De la crisi del coronavirus ni en sortirem millors persones, ni més solidaris ni res de res. Potser haurem après a fer una truita com Déu mana, a saber que els armaris es poden rentar per dintre o que la pols es genera per mutu propi a un ritme diabòlic. I una altra cosa que haurem après és que això del teletreball és el que hem fet els periodistes tota la vida de Déu. Però sobretot a la tele (i a la ràdio també, però és una altra història) s’ha acabat això d’agafar-se-la (la tele) amb paper de fumar. Han saltat pels aires alguns dels tabús i costums més estúpids i conservadors del gènere. Es fa tele amb un mòbil i des del menjador de casa!

La història, sempre la història. Què diem, com ho volem dir, a qui li volem explicar. És la base, en això està tot inventat. Des del teatre grec que la cosa no ha canviat massa. Produir i explicar. Busca’t el tema i fes-lo arribar. El format és un medi, no és la fi. La televisió, sobretot, s’havia convertit en una caricatura d’ella mateixa. Que si la llum, que si els fons, que si el plató virtual, que si no es veu bé el decorat, que si els lletrerets. Són preocupacions legítimes, està molt bé, però no és el més important.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Estem cansats de veure sempre els mateixos programes? No, perquè mai són iguals, expliquen vides i experiències diferents. Els formats van i venen. Jo encara estic enamorat del Com a casa de Mari Pau Huguet i m’avorreix El Objetivo de La Sexta que vol semblar tan modern. No s’ha superat el magazín. Tant de bo a la premsa escrita es pogués adaptar el format. A casa nostra, televisions nacionals i locals han fet la seva feina. A Espanya han passat de tot i no s’han adequat a res, perquè res mai va amb ells. Més enllà de posar morrions i guants als reporters que van pel carrer amb micros embossats.

Hi ha una grandíssima professional de la tele d’aquest país que em va dir ja fa dies i setmanes que ja s’havien acabat molts complexos dels mateixos professionals (i puristes) del sector. Vés amb un mòbil i grava. Connexions en directe, Instagram, gravar multiconferències… el que importa és la història, l’entreteniment, la informació, arribar a l’espectador. Aquesta professional tenia raó i crec que també demostrava cert alleujament. La televisió sempre ha estat esclava de la imatge, òbviament, però de cert tipus d’imatge. Avui, per fi, crec que hi ha un moviment d’alliberament del format televisiu. Al·leluia!

Sempre recordo els programes dels Estats Units d’Amèrica que són bàsicament tres periodistes ben il·luminats que comenten, desgranen, trinxen i salpebren històries que van de la cosa més quotidiana al tema més urgent. Perquè la vida és així de bonica, i de complicada, com diu la cançó.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari

  1. Gil Freixanet

    Hola Joan.
    No estic dacord amb la teva opinió, ja que si estas a la tv, la imatge és important!!!
    He que si hi ha faltes en un text et molesta??? doncs a mi em molesta que la tv es faci amb un movil!!!
    cada cosa com cal!!!
    ho sento si hi ha faltes d’ortografia, sóc Càmara de tv!!
    Gràcies