Aquest informe es basa en les dades recollides en el Mapa de la Censura als Països Catalans durant el 2019. La informació que s’hi recull està basada en aquells fets o denúncies publicades tant a través dels mitjans de comunicació com de les xarxes socials —posteriorment verificades—, i, en menor mesura, en altres fonts, com sentències o lleis. Totes estan puntualment reforçades amb els enllaços a les fonts originals corresponents. En alguns casos, la denúncia ha arribat directament a l’equip de Mèdia.cat per part de professionals que haurien estat agredits, intimidats, pressionats o censurats.

 

 

 

Introducció

Cliqueu a la portada per descarregar l'informe en pdf.

Cliqueu a la portada per descarregar l’informe en pdf.

 

 

Hi ha la percepció creixent entre experts i ciutadania que, en els darrers anys, els drets a la llibertat d’expressió, d’informació i de premsa, així com altres drets relacionats, com a la lliure expressió artística, edició o de càtedra, estan sent progressivament restringits.

En aquest sentit, el Mapa de la Censura als Països Catalans, editat per l’Observatori Crític dels Mitjans Mèdia.cat, del Grup de Periodistes Ramon Barnils, s’ha convertit des de la primera edició, l’any 2015, en una eina imprescindible per conèixer què hi ha de real en aquesta percepció, més enllà de les alarmes generades per uns quants casos concrets que esdevenen mediàtics.

És per això que, al llarg de l’any, el Mapa va recollint i sistematitzant totes aquelles situacions que poden suposar un impediment o una amenaça per al desenvolupament integral dels drets a la lliure expressió, informació, premsa o manifestació artística o acadèmica, seguint els paràmetres i les definicions habituals en els organismes internacionals que vetllen per aquestes llibertats.

La metodologia i les categories estan adaptades de les que empra el projecte internacional Index of Censorship, que des del 1972 monitora les restriccions a les llibertats d’expressió i informació. Això ens permet facilitar la comparativa amb altres països i estandarditza les conclusions del Mapa. Gràcies a la tasca continuada del Mapa de la Censura, recollint, contrastant i catalogant les diferents formes de censura i limitacions a la tasca dels informadors, és possible començar a dibuixar una sèrie històrica sobre l’estat de la llibertat d’expressió als territoris de parla catalana.

Les dades d’aquest estudi mostren com el 2019 s’han anat incrementant les restriccions, han superat fins i tot les xifres «excepcionals» que van suposar el 2017 i marquen un rècord històric de casos recollits, amb 201. Però la preocupació no és només pels nombres absoluts, sinó també pel tipus de denúncies recollides. El 2019 representa un salt qualitatiu sense precedents en la quantitat de periodistes agredits, assetjats, denunciats, detinguts, amenaçats o vexats mentre feien la seva feina en la cobertura de protestes socials i polítiques, bàsicament en les tenses setmanes després de la sentència dels líders independentistes a Catalunya, però no només. A més, s’han incrementat les agressions amb resultat de lesions greus, incloent-hi algunes amb necessitat d’intervenció mèdica.

L’informe pretén alertar —amb xifres exactes i comparables— l’opinió pública sobre aquesta deriva tan perillosa per a la llibertat de premsa i per al conjunt mateix de la democràcia, denunciar la possible vulneració de drets i contribuir que es garanteixin en el futur.

Metodologia

L’informe es basa en les dades recollides en el Mapa de la Censura als Països Catalans durant el 2019. La informació que s’hi recull està basada en aquells fets o denúncies publicades tant a través dels mitjans de comunicació com de les xarxes socials —posteriorment verificades—, i, en menor mesura, en altres fonts, com sentències o lleis. Totes estan puntualment reforçades amb els enllaços a les fonts originals corresponents. En alguns casos, la denúncia ha arribat directament a l’equip de Mèdia.cat per part de professionals que haurien estat agredits, intimidats, pressionats o censurats.

Les denúncies han arribat a través del correu mapacensura@media.cat o a través dels perfils de Mèdia.cat a Twitter i Facebook, així com a través dels socis del Grup Barnils, que han actuat com a voluntariat per fer del Mapa una eina més fiable i sistemàtica.

Quan això ha estat necessari, els responsables del Mapa han contrastat la informació amb les persones implicades o amb testimonis directes o buscant diferents versions dels mateixos fets als mitjans.

Per facilitar-ne tant la cerca com l’anàlisi posterior, les dades s’ordenen per tres vies complementàries. Per una banda, es recullen en categories —cada una identificada amb un color— segons la tipologia del cas, el sector afectat, etc. Una segona és la ubicació territorial, que es representa en el mapa, i, finalment, s’ordenen cronològicament, la qual cosa permet veure’n l’evolució temporal i relacionar-ho amb les dates clau dels esdeveniments polítics. Cada una d’aquestes classificacions tenen la seva complexitat. No sempre és fàcil identificar la categoria de la denúncia: de vegades no hi ha un punt territorial concret on s’hagi donat el fet —o és irrellevant—, o és un cas que s’allarga en el temps (en aquest sentit, les entrades s’actualitzen per evitar les reiteracions), però l’encreuament de les tres classificacions permet una sistematització més coherent i rigorosa de la informació recollida.

LES CATEGORIES

NegraAgressions, amenaces o intimidacions a periodistes o mitjans de comunicació.

Taronja >  Resolucions judicials, actuacions policials o denúncies que poden estar obstaculitzant la feina de periodistes o mitjans de comunicació.

Grisa  > Legislació o posicionaments de poders públics que poden estar sent restrictius amb relació a la feina de periodistes o mitjans de comunicació.

Verd > Pressions, censura o “autocensura” a periodistes o mitjans de comunicació.

Lila > Assetjament o agressions sexistes contra dones periodistes.

Vermell >  Acomiadaments de periodistes, precarietat laboral i tancament de mitjans.

Groga > Persecució de bloguers, comptes de xarxes socials o periodisme ciutadà.

Marró > Censures a expressions artístiques, acadèmiques o d’altre tipus.

Anàlisi quantitativa

Durant el 2019, el Mapa de la Censura de Mèdia.cat ha recollit 201 incidents on d’alguna forma s’ha coaccionat les llibertats d’expressió, informació o adjacents. Això suposa un rècord en la sèrie històrica (iniciada el 2015) i supera fins i tot en casos el 2017, quan van recollir-se’n 196 (un cop depurats molts incidents relacionats amb el referèndum de l’1-O, que bé per categoria o bé per geografia no es recullen habitualment en el mapa).

Casos per mesos

Per mesos, la tardor ha estat quan més casos s’han registrat, i només setembre (21), octubre (45) i novembre (19) sumen 84 casos, un 42% del total, coincidint amb les protestes en contra de la sentència als líders independentistes. L’ambient restrictiu, però, es feia notar prèviament, i ja al setembre va créixer l’assetjament als periodistes que treballen al carrer per part de manifestants, però sobretot per part de forces policials. De fet, durant els primers vuit mesos de l’any, les denúncies recollides eren similars a les del 2018 i clarament inferiors a les del 2017. De la resta de mesos, només març (21) i maig (19) presenten uns nombres similars. La resta es mouen entre els 18 casos (febrer) i els 10 (abril), mentre que desembre (4), agost (6) i juliol (7) han estat els mesos amb menys agressions per als informadors.

Casos per categories

Per categories, la que suma més incidents és «Agressions, amenaces o intimidacions a periodistes o mitjans de comunicació», que inclou tant les agressions físiques com les verbals o les amenaces per internet, amb 41 casos. El nombre d’incidents recollits en aquesta categoria és quantitativament similar al del 2018 (quan van ser 42) i menor que el del 2017 (50). Cal tenir en compte que la xifra de casos inclou incidents diversos —no tots els casos són agressions i en alguns casos es recompten diverses persones agredides en un mateix incident—, però que la xifra de persones individuals agredides mentre treballaven com a periodistes és molt superior i marca un rècord del 2019 respecte a altres anys, tal com s’analitza més endavant.

Just després el segueixen les «Pressions, censura o “autocensura” a periodistes o mitjans de comunicació», amb 38, i les «Resolucions judicials, actuacions policials o denúncies que poden estar obstaculitzant la feina de periodistes o mitjans de comunicació», amb 37. Però mentre el primer apartat és similar al del 2018, en el cas del segon és el que més creix, amb un augment del 350% en un sol any, a causa sobretot d’una política policial cada cop més habitual d’identificar, escorcollar, apartar i entorpir la feina dels periodistes que cobreixen protestes socials a peu de carrer, no tan sols manifestacions independentistes, sinó també desnonaments, ocupacions i altres tipus de mobilitzacions.

Aquesta pràctica, a més, no ha estat constant durant tot l’any. Fins a l’agost, els casos agrupats en aquesta categoria van ser 17, una xifra similar a la dels anys anteriors, i se centraven sobretot en querelles a periodistes i en les limitacions de les juntes electorals als mitjans públics catalans durant les campanyes electorals d’abril i maig. Les denúncies d’impediments policials, si bé n’hi havia —la més greu, la detenció del fotògraf Carles Palacio a Girona el 16 de gener—, també eren les «habituals». Però amb la tornada de les vacances estivals alguna cosa va començar a canviar de forma sobtada per part dels cossos de seguretat, sense que puguem saber si hi ha hagut algun tipus d’instrucció política.

Només en els quatre darrers mesos de l’any s’han comptabilitzat 16 accions policials en aquesta línia (per les set dels primers vuit mesos), incloent-hi les detencions del fotògraf Albert Garcia, a Barcelona, i del redactor Joan Viso, a Tarragona, durant els incidents d’octubre, així com les amenaces i coaccions a fotògrafs perquè esborressin imatges, els escorcolls, les amenaces i els impediments per informar. Una part d’aquest augment, òbviament, està relacionat amb l’increment de les protestes al carrer i la seva virulència, en les setmanes postsentència, però també s’observen altres situacions en què hi ha hagut una acció policial encaminada a dificultar l’activitat dels professionals de la informació en desnonaments o protestes socials sense relació amb l’independentisme ni amb moments de tensió. S’han registrat accions similars per part de diferents cossos policials —Mossos d’Esquadra, Policia Nacional, Guàrdia Civil i policies locals—, encara que el primer, que és qui més presència té al carrer, acumula més denúncies (13).

Pel que fa a les altres categories, les «Censures a expressions artístiques, acadèmiques o d’altre tipus» sumen 31 denúncies, amb una caiguda del 28% respecte a l’any passat. La «Persecució de bloguers, comptes de xarxes socials o periodisme ciutadà» n’aporta 18; la «Legislació o posicionaments de poders públics que poden estar sent restrictius amb relació a la feina de periodistes o mitjans de comunicació» 17, i els «Acomiadaments de periodistes, precarietat laboral i tancament de mitjans» també 17; finalment, s’han detectat dos casos d’«Assetjament o agressions sexistes contra dones periodistes», una categoria creada per primer cop el 2019. En totes aquestes no hi ha hagut augments o descensos significatius des de l’any passat, excepte en el cas laboral, en què han augmentat un 50% els acomiadaments massius, el tancament de mitjans i les protestes per motius laborals.

Casos per territoris

Per territoris, és a Catalunya on s’han detectat més casos, amb 123 incidents, seguit del País Valencià (29) i les Illes Balears (18). La Catalunya Nord, amb quatre, i Andorra, amb un altre, tanquen la llista. La resta d’incidents (26) responen a situacions d’àmbit estatal, espanyol i francès o europeu, o també a alguns casos relacionats amb la cobertura del judici als líders independentistes que va tenir lloc a Madrid.

Anàlisi qualitativa

Els apartats en què més han crescut els problemes per informar són aquells relacionats amb la cobertura a peu de carrer de protestes socials. No tan sols s’ha fet ja totalment habitual la pràctica de xiular, insultar i boicotejar els directes dels reporters de televisions que cobreixen manifestacions, sobretot en aquelles que són a favor o en contra de la independència, sinó que amb el temps s’han detectat casos de cops, llançament d’objectes o empentes.

Cal posar de manifest que els cossos policials han causat la majoria de les agressions a periodistes en protestes al carrer, sigui com a resultat de càrregues indiscriminades contra els manifestants o bé de persecució específica a professionals que cobrien els incidents. En el proper apartat analitzem específicament aquesta qüestió.

El 2019, però, ha estat marcat també per les pressions de diversos partits polítics als mitjans de comunicació, les operacions de compravenda de grups mediàtics i nous acomiadaments i tancaments a mitjans, així com per la continuació d’una escalada legislativa que amenaça la llibertat d’expressió a internet i fora.

Concentració de la propietat mediàtica amb pressions polítiques

En l’apartat «Pressions, censura o “autocensura” a periodistes o mitjans de comunicació» és especialment rellevant la compra del Grupo Zeta (El Periódico, Sport, Mediterráneo, etc.) per part dels Grupo Prensa Ibérica (Levante, Diari de Girona, Información, Diario de Mallorca, Regió 7, etc.), materialitzada al febrer després d’un tortuós procés de mesos. Aquesta operació va fer-se realitat gràcies a les pressions «informals» del Govern espanyol, que va buscar i potenciar un comprador alternatiu a Mediapro, que havia fet una oferta pel Grupo Z però era considerat «massa independentistes» per La Moncloa i per altres cercles de poder.

Finalment, Prensa Ibérica va guanyar la subhasta a pesar d’oferir 10 milions menys —40 pels 50 de Mediapro— gràcies al fet que el grup de bancs que controlaven el deute de Z van avenir-se a una quita del 70% del deute de l’empresa. De retruc, tant l’Institut Català de Finances (ICF) com l’Institut Valencià de Finances (IVF) van condonar també els respectius deutes, en una operació en què van perdre’s diners públics —9,2 i 1,3 milions, respectivament— sense que se n’hagin donat gaires explicacions. A pesar que l’operació conté altes dosis d’intrusió governamental en el control de mitjans privats i avança cap a la concentració de la propietat d’aquests —un dels principals obstacles a la llibertat i pluralitat de premsa als països occidentals—, el debat públic i les protestes de les entitats professionals van ser pràcticament inexistents.

L’aparició de Vox incrementa l’agressivitat contra els ‘media’

En aquesta mateixa categoria també cal destacar com l’aparició de Vox com una força parlamentària rellevant ha suposat un increment de les pressions i els vetos a periodistes i mitjans, en una nova relació d’una formació política amb els media desconeguda fins ara per la seva agressivitat. En el Mapa es recullen fins a sis denúncies per vetos, assetjament a periodistes que cobrien actes de partits i accions dels seus càrrecs, bàsicament al País Valencià i les Balears, com l’assetjament d’una periodista de l’Ara Balears per part de càrrecs electes de la formació per repreguntar en una roda de premsa. També altres grups d’extrema dreta han incrementat les seves accions contra la llibertat d’expressió, amb sabotatges a obres artístiques, el boicot a l’estrena de la pel·lícula Mientras dure la guerra a València o l’assetjament i les agressions a periodistes al carrer.

A aquesta ofensiva cal sumar-hi les declaracions i els menyspreus contra els mitjans públics catalans, als quals s’hi han sumat també dirigents de Ciutadans i PP, que fins i tot han emès amenaces d’intervenció o tancament. Aquests tres partits també s’han unit en una ofensiva contra diferents manifestacions culturals, especialment si són en català, demanant a escala municipal o autonòmica la prohibició d’actuacions, la retirada de subvencions o la denegació d’espais públics per a fires de llibres i concerts. S’han reduït, però, les denúncies contra mestres, incloses en la categoria de “Censures a expressions artístiques, acadèmiques o d’altres tipus”.

Finalment, cal deixar constància de la intromissió de la Junta Electoral en els mitjans públics catalans durant les diferents campanyes electorals que s’han produït al llarg de l’any. La JEC ha arribat al punt de prohibir l’ús d’expressions com exili o presos polítics o fixant quins fets noticiables —com la manifestació antirepressiva convocada a Madrid el 16 de març— es podien cobrir o no. A inicis del 2020 es va fer públic que Andrés Betancor, vocal de la JEC a proposta de Ciutadans, treballava al mateix temps com a assessor del partit. Segons informacions publicades, el mateix Betancor redactava els recursos de Ciutadans a la JEC que després ell mateix resolia.

Nova legislació i procediments judicials que amenacen la llibertat d’expressió

Durant el 2019 també s’ha aprovat una llei que posa en greu perill la llibertat d’expressió a Internet. El Decret-llei 14/2019, conegut amb el malnom de llei mordassa digital, permetrà al Govern espanyol bloquejar qualsevol part de l’estructura d’internet quan consideri que hi ha «un risc per a l’ordre públic». Aprovat per un Consell de Ministres en funcions i validat per una Diputació Permanent del Congrés espanyol també en funcions, es va presentar políticament com una eina per «posar punt final a la República digital catalana».

Així mateix, el panorama comunicatiu a la Catalunya Nord es veu afectat per les pressions del president francès Emmanuel Macron en la línia de supervisar la «veracitat» de les informacions publicades, a més d’una proposta de reformar la Llei de llibertat de premsa —que data del 1881— que haurà de debatre’s el 2020 i que ha despertat l’oposició dels sindicats de periodistes.

La nova llei mordassa espanyola se suma a la ja existent, que no ha estat derogada durant el 2019 a pesar d’existir un Govern i una majoria parlamentària que ho havien promès. Un estudi de la Plataforma per la Defensa de la Llibertat d’Informació (PDLI) publicat a l’octubre calculava en 400 milions les multes imposades des del 2015 per vulnerar els articles 36.6, 36.23 i 37.4 de la llei. Aquests articles són els que limiten bàsicament la llibertat d’expressió.

Pel que fa a la judicialització de la llibertat d’expressió, a més dels casos ja assenyalats de persecució de periodistes en la cobertura de protestes i l’aplicació de la llei mordassa, cal destacar el manteniment de les querelles contra humoristes, sobretot per part de sindicats policials amb suport, sovint, de la Fiscalia. Tant l’Editorial Comanegra —responsable del còmic On és l’Estel·la? com els programes de TV3 Està passant i Polònia estan immersos en processos judicials encara oberts. En canvi, l’artista navarrès Abel Azcona va negar-se a declarar davant el jutjat de Berga, que ha acceptat una querella de l’Associació d’Advocats Cristians per un presumpte delicte contra els sentiments religiosos. Azcona va optar per autoexiliar-se a Portugal en protesta per aquest tipus de processos.

Acomiadaments i tancaments de mitjans

Finalment, durant el 2019 s’ha patit un repunt en els acomiadaments de periodistes i tancaments de mitjans, que havia baixat durant el 2018, i s’han tornat a posar pràcticament a nivells del 2017. Especialment sagnant ha estat el tema al País Valencià, amb el tancament de mitjans com l’edició de Levante Castelló —executat després de la compra del Grupo Z per Prensa Ibérica, que així passava a controlar El Periódico del Mediterráneo, competència directa de Levante Castelló i La Veu, a més d’acomiadaments a Levante, Superdeporte, Las Provincias i Información. A Catalunya ha tancat també a finals d’any El Punt Avui TV.

Un repunt d’acomiadaments que s’ha notat a escala estatal. Segons l’Enquesta de Població Activa (EPA), el sector de la comunicació va destruir 5.800 llocs de treball durant el darrer trimestre del 2019, deixant enrere les xifres relativament més bones del 2018.

Nova categoria per discriminació per raó de gènere

Finalment, l’edició del 2019 del Mapa ha inclòs una nova categoria, «Assetjament o agressions sexistes contra dones periodistes», que ha recollit dos casos: l’assetjament sexual i els abusos patits per una reportera de La Xarxa mentre cobria la Diada castellera de Sant Fèlix a Vilafranca del Penedès i els atacs sexistes contra una periodista per la publicació d’un reportatge sobre fòrums amb continguts sexuals.

Any record en les agressions a periodistes

Si alguna cosa ha caracteritzat el 2019 en l’àmbit que ens ocupa, sense dubte són les agressions a periodistes que cobrien protestes socials. Al llarg de l’any s’han detectat 87 informadors ferits —sense comptar els assetjats, vilipendiats, identificats, coaccionats o apartats—, sigui per manifestants, agents policials o persones vinculades a l’extrema dreta.

Aquesta xifra és, amb molta diferència, la més alta des que s’edita el mapa. El 2018 van comptabilitzar-se 21 professionals agredits, i el 2017, amb el nivell de mobilització i crispació social que es va viure, en van ser 18.

Dels 87 professionals agredits durant el 2019, 70 es van comptabilitzar tan sols en dues setmanes, entre el 14 i el 27 d’octubre, en les protestes contra la sentència del judici als líders independentistes a diferents llocs de Catalunya —especialment Barcelona i l’aeroport del Prat— i també a Palma.

No tan sols ha augmentat la xifra, sinó també la gravetat de les lesions. Si bé les empentes i els cops amb contusions lleus continuen sent les agressions més habituals, durant els incidents d’octubre hi ha hagut conseqüències molt més greus, amb diverses ferides al cap o a braços i cames que han necessitat punts de sutura i, almenys, una fractura al nas, una commoció cerebral i un atac d’asma per l’exposició als gasos lacrimògens.

Dels 87 ferits durant tot el 2019, 53 ho han estat per acció dels cossos policials (61%), 17 per manifestants (19%) —tant a favor com en contra de la independència, però també en altres tipus de protestes, com les armilles grogues al Rosselló o els taxistes a Barcelona—, cinc per membres de l’extrema dreta (6%) i tres per altres causes (3%). En deu ocasions —enmig de la confusió dels avalots i les càrregues— no s’ha pogut identificar l’origen de l’agressió (11%).

Específicament, pel que fa a les agressions durant les protestes contra la sentència, un 69% van ser causades pels cossos policials (48) —ja fos de forma deliberada contra periodistes o com a conseqüència de càrregues genèriques contra manifestants—, un 14% pels manifestants (10), un 3% per membres de l’extrema dreta (2) i un 14% van tenir un origen desconegut (10).

Aquestes dades mostren una evident degradació del respecte pels mitjans de comunicació i per als professionals que cobreixen els conflictes polítics i socials. En un clima de polarització política resulta cada cop més evident que no tan sols s’ha fet habitual el menyspreu i l’assetjament cap a aquells mitjans que es considera que tenen una línia editorial contrària, sinó que, a més, sembla que fins i tot les agressions físiques estan cada cop més legitimades. El descrèdit als mitjans de comunicació «no afins» propiciat per representants polítics de diferents signes —i també per tertulians i estrelles mediàtiques— no ajuda a millorar la situació.

Així mateix, la cobertura mediàtica d’aquestes agressions també ha anat molt condicionada en funció de la línia editorial, tal com hem analitzat a l’Observatori Mèdia.cat. La majoria de grans mitjans corporatius editats a Madrid han tendit a sobrerepresentar les agressions protagonitzades per manifestants independentistes, mentre que han invisibilitzat o minimitzat les agressions per part dels cossos policials, fins i tot si les han patides els seus treballadors.

La policia, causant de la majoria d’agressions

El paper dels cossos policials, que haurien de vetllar per la protecció dels drets constitucionals, resulta preocupant no tan sols per ser l’origen de la gran majoria de lesions —i en concret de les més greus—, sinó també per la situació en què algunes van produir-se. En diversos casos, els afectats constaten que els agents van atacar-los directament per impedir que documentessin l’actuació policial o que van agredir-los tot i identificar-se com a periodistes.

Segons el testimoni aportat per les víctimes, en nombroses ocasions els cops de porra o els trets de bales de goma i projectils foam va produir-se en moments sense tensió o sense manifestants a qui dissoldre. En la gran majoria dels casos els periodistes anaven degudament identificats amb els braçalets i armilles reglamentàries —tot i que no és obligatori—, sense que això suposés protecció. Fins i tot en casos en què van recordar als agents que són periodistes mentre els agredien, aquests no van aturar la seva actuació.

En algun cas, anar identificat com a periodista va suposar convertir-se en una «diana», ja que la policia va intentar impedir que els informadors documentessin la seva actuació. Com a mínim en una ocasió està gravat en vídeo com, en una situació de calma, un agent commina el periodista Sergi Alcázar, d’El Nacional, que deixi de gravar i, davant la negativa d’aquest, l’agredeix amb la porra.

Aquestes agressions, sumades a obstacles a la feina dels informadors, com detencions, retencions o escorcolls, dibuixen un estat de la situació molt allunyat del que seria desitjable en uns estàndards democràtics.

Preocupació internacional

Les xifres recollides al Mapa de la Censura durant les protestes contra la sentència del procés van servir per fonamentar una denúncia sobre les agressions a periodistes a Catalunya. La van impulsar la Federació Europea de Periodistes i la Federació Internacional de Periodistes i es va presentar davant de la Plataforma de Protecció del Periodisme i Seguretat dels Periodistes del Consell d’Europa. La Comissionada de Drets Humans del Consell d’Europa, Dunja Mijatović, es va mostrar preocupada pels atacs a periodistes a Catalunya. El representant de l’OSCE sobre Llibertat d’expressió en els Mèdia, Harlem Désir, va requerir a les autoritats espanyoles «assegurar la protecció dels periodistes en tot moment».

L’Observatori Mèdia.cat i el Grup de Periodistes Ramon Barnils van fer arribar les xifres d’agressions i la preocupació pels atacs contra periodistes al vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, així com a l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i al regidor de Drets de Ciutadania de l’Ajuntament, Marc Serra.

Conclusions

Cliqueu a la portada per descarregar l'informe en pdf.

Cliqueu a la portada per descarregar l’informe en pdf.

El Mapa de la Censura de Mèdia.cat ha registrat durant el 2019 un total de 201 incidents que poden restringir les llibertats d’expressió i d’informació de periodistes i ciutadania. Es tracta del major nombre de casos anual recomptat mai des de la seva primera edició, el 2015. La xifra supera fins i tot els 196 incidents de l’any 2017, causats en gran manera per l’ofensiva contra el referèndum d’independència a Catalunya, i també suposa un lleuger augment respecte del 2018.

Aquest increment del nombre de casos es deu principalment a un augment en les categories d’«accions judicials i policials que dificulten la feina de periodistes» i les «declaracions i legislació dels poders públics per constrènyer la llibertat d’expressió», però és especialment preocupant també el repunt en el nombre d’agressions i amenaces a professionals de la informació.

Pel que fa a les accions policials i judicials i a les declaracions i legislació del poder públic, cal apuntar per una banda la campanya internacional de control de la informació amb l’excusa de les mal anomenades fake news i, més específicament a Catalunya i a l’Estat espanyol, amb la lawfare o guerra jurídica desplegada des de les institucions estatals contra el moviment independentista. Les pressions als mitjans públics catalans, el control de la propietat de grups privats, l’ús de mecanismes com les juntes electorals o les declaracions públiques sobre allò que «és veritat o no ho és» s’han incrementat durant el 2019.

L’assenyalament per part de dirigents i partits polítics de determinats periodistes o mitjans de comunicació considerats de línia editorial contrària, ja sigui en declaracions públiques o en recursos als jutjats, exporta el clima de confrontació política al pla mediàtic. Així, contribueix a crear una atmosfera que, en certs sectors de la societat, sembla legitimar els atacs contra periodistes o capçaleres amb enfocaments divergents de l’opinió pròpia. Lluny del corporativisme, cal apel·lar també a la responsabilitat professional dels qui exerceixen la professió, però sense oblidar l’exemplaritat dels poders públics i de les persones que els exerceixen en la defensa dels drets i les llibertats.

Aquesta pressió, que podríem anomenar «des de dalt», es complementa amb un augment elevadíssim i sense precedents, des que s’edita aquest Mapa, de la tensió contra els periodistes que treballen al carrer. El 2019 ha suposat un rècord històric en la quantitat d’agressions a aquests professionals, especialment en les protestes de l’octubre contra la sentència del Procés.

Manifestants de diferent signe, membres de l’extrema dreta i, sobretot, agents de la policia posen cada cop més difícil la cobertura en directe de les protestes socials i polítiques. A l’ús de la llei mordassa, els escorcolls, els bloqueigs i les amenaces per part dels cossos de seguretat s’hi sumen els assetjaments, els insults i els boicots dels manifestants. Les agressions físiques, sobretot en el context d’aldarulls i càrregues policials, s’han multiplicat el 2019, i a més s’han vist lesions molt més greus, com trets amb projectils de foam o ossos trencats.

Algunes d’aquestes agressions han tingut lloc de forma circumstancial, en moments de forta tensió i foc encreuat durant les protestes al carrer, propiciades per una resposta policial contra els manifestants d’enorme contundència. Són encara més greus, però, algunes accions documentades en què els agents agredeixen periodistes que van acreditats com a tal, fent cas omís de la seva identificació o fins i tot perseguint-los expressament per evitar que puguin documentar allò que està passant. Així, es produeix per part de cossos policials una manca de protecció del dret a la informació de forma passiva —perquè no es garanteix que els periodistes puguin dur a terme la seva feina— però també de forma activa —perquè en alguns casos se’ls persegueix específicament.

Seria interessant poder constatar —en una tasca que depassa les funcions del Mapa de la Censura— quina quantitat d’aquests incidents han tingut recorregut judicial. La dificultat per identificar els agents responsables i la manca d’organismes específics que facilitin orientació i suport en aquests casos obre reptes urgents per a la professió periodística, però també per a la societat civil organitzada en la defensa dels drets humans.

En tot cas, cal seguir exigint la fiscalització de les actuacions policials i la rendició de comptes perquè des dels mateixos poders públics es garanteixi el dret dels periodistes a treballar amb seguretat i així assegurar, també, el dret a la informació de la ciutadania.

Annex: llistat de casos

Per als annexos, consulteu el document a la pàgina 19.

Cliqueu a la portada per descarregar l'informe en pdf.

Cliqueu a la portada per descarregar l’informe en pdf.