La discussió sobre si s’han de mostrar o no els morts a la premsa i com s’haurien de fotografiar retorna al sector, on ningú es posa d’acord en la resposta. El debat reviu arran d’una portada d’El Mundo que, en plena pandèmia de la COVID-19, obria amb una imatge d’un home mort a un llit, envoltat de personal sanitari.

La fotografia sacseja els estómacs. Amb el pijama arremangat per la panxa, la portada deixa veure el cos d’un home inert sobre un matalàs a terra, des d’on sobresurten els peus, les mans, i el rostre pixelat. No sembla una casualitat que la persona que hi surt morta fos d’origen pakistanès i que visqués amb altres migrants en un pis compartit a València. Fotografiaríem de la mateixa manera si la víctima fos blanca? És necessari ensenyar els cadàvers per conscienciar? 

“La portada d’El Mundo és periodisme”, “Si s’hagués mort a Pakistan te la ‘sudaria’, amb foto o sense”, podem llegir a les xarxes socials, que bullen aquests dies. I al sector fotogràfic li costa posar-se d’acord sobre la polèmica. Els professionals apunten a les presses dels ritmes de producció i les limitacions d’accés als temes a fotografiar com un dels factors clau per entendre per què i com es fotografien els morts. 

De fet, la fotogaleria d’Alberto Di Lolli a El Mundo, autor de la portada, sí que mostra el que seria una jornada del SAMU en les seves 14 imatges. Només una d’elles, similar a la que apareix en primera plana, mostra un cadàver. Els responsables d’El Mundo o els seus editors gràfics han decidit que aquesta era la imatge que, en principi, era representativa de la història que explicaven al reportatge: el treball dels sanitaris del SAMU anant als domicilis de les persones afectades i les víctimes. Ens hem de plantejar, doncs, que la responsabilitat de mostrar-ho a primera plana no recau exclusivament en el fotògraf, sinó en el mateix mitjà. 

La distància, factor diferencial

El debat no és nou. Si repassem l’hemeroteca de moltes de les imatges que han creat impacte en la professió en trobem diverses que s’han convertit en icòniques: és ètic fotografiar una nena agonitzant de fam sota la mirada d’un voltor? ¿Una instantània on apareixen cadàvers de nens ensangonats ha de guanyar el World Press Photo? ¿Un nen mort en una platja, l’Aylan, ha de fer la volta al món? 

No és difícil comprovar que moltes d’aquestes imatges compleixen una característica: els subjectes fotografiats són persones racialitzades, migrants, refugiades i/o precàries. Els eixos colonialistes del poder i la classe també traspassen la fotografia. L’ús i el tractament de les imatges no són innocents. Quan es publiquen cadàvers de persones “nostres”, europees, en situació administrativa regular i blanques als mitjans, es fa d’una altra manera: amb respecte. Era molt difícil reconèixer la identitat dels cossos estirats a les Rambles de Barcelona per l’atemptat del 17-A, o les víctimes mortals de les vies d’Atocha a Madrid. 

La geografia, la deontologia i l’empatia van de la mà. Així ho explica Cèlia Atset, fotoperiodista del diari Ara: “Crec que l’ètica en aquests casos està directament relacionada amb la distància en quilòmetres. Com més distància, menys empatia. I penso que els factors que intervenen en l’actitud davant aquest tipus d’imatges tenen a veure directament en la identificació que sentim amb l’origen ètnic de la imatge, és a dir, amb la cultura”

Daniel Ochoa de Olza, guanyador de dos premis World Press Photo (2013 i 2016) i fotògraf durant dotze anys de l’agència Associated Press (AP), matisa: “Crec que no té tant a veure amb el fet que siguin persones racialitzades, sinó que té a veure que siguin pobres. Tot això té a veure amb una qüestió del poder, el capitalisme i el primer món”.

Pensem en com s’han cobert gràficament altres pandèmies o crisis que no afectaven de forma directa a Europa, com l’ebola. A tall d’exemple, el fotògraf Daniel Berehulak, guanyador de dos premis Pulitzer, fotogafiava cadàvers per l’Ebola al The New York Times. Pensem ara en la cobertura gràfica del coronavirus. S’han fet  magnífics treballs aquests dies, com les imatges d’Emilio Morenatti a El País de la lluita de la gent gran al Poble Sec de Barcelona, o Santi Palacios il·lustrant les residències de gent gran a Catalunya a Revista 5W. Aquests treballs compleixen la seva funció: narrar una història de forma rigorosa. Només apareix un cadàver en una de les imatges, en aquest cas, totalment tapat a la llitera de l’ambulància i sense poder-se identificar. 

Ensenyar, o no, els morts

Un altre dels eixos del debat és que no s’estan ensenyant els morts per coronavirus i que la funció fonamental del fotoperiodisme és mostrar el que està passant. Però, és necessari mostrar un cadàver sense tapar per a què sapiguem que hi ha moltes persones morint?. “No podem fotografiar una història on hi ha moltíssimes persones morint sense ensenyar persones mortes. És una falta de respecte fotografiar cossos sense vida segons com ho fas. No és necessari veure qui és, segregar dolor o recrear-se en la visceralitat de la mort, però s’ha de mostrar. La fotografia ha propiciat canvis mostrant cadàvers. Un dels valors de la fotografia és documentar, no ho oblidem”, explica Ochoa de Olza.  

Però, què vol dir documentar? Què implica quan decidim disparar amb la càmera? La fotògrafa i artista Heidi Ramirez parla sobre si capturar una imatge és un acte violent en un dels seus vídeos a YouTube: “Quan tu fotografies un instant, t’estàs apropiant del moment, i això sempre és violent perquè entres en una relació de poder. Com a dona negra i jove vull ser conscient de què estic fotografiant i com ho estic fent. Vull evitar que la meva fotografia serveixi per perpetuar més opressions. El que fotografies es queda, i per tant, li dona validesa”. 

Per Eugeni Gay, fotògraf freelance establert a Barcelona, “No és necessari ensenyar els morts. Si totes les fotos fossin iguals, acabaríem banalitzant tot. Però alhora, aquests cops de puny de tant en tant et fa ser més conscients del que està passant. No sé si és necessari publicar-les, però sí que és necessari tenir-les. D’aquí a uns anys, voldrem entendre el que està passant i si no tenim totes aquestes imatges de les UCI, ens n’oblidarem. El debat és si la imatge havia d’aparèixer en portada”, apunta Gay. 

La responsabilitat dels mitjans

Les portades gràfiques poden propiciar canvis polítics? Sí, però poques vegades. Com apuntava Daniel Ochoa de Olza al fil de Twitter que publicava arran de la polèmica, la fotografia de John Moore va fer que Trump canviés la seva política de separació de menors migrants. Amb el coronavirus també hi ha hagut portades ben rebudes pel sector, com la de L’Espresso del fotògraf italià Fabio Bucarelli. Cap d’elles, però, mostra cap mort. Les imatges es poden convertir en icòniques i conscienciar la societat a través dels mitjans; el fet diferencial és com les fas servir. 

Per tant, el debat no és només sobre si mostrar els morts o sobre qui són els morts, sinó qui els mostra i de quina manera ho fan. Ingrid Guardiola, a L’ull i la navalla. Un assaig sobre el món com a interfície (2018), apunta que “per entendre una societat i les seves necessitats d’expressió, creació i comunicació, caldria poder copsar el valor simbòlic de les imatges en funció del discurs de qui les ha creades i del context on han estat exposades i rebudes. Només així es podrà percebre què amaguen, quina és la seva intenció i la seva moral, què fan entre nosaltres, i a què juguen”. 

Els professionals consultats critiquen l’accés escàs i limitat a les UCI i a les residències, possible en part gràcies als contactes personals. “Això és més greu que posar un mort a portada. No estem veient les víctimes, el focus està als balcons, en la fantàstica resposta social, en el treball dels sanitaris. Hem d’anar a temes més profunds, però no hi ha aquest accés”, critica Ochoa de Olza.

El circuit del fotoperiodisme als mitjans generalistes fa anar als professionals als llocs i produir, editar i enviar. La sobreproducció deixa poc temps per a la reflexió. Eugeni Gay, que ha estat fotografiant aquests dies la pandèmia a Barcelona però desmarcant-se de les UCI i explorant altres vies, explica per què el seu treball no ha interessat als mitjans generalistes. “Els dos hits que busquen són els hospitals i els carrers buits. Hi ha molts temes interessants a mostrar més enllà de la part sanitària i econòmica, que òbviament s’ha de mostrar. Falten treballs de llarg termini i en profunditat, però clar, si has d’entregar fotografies cada dia, és molt difícil. Ningú aposta per la feina reflexiva i això és responsabilitat dels mitjans”, apunta. I què passa quan sobreprodueixes imatges? Que ens empatxem. Que no sabem discernir el què passa. “La multiplicació de les imatges és l’anestèsia dels sentits”, narra Guardiola.