. La manca d’escrúpols per instrumentalitzar el dolor i els morts, i el doble raser quan la desgràcia és pròpia o ens queda més lluny. O la pressa per oferir respostes quan encara no sabem ni tan sols quines són les preguntes justes.

El coronavirus ha posat al descobert les costures del sistema. Podria ser un bon moment perquè el periodisme reflexioni sobre si vol ser un mirall que sovint deforma i engrandeix, a mercè dels interessos de torn, o un ofici honest que ajudi a entendre la realitat que ens envolta.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.