Recapitulem. El tragicòmic estat d’alarma pel nou enemic víric número 1 del planeta Terra ja s’havia declarat de forma oficial i solemne a Espanya i les restriccions (i retallades de drets) anaven in crescendo, però una multitud de perillosos i resistents ciutadans i ciutadanes del nostre país seguia passejant pels carrers a cara descoberta, transportant la temuda Covid-19 amunt i avall i desobeint tota mena d’autoritats mèdiques, polítiques i militars: psicòpates contagiosos de Madrid i Barcelona marxant cap a la platja i el camp, plantilles senceres anant a la feina per a dignificar la seva existència, bars organitzant festes universitàries per posar-se a prova entre gintònics i la picaresca ciutadana fent eclosió com mai per posar en perill la salut pròpia i la dels altres. I, a l’altra banda de la barricada, una munió de tuitaires, periodistes i polítics cridant (ara sí, amén) a la disciplina social i a la responsabilitat solidària sota consignes virals, amb monumentals esbroncades indignades o amb sancions penals i administratives gens menyspreables.

I què esperàvem? Ens vam passar el gener quasi ignorant el que passava a la Xina, el febrer ridiculitzant l’alarmisme de mitjans, periodistes o simples ciutadans amb mascareta i els deu primers dies de març inundant premsa, ràdios, televisions i digitals amb dades, estadístiques i experts negant una possible explosió de casos de la Covid-19 a casa nostra, ressaltant la potència indestructible del nostre sistema sanitari i relativitzant les conseqüències d’una malaltia que havia posat la Xina i Itàlia potes enlaire.

Probablement, el periodisme sigui una de les ciències socials menys científiques, marcada per una pràctica professional sovint elàstica i intuïtiva. I, massa vegades, tacada per pràctiques poc ortodoxes, com per professionals que coneixem (i parlem de) molts assumptes i matèries sense saber-ne gaire de cap. Però el gran valor de la nostra professió és, precisament, el de defugir del cientisme i altres dogmes i aplicar, per deontologia i essència, una visió crítica i polièdrica als fets que rastregem. És el que alguns i algunes ja estaven fent al gener i al febrer, mentre d’altres disparaven a boca canó.

Els alliçonadors sermonaires de la política i el periodisme que invocaven a la santa ciència per carregar contra l’alarmisme, la premsa groga o el sensacionalisme de mitjans i periodistes tenen ara, potser, un deute pendent. No pas per restablir el nom ni l’honor de ningú, sinó per revisar-se a si mateixos i valorar les conseqüències d’insultar i difamar contra els qui advertien, també des del periodisme i malgrat l’opinió de reputats científics de casa nostra, d’una conjuntura d’evident rellevància global.

Quan un estat com el xinès estava patint una de les pitjors crisis sanitàries de la seva història i les nostres fonts ‘locals’ insistien en les prèdiques tranquil·litzadores, potser que no ens neguéssim a demanar-nos què s’estava amagant o en què estàvem errant. Alguna cosa grinyolava. Tan alarmista resultava considerar la possibilitat que per un virus de l’abast d’una grip comuna el president xinès Xi Jinping no s’hauria posat a construir dos grans centres sanitaris en temps rècord ni Rússia, Singapur o Austràlia a cancel·lar vols i repatriar ciutadans? Com haguéssim reaccionat si la promoció dels dos hospitals hagués estat ordenada per la cancellera Angela Merkel a Alemanya? O si desenes de milions de ciutadans haguessin estat confinats en aquell moment als EUA? Ens hauríem pres la crisi sanitària amb la mateixa lleugeresa durant el gener? Ens hauria sorprès la cancel·lació del Mobile World Congress (MWC) de Barcelona? Ens hauríem ‘alarmat’, ara sí justificadament, un temps abans?

L’estigma sobre societats no occidentals com la xinesa, sigui pel seu sistema polític o per la seva realitat sociocultural, ha jugat, també i sens dubte, un paper cabdal en el menyspreu de la qüestió per part dels ‘més sensats’ i ‘menys alarmistes’ del nostre gremi. Com en la consciència social: tal vegada algú s’imaginava un país amb una població amuntegada que no es renta les mans? O potser una terrible dictadura autoritària que descuida els seus precaris hospitals? Sí, hi ha hagut certa dosi d’etnocentrisme en el tractament polític i mediàtic de l’expansió del coronavirus, amb les tràgiques conseqüències que això suposat situant-nos al capdavant del rànquing mundial de morts per habitant.

No sembla massa sensat pensar que ningú hagi pretès ocultar el que estava per venir a plena consciència. I, de fet, segurament ningú ho va fer. Ara bé, sí que sembla prou sensat, i més atenent a les conseqüències que podia suposar des d’anul·lar el MWC de Barcelona fins a cancel·lar el trànsit aeri amb la Xina, sospitar que la prudència per a defensar suprems interessos econòmics va sobreposar-se sobre la prudència per a protegir les vides de la gent. Tal com posteriorment hem seguit comprovant, de forma ja reincident i a consciència, amb la no aturada immediata de tota activitat laboral no imprescindible i la lleugeresa de les mesures més lesives per a la patronal, indirectament proporcionals, per cert i que quedi dit, a les que s’apliquen a la resta dels mortals i a la nostra salut física i mental.

Segurament, l’aterratge del coronavirus a casa nostra era inevitable. Però en determinades ocasions, i aquesta és una d’elles, el periodisme i la comunicació són instruments més transcendents del que hom ja intueix. El (més que discutible) confinament total de la població, l’estricte (i sovint arbitrari) distanciament social o la necessària (i molt ambigua) disciplina sobre la higiene bàsica s’aconsegueixen, precisament, mitjançant una eina de la qual en som responsables principals, que no únics, els i les periodistes: la comunicació. De fet, no només no en som els únics responsables, sinó que tampoc és la nostra única responsabilitat.

El periodisme, una vegada més, ha d’encendre les alarmes i assumir els seus compromisos, en aquests moments ja amb caràcter d’urgència. La mal anomenada «guerra» contra el coronavirus, com cap altra guerra, no pot fer-se des de l’acceptació acrítica de l’acció de cap institució; ni política ni sanitària, ni de Madrid ni de Barcelona. Seria negligent, també, per part nostra. I més, quan l’Exèrcit es posa al capdavant i l’Estat es dedica a legislar, a cop de decret i de la mà de patronals i dels grans sindicats, mesures ‘contra’ una present i futura crisi econòmica de dimensions desconegudes (i probablement descomunals). Que el coronavirus no esdevingui el nou enemic contra el qual tots hem de restar units.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.