La societat en general, i en concret els mitjans de comunicació, han amagat allò no considerat “normal” o que pot ser considerat com a “transgressor”. L’ocultació s’ha convertit, sovint, en fòbia o en etiqueta exòtica. Per una banda, la fòbia es dirigeix contra tot allò que surt dels estereotips construïts i l’etiqueta es basteix a partir de modes i desitjos aparentment majoritaris.

Fa un parell d’anys des de Mèdia.cat fèiem públic l’estudi «La presència i el tractament informatiu de lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals i intersexuals (LGBTI) als mitjans de comunicació catalans». La conclusió era aclaparadora: «El 57% dels titulars sobre el col·lectiu LGBTI fan referència a homes gais i només 1 de cada 10 menciona les dones lesbianes. En general, s’esmenta el col·lectiu LGBTI només en referència a discriminacions o reivindicacions, no en temes transversals».

Això mostra com el subjecte segueix sent el model patriarcal: home, adult, blanc i es dona una visió “diversa”, afegint la sexualitat no heterosexual, però sempre des d’un patró de classe. Es construeix un relat segons un model imposat i construït des del gènere, la raça, la sexualitat i la classe i marca patrons de comportament.

Uns anys enrere l’article “Niña-muerde-perro (o de por qué no existe el lesbianismo)”, publicat a la revista Nosotras (que nos queremos tanto) l’any 1986, editada pel Colectivo de Feministas Lesbianas de Madrid, plantejava una anàlisi de la negació que el sistema heteropatriarcal fa del lesbianisme. Trenta-quatre anys després segueix sent una anàlisi vigent en molts aspectes. Deia «Negar el lesbianisme com una possibilitat i explicar-ho, en el més favorable dels casos com una malaltia i una desviació de “el natural” ha respost a la necessitat que ha tingut la societat patriarcal d’amagar el caràcter imposat, no escollit ni natural del seu model d’heterosexualitat androcèntrica». La vigència és molta i el model només s’ha trencat des d’allò que era totalment assimilable pel sistema.

Sèries en què les lesbianes s’han fet visibles i ho han fet des de l’estereotip de dona desitjable, acceptable i d’èxit professional donant sortida a un clar discurs de classe, la blanquitut, la gordofòbia o l’aporofòbia. Passem de la negació a la construcció d’un estereotip que no molesti, i aquesta ficció es manté en les informacions, amb honroses excepcions.

La construcció del subjecte femení als mitjans ha estat, també, la construcció d’una homogeneïtat femenina negadora de la diferència. A l’informe citat anteriorment de Mèdia.cat es destaca que “és habitual la pràctica de substantivar el col·lectiu i simplificar la seva diversitat: es parla dels gais, lesbianes o transsexuals com si haguessin de tenir una mateixa opinió sempre”. Les dones lesbianes estem travessades per aquestes dues homogeneïtzacions i, per tant, ocultades segons els estereotips construïts.

26 d’abril, Dia de la Visibilitat Lèsbica, i encara queda molt per fer. No és només un pas endavant que hem de fer personalment, és una feina comunitària, com a societat i una anàlisi crítica des dels mateixos mitjans.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.