Daltabaix, caiguda en picat, esfondrament. Fa uns dies, els mitjans catalans obrien amb titulars com “L’FMI preveu que Espanya pugui viure la pitjor crisi econòmica dels últims 80 anys”. La tendència no és aïllada: segons l’FMI, i a causa de la crisi del coronavirus, l’economia mundial caurà un 3% durant els mesos vinents. L’informe de l’FMI ha desencadenat nombroses peces farcides de referències a la crisi del 2008, a la Gran Depressió, a la Guerra Civil; peces que molt sovint adopten acríticament el discurs de pànic promogut per l’entitat.

Aquesta història ja la coneixem. Com descriu Naomi Klein a La doctrina del xoc, el Fons Monetari Internacional (FMI) entre altres entitats va tenir un paper fonamental en la imposició del model econòmic neoliberal a través de la producció i aprofitament de les crisis econòmiques. La fórmula és senzilla: les entitats poden concedir crèdit o alleugerir els terminis per al retorn del deute públic contret en èpoques de crisi a condició que els estats acatin paquets de reformes neoliberals amb conseqüències devastadores en termes socials. Mirem l’Equador, un dels països més afectats per la COVID-19 a l’Amèrica Llatina. El seu sistema sanitari i de protecció social, debilitat després de les reformes estructurals imposades pel Fons Monetari Internacional l’any 2019, s’ha vist totalment col·lapsat pels efectes de la pandèmia i necessita ara un nou rescat. La dinàmica del deute en l’economia neoliberal, caracteritzada per una hiperaccel·leració que provoca crisis cada cop més recurrents, només aprofundeix la dependència de les economies més dèbils. La crisi com a sistema.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

En aquest context, els pronòstics macroeconòmics d’organismes com l’FMI funcionen com profecies autocomplertes. La por d’una recessió desincentiva la inversió, la desinversió fa caure l’ocupació, l’atur fa contraure la despesa, l’estancament fomenta la por. Que no ens estranyi, doncs, que les mateixes entitats creditores trobin un rèdit al discurs del pànic. La crisi, per esdevenir sistema, necessita que parlem d’ella. Què hi podem fer, des dels mitjans, per aturar la roda?

Evitar l’alarmisme. Les dades són les dades, però hi ha moltes maneres de parlar-ne. Anomenem les coses pel seu nom: una crisi econòmica no és un ni “terratrèmol” ni un “esfondrament”, és una contracció de l’economia de mercat. El llenguatge vinculat amb el món simbòlic dels desastres i dels fenòmens naturals activa la sensació d’alarma i no aporta profunditat a la informació. Siguem conscients que tractem temes sensibles, amb conseqüències reals per a moltes persones, i informem-ne amb rigor i cura.

Oferir context crític a les operacions macroeconòmiques. Tradicionalment, els períodes de crisi han ocasionat augments en la concentració de capital entre les grans fortunes en detriment de les classes populars. Fiscalitzem les condicions i les entitats que ofereixen rescats, i estiguem alerta de qui en surt beneficiat. La història ens ha donat eines per preveure aquestes conseqüències, expliquem-ho.

Amplificar les veus dels col·lectius més afectats. Com que les crisis no ens afecten a tots per igual, intentem explicar els casos dels grups més vulnerables per activar la solidaritat i pressionar les institucions perquè els atenguin de manera prioritària. Els sectors econòmics més desregulats, com el treball de la llar i les cures o el comerç informal, ja estan patint les conseqüències de la crisi. Informem de la seva situació i les seves demandes.

Explorar les alternatives i parar atenció a les iniciatives socials per resistir la crisi. En lloc de fer de caixa de ressonància acrítica als informes d’entitats com l’FMI, incorporem veus que puguin realitzar anàlisis en profunditat de la situació. Donem espai mediàtic a la reflexió sobre possibles alternatives a les fórmules clàssiques de rescat. L’economia no és només el ball de xifres verdes i roges a les pantalles de Wall Street. L’economia és, abans que res, la gestió dels béns i les necessitats comunes: també les cures, els afectes, les xarxes de suport comunitàries. Parlem d’això, també, a les portades.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.