La corresponsal de premsa Alba Sidera (Girona, 1979) viu des de fa més de deu anys a Roma, on s’ha especialitzat en la investigació de l’extrema dreta i l’actualitat política italiana. Això li ha permès conèixer a fons el feixisme italià i tot el que l’envolta i comparar-ho amb la situació que es viu a l’estat espanyol. Tal i com explica des del país alpí, allà hi ha menys tabú per definir-se obertament com a ‘feixista’, però també per fer-ho com a ‘antifeixista’, un concepte que no és ni de bon tros exclusiu de l’esquerra.

Sidera, que retrata sovint a Mèdia.cat la connivència del periodisme amb les ideologies extremistes, presenta aquest Sant Jordi Feixisme persistent, un llibre que radiografia la Itàlia de Matteo Salvini i l’ascens de l’extrema dreta en aquest país. El setè volum de la col·lecció «Periodistes», impulsada per l’editorial Saldonar i el Grup Barnils, compta amb pròlegs del president de l’entitat, Ferran Casas, i del fotoperiodista Jordi Borràs, que va viatjar amb l’autora a Predappio, el poble natal de Mussolini, a buscar “un palauet reconvertit en centre de culte amb aires de museu regentat per neofeixistes”.

Fa anys que treballes amb diferents mitjans cobrint temes d’extrema dreta. D’on surt la idea d’escriure un llibre sobre el feixisme que radiografiï la Itàlia de Matteo Salvini? 

La idea em rondava pel cap des de feia temps. Tenia ganes d’investigar a fons la relació d’Itàlia amb el feixisme i explicar de manera aprofundida tot el que ha anat passant els últims anys al país, i que he pogut viure de primera mà.

Al pròleg del llibre, Ferran Casas diu que “el periodisme s’equivoca si amaga el cap sota l’ala i l’encerta si fa contrarelat”. Creus que el periodisme acostuma a fer aquest contrarelat? Com s’hauria de cobrir l’extrema dreta des del periodisme?   

Malauradament no es fa prou contra relat. La precarietat del món del periodisme, la velocitat amb què es produeix i consumeix informació i la dependència del ‘clic’ no hi ajuden. A més, probablement també falta cultura periodística antifeixista.

Crec que el periodisme ha d’informar sobre què fa l’extrema dreta, però tenint sempre present de no fer-los d’altaveu. Per exemple, seria un gran pas si es deixessin de posar com a titulars totes les barrabassades que diuen i les polèmiques que pretenen protagonitzar. Però es fa: i així sovint els mitjans són els missatgers que propaguen els discursos d’odi de l’extrema dreta a canvi de clics. Cal acompanyar la informació del context i desmuntant les falsedats, però sense voler entrar en espectacularitzacions ni anar-los al darrere. S’ha d’evitar caure en el parany de comprar-los l’agenda: acabar dedicant bona part del temps a parlar d’allò que ells han decidit -ni que sigui per contradir-ho.

Creus que és diferent, com a periodista, cobrir els temes de l’extrema dreta sent home o dona? Per què hi ha més homes que dones cobrint aquests temes?

Lamentablement, sí que és diferent. Perquè, com en qualsevol ambient on proliferen les actituds violentes i el masclisme, ser dona és un plus afegit. Tot i que cada vegada hi ha més dones en llocs de poder dins l’extrema dreta i la ultradreta, sol ser un ambient eminentment d’homes. I sent dona és més difícil passar desapercebuda.

Has patit o rebut amenaces per la teva feina?

Sí, quan publiques certes coses ets conscient que és una conseqüència inevitable. He hagut de prendre mesures de precaució i deixar d’anar a alguns llocs.

Només començar el llibre expliques com, sense saber-ho, vas sopar una nit de Nadal amb una família feixista italiana a qui fins i tot els hi vas agafar afecte. Quan parlem de feixisme ens ve al cap només la imatge de la persona amb el cap rapat que no té cap mena de cultura? 

Sí, és un prejudici força estès, em temo. Creure que qui és feixista ho és perquè no s’ha instruït. Com si només poguessin abraçar la ideologia neonazi o neofeixista els energúmens. I en canvi hi ha persones molt cultes i ben convençudament feixistes.

Quin risc hi ha de no anomenar el feixisme pel que és i posar-li altres noms, com nostàlgics (com durant el trasllat de les despulles de Franco)? Què n’opines del paper de la premsa aquell dia? 

Fent així es blanqueja el feixisme. Sona molt menys perillós, acceptable, fins i tot entranyable. Es deixa d’estar alerta del perill que suposa, es normalitza i se l’acaba considerant una ideologia més, quan evidentment no ho és: és un crim, com ens va ensenyar Matteotti. La hiper-retransmissió en directe de tot el que va envoltar el trasllat de les despulles del dictador em va semblar grotesca.

Què és la paradoxa de la tolerància?

És una teoria del filòsof Karl Popper que explica que la tolerància il·limitada és un error perquè destruiria la tolerància. És una paradoxa perquè sosté que per preservar la tolerància en una societat, no es pot tolerar la intolerància: l’acabaria fent desaparèixer.

Tota l’extrema dreta és neofeixista o neonazi? L’extrema dreta es considera a ella mateixa extrema dreta?

No, dins l’extrema dreta hi ha diferents corrents, i els neofeixistes o neonazis en són uns d’ells. La ultradreta és l’extrema dreta que no renuncia a la violència. Només certa extrema dreta tradicional i tradicionalista, que avui en dia és força minoritària, accepta la definició d’extrema dreta. Normalment prefereixen altres noms. Els de l’extrema dreta identitària, per exemple, es defineixen identitaris a seques. A Itàlia, a l’extrema dreta salviniana se l’anomena «sobiranista». Hi ha extrema dreta que s’autodefineix feixista, com ara CasaPound o Forza Nuova, i al mateix temps «ni de dretes ni d’esquerres». I és que el que el feixisme històric pretenia superar la divisió esquerra-dreta.

Què és Casa Pound i quina relació té amb Forza Nuova?

Són dos partits d’ultradreta que es defineixen obertament feixistes i els seus militants han protagonitzat moltes agressions. CasaPound van ser els amfitrions de Salvini en el primer acte que va fer a Roma per presentar la nova Lliga. A l’estat espanyol, Hogar Social Madrid s’inspira en CasaPound: agafen referents de l’esquerra i els adapten, fan recol·lectes de menjar només per a italians, netegen parcs, etc. Són neofeixistes que pretenen donar una imatge moderna del feixisme. Forza Nuova, en canvi, son tradicionalistes, ultracatòlics, i donen suport a Giorgia Meloni, del partit postfeixista Germans d’Itàlia (el tercer de la coalició de dretes, juntament amb Salvini i Berlusconi).

Creus que a Espanya els feixistes s’amaguen més que a Itàlia que ho són?

Una de les coses que em va sobtar més en arribar a Itàlia fa uns quants anys és la naturalitat amb què la gent es definia feixista. Als mitjans i a la vida quotidiana. Això a l’estat espanyol no era així. Fins i tot et pots trobar gent amb el braç alçat i un tatuatge de Franco dient «feixistes!» als oponents polítics. A Itàlia, l’extrema dreta neofeixista no fa servir la paraula feixista com a insult, i de fet costa d’entendre, aquí, que els seus camarades ideològics espanyols ho facin. El tabú de definir-se feixista és menys fort. Com també el de declarar-se antifeixista, d’altra banda. A Itàlia no es defineixen antifeixistes només les esquerres. Tant el feixisme com l’antifeixisme són termes d’ús molt més habitual als mitjans i a la quotidianitat. Els discursos institucionals del cap d’estat durant el dia de l’alliberament del feixisme i el nazisme (25 abril), per exemple, parlen sempre d’antifeixisme.

Amb l’entrada de Vox he notat que s’està pretenent blanquejar la paraula fatxa, més suau que feixista, contraposant-la a progre. I certs sectors de l’extrema dreta espanyola comencen a reivindicar-la desacomplexadament.

L’octubre de 1993 Berlusconi va reconèixer obertament en una roda de premsa que donava suport a Gianfranco Fini, del partit neofeixista MSI. Per què va ser tant important aquest moment? 

Berlusconi era llavors «només» un important home de negocis, i va significar la seva primera presa de posició política, poc abans d’anunciar que es presentaria a les eleccions. I va causar molt d’escàndol perquè fins aleshores al partit neofeixista se li feia el buit públicament. Va ser la primera persona de pes públic que va dir que votar neofeixisme no només era normal, sinó que estava bé. Un cop Berlusconi va guanyar les eleccions generals al cap de poc, a més, va dur-los al govern. Això no havia passat des de la instauració de la República, un cop vençut el feixisme. Ara diríem que va ser el primer en trencar el cordó sanitari contra l’extrema dreta.

Quina ha estat l’estratègia que ha fet servir Matteo Salvini a les xarxes socials per fer-se tant conegut? Té a veure amb l’estil de Vox?

Té una maquinària de propaganda activa les vint-i-quatre hores del dia anomenada «la Bèstia». Ha combinat la construcció d’un personatge que pretén ser proper, «del poble», estudiadament espontani, que ensenya sense pudor trossos de la vida privada, què menja, etc.; amb un bombardeig constant de missatges xenòfobs i en contra de les minories. Els estils de propaganda tenen semblances, però el personatge Salvini és força diferent del d’Abascal.    

Al llibre dius que “els nous nazis volen caure’t bé”. Quina és l’estratègia que fan servir?

Parlo d’aquesta nova extrema dreta 2.0 identitària que ha intentat reinventar-se i crear-se una imatge diferent i allunyada dels caps rapats amb actituds agressives. Venen ideologia neonazi o neofeixista amb un envoltori modern, desenfadat, simpàtic. Per exemple, fan vídeos divertits a youtube vestits de hipsters somrients mentre colen ideologia neonazi. 

Què és la Nouvelle Droite?

Va ser el moviment nascut a França a final de la dècada dels setanta del segle passat al voltant de l’intel·lectual Alain de Benoist, i que va teoritzar aquesta renovació de l’extrema dreta. Van barrejar les idees de l’extrema dreta clàssiques amb l’ecologisme, el comunitarisme, el socialisme… per intentar penetrar millor a la societat, i van teoritzar i portar a la pràctica la necessitat d’aconseguir una hegemonia cultural.

Creus que els partits de centre o d’esquerra fan tot el que poden per aturar l’extrema dreta? Es podria haver fet més per aturar Vox, en el cas d’Espanya?

L’ascens de l’extrema dreta arreu ha coincidit gens casualment amb la crisi dels partits tradicionals, sobretot els d’esquerra o centre-esquerra. Crec que en força ocasions no han sabut donar les respostes adequades ni afrontar correctament la crisi econòmica o les relacions amb la Unió Europea. Han deixat, així, un forat que ha pogut ocupar l’extrema dreta, que ha estudiat bé els errors de l’esquerra per saber on anar a rascar.

Qui és Liliana Segre, per què ha de portar escorta als seus 89 anys i per què, com dius al llibre, “és l’únic nom que importa”?

Liliana Segre és una supervivent de l’Holocaust. És senadora vitalícia en reconeixement a la seva tasca divulgativa en favor de la memòria històrica. En el seu primer discurs en el càrrec es va dirigir a Salvini, també senador. El líder de la Lliga acabava de proposar fer un cens de gitanos per mirar d’expulsar-ne tants com pogués. Ella va fer un discurs per denunciar que allò era molt greu i que calia dir-ho clar. Va ensenyar el número d’Auschwitz que té tatuat al braç i va dir que haver sobreviscut a aquell horror li imposava el deure moral de parlar en nom de tots aquells que no van poder tornar dels camps d’extermini, com ara milers i milers de persones gitanes. I que calia parar els peus a Salvini perquè l’Holocaust va començar marcant els jueus i els gitanos. Des d’aleshores, els partidaris de Salvini van començar a assetjar-la a les xarxes, rep més de 200 missatges d’odi diaris i amenaces de mort, moltes antisemites. Per això ha de dur escorta.

He volgut acabar el llibre dient que el nom que cal recordar no és el de Salvini, perquè si ell cau en sortirà un altre, és circumstancial: ha sabut aprofitar-se de la situació, del pòsit de feixisme latent a la societat, de la crisi dels partits tradicionals, etc. He volgut redimensionar la importància que se li dona al personatge. I donar-li a Liliana Segre i a tot allò que simbolitza. Segre és un testimoni indispensable contra la barbàrie, ha dedicat tota la seva vida a lluitar contra la indiferència, que és la llavor del feixisme, explica, i volia reivindicar-la i donar-li la importància que mereix.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.