La decisió del govern espanyol d’ajudar les televisions privades de cobertura estatal amb 15 milions d’euros a fons perdut, perquè puguin superar la crisi del coronavirus, ha estat a hores d’ara prou comentada. Fa quinze dies que el BOE va publicar el reial decret llei corresponent i, des de llavors, s’han produït tota mena de reaccions.

Per tant, no cal afegir una queixa més a les moltes que s’han formulat públicament, però sí aprofundir en l’anàlisi d’aquesta decisió del govern de coalició entre el Partit Socialista i Podem (!) i donar alguns elements més de judici per valorar-la.

D’entrada, sense menystenir el caràcter estratègic del sector dels mitjans de comunicació i, específicament, de la televisió, en una crisi com la que patim, des del primer moment la decisió del govern espanyol va estar absolutament mancada d’ètica i d’estètica –si no, també, d’arguments.

Primer de tot, per la ràpida reacció governamental: la patronal UTECA va demanar públicament les ajudes el 20 de març i l’1 d’abril ja sortia el decret al BOE. No cal dir que molts altres sectors de l’economia, o molts altres mitjans de comunicació privats, haurien agraït una resposta així de ràpida. Encara avui la incertesa més absoluta plana sobre milers i milers d’empreses i milions de treballadors, que agrairien una contundència semblant a l’hora d’obtenir respostes de l’administració.

A més, els empresaris teòricament més beneficiats per la mesura són grans fortunes (Drago, Boroni i Lara en el cas d’Atresmedia; Berlusconi en el cas de Mediaset) amb un múscul financer suficient per afrontar les pèrdues que poden tenir. No és el cas, no cal dir-ho, d’empreses més petites del sector de la comunicació i de tots els altres.

Què pot haver conduït a un govern de centreesquerra a adoptar aquesta decisió i a explicar-la tan malament? El cas és que plou sobre mullat, perquè les privades van ser les grans beneficiades de la reforma de la regulació de les televisions de 2010, al final de l’etapa Zapatero: les televisions privades van passar a ser considerades “serveis d’interès general”, en comptes de “prestadors indirectes del servei públic de televisió” com havien estat fins llavors.

El matís va ser decisiu. Les privades van veure com se’ls relaxaven moltes de les condicions que havien de complir sobre concentració de la propietat, finançament de les produccions audiovisuals, subtitulació, emissió de publicitat, permisos per a emetre, etc. En uns casos els van rebaixar les obligacions i en uns altres els en van posar de noves, però molt menys severes que a les televisions públiques.

En tot això s’ha fonamentat des de llavors el duopoli Atresmedia-Mediaset. I ara, amb un govern PSOE-Podem a Madrid, quan tothom esperava un cert replantejament (almenys amb la creació del Consell Estatal de Mitjans Audiovisuals, que hauria de vetllar per l’actuació de les televisions d’àmbit estatal), apareixen 15 milions d’euros d’ajuts quasi incondicionals. Missatge rebut.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.