Fa dies que llegeixo el mateix diari i veig el mateix telenotícies. Tot es repeteix. Acrític, incert, poc contrast, nul vincle entre dues informacions que se succeeixen i que s’entendrien millor relacionades, anàlisis repetits en un mateix diari sobre elements i frases iguals; poques escapades a buscar altres temes que no siguin el tema (amb honorables excepcions) i molts plànols i experts recuperats (el del nen amb samarreta verda que mira des del balcó per il·lustrar qualsevol notícia sobre infants o la triple consulta mèdica que contesta la davantera catalana formada per Oriol Mitjà, Magda Campins i Antoni Trilla ja s’han convertit en clàssics; a casa cridem txupito!).

Millor no fer-ne sang, però, almenys aquesta vegada: la gent que està treballant fent aquestes notícies s’està jugant la vida cada dia davant d’una infecció mundial contra la qual autoritats polítiques i mèdiques han esdevingut simples ninots. El paper de la política i de la medicina, puntals del benestar social en aquesta situació i en qui hauríem de confiar a cegues, està sent més aviat galdós, i encara n’és més quan s’amplifica a les xarxes socials a través dels habituals palmeros militants o directament des de robots. Tots tenim una responsabilitat en aquesta crisi, però el nivell és molt baix.

Com a mesura de protecció, com si em prengués un Omeprazol davant de la malaltia també informativa, no he deixat de veure TN ni llegir diaris del dia (encara que n’estic fart de la lupa d’acostar i allunyar) i he buscat un refugi, i el temps extra que tinc l’he dedicat a deslligar un parell de paquets d’una herència veïnal que feia temps que havia de destriar per afegir al meu arxiu personal. Són uns 150 exemplars del Diari de Barcelona, del Brusi recuperat l’any 1987, i també uns 150 exemplars de la revista satírica El Triangle, també des del número 1 del gener de 1990. I retallant retallant m’ha vingut una pregunta al cap: passaven més coses abans?

Encara no he acabat la retallada d’exemplars i ja he triat, per exemple, pel que fa al Diari de Barcelona, la mort de Tarradellas, la liquidació de la Corporació Metropolitana, l’atemptat mortal de Terra Lliure a les Borges Blanques, el projecte de fer una macrodiscoteca als dipòsits de gas d’Horta que hi havia abans i que es coneixien com “els collons de l’alcalde”, l’intent de cop d’Estat a l’Argentina contra el president Alfonsín, el judici a Espanya per la intoxicació de l’oli de colza (672 morts), l’obertura de la nova sala Zeleste o la legalització de la fecundació in vitro. Déu n’hi do… Pel que fa al Triangle, que ja en aquell temps oferia glorioses desbarrades però també sucoses informacions, he seleccionat alguns episodis de la guerra de mitjans a partir del naixement del diari El Observador, les presumptes (no per a la revista) vinculacions de Prenafeta amb paradisos fiscals a Panamà, les primeres peticions de retirada de símbols franquistes com la de Lluís Recoder (sí, El Triangle aplaudint CiU!), l’autorització municipal a Barcelona per enderrocar la Casa Sicart per fer una part de l’actual Corte Inglés a la plaça de Catalunya, les detallades informacions signades per Salvador Cot sobre la biografia de l’etarra Joan Carles Monteagudo, investigacions sobre sectes com El Movimiento i algunes entrevistes interessants (Guardiola proclamant-se independentista el 1990 i citant Mocedades com a grup de música preferit, o Ovidi Montllor políticament més escèptic que mai).

No sé si abans passaven més coses que ara o si es feia millor o pitjor periodisme. En Quim Monzó periòdicament utilitza el “mai passa res” com a captatio per a les seves columnes i avui li manllevo la idea. Sempre recordaré que vaig estar quatre anys obrint la secció de Política de l’Avui amb l’invariable titular “Tensa espera pel Tribunal Constitucional” sobre la sentència de l’Estatut i tampoc ens vam despentinar ni preocupar massa. Però la crisi actual no només afecta una secció d’un mitjà, sinó a totes, i ja fa sis setmanes que hauríem d’haver començat a prendre mesures sobre com volem que sigui el primer dia de la resta de les nostres vides en el periodisme.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.