Una imatge del fotoperiodista Emilio Morenatti protagonitzava una acalorada polèmica a les xarxes en el primer dia que els menors de catorze anys sortien al carrer. Morenatti defensa que no hi havia manipulació i ressalta la dificultat d’accés dels fotoperiodistes als llocs d’informació durant la pandèmia del coronavirus. 

Emilio Morenatti (nascut a Saragossa el 1969, però criat a Jerez de la Frontera) ha il·lustrat aquestes setmanes la lluita contra la pandèmia mundial a Barcelona. Les seves fotografies de la gent gran del Poble sec o de la vida dels cementiris de la ciutat s’han publicat a galeries i reportatges de diverses capçaleres, com El País o The New York Times. Però diumenge 26 d’abril, el primer dia que els infants podien sortir al carrer acompanyats, publicava una imatge d’aglomeració de persones al costat de la platja de Barcelona. Twitter no va trigar a encendre’s. Uns qüestionaven si allò havia passat realment, d’altres parlaven sobre l’ús del teleobjectiu que es va fer servir i d’altres defensaven la feina del fotògraf. 

Morenatti fotografia des de 2004 per a l’agència Associated Press (AP), on exerceix de director editorial i fotògraf en cap d’Espanya i Portugal. Abans, va treballar durant quinze anys en zones de conflicte com Afganistan o Gaza, entre d’altres. Les quasi tres dècades que porta fotografiant li han permès guanyar reconeguts premis en el sector, entre ells el Premi Ortega y Gasset de Periodisme Gràfic (2013), el premi FotoPress (2009) i una menció especial i el premi d’una de les categories del World Press Photo (2007 i 2012, respectivament). 

En la polèmica a xarxes al voltant de la fotografia que vas fer de la gent al passeig marítim de Barcelona ha estat molt comentat l’ús del teleobjectiu, que per les seves característiques comprimeix el plànol i acurta les distàncies. Creus que l’ús d’una determinada òptica determina una manipulació de la imatge? 

La manipulació de la imatge és molt subjectiva i genèrica i hi intervenen molts factors, com la manera d’enquadrar o la llum. Vaig utilitzar una lent llarga, és a dir un teleobjectiu, per ficar tot el que necessitava mostrar en una sola imatge. Efectivament, crec que estàs alterant una mica la realitat amb una compressió, però pel fet d’utilitzar un teleobjectiu no només estàs comprimint. Per exemple, en el futbol se’n fa servir perquè no pots arribar fins a on estan els jugadors. La manipulació passa per una voluntat explícita del fotògraf de manipular, i jo no vaig pensar “vaig a fer servir una lent de compressió per ficar més gent on no n’hi ha”. No hi havia una altra manera de fer-ho perquè a la platja no es podia fotografiar i l’única manera de fer la imatge era des de la perspectiva lateral. Si jo hagués tingut llibertat total de moviment, podria haver escollit altres opcions. Això tomba qualsevol idea sobre la manipulació. 

Les famílies amb els seus fills s’asseuen davant de la platja de Barcelona mentre la policia patrulla, on està prohibit l’accés el diumenge 26 d’abril de 2020. Foto: Emilio Morenatti / AP

Les famílies amb els seus fills s’asseuen davant de la platja de Barcelona mentre la policia patrulla, on està prohibit l’accés el diumenge 26 d’abril de 2020. Foto: Emilio Morenatti / AP

Explica una mica què hi vas trobar aquell diumenge i com hi vas treballar. T’anticipes al que creus que t’hi trobaràs?

L’anticipació és fonamental en qualsevol mena d’art: per pintar, tocar música, fotografiar. Jo visc en l’anticipació contínua. Quan tinc un encàrrec i haig d’il·lustrar una situació, l’analitzo i penso en què pot passar, quines variants em puc trobar, com ara: farà sol? Plourà? Quines condicions de mobilitat tindré? Què puc esperar? A partir d’aquí veig com ho puc afrontar i quina imatge vull. Jo intento anar sense cap imatge predeterminada per tal de no estar condicionat.

Jo sabia que hi havia una història aquell dia, que era que s’estaria parlant de si hi hauria molta o poca gent sortint al carrer. Hi havia diferents components: era diumenge, feia bon dia, jo era a la zona de la platja. Em podia imaginar que a les 12 h hi hauria hora punta. Vaig sortir a les 9 del matí, vaig fotografiar la poca gent que hi havia al litoral barceloní i vaig enviar la primera fornada d’imatges. Després vaig sortir amb la meva família i hi havia molta gent caminant cap a la platja. Em vaig intentar avançar una mica per fer alguna imatge de la Rambla del Poblenou amb la gent. Després vaig arribar a la zona on es va produir aquella fotografia concreta i vaig veure que la gent estava aglomerada, que hi havia famílies molt juntes i que no hi havia cap banc lliure. Jo no volia fer la imatge plana des del darrere perquè trobava horrible aquell contrallum. L’únic que podia fer era fer la fotografia des d’un lateral perquè no podia accedir a la platja, i l’única manera de fer-ho encabir tot era amb un teleobjectiu, que tothom sap que comprimeix, i no està prohibit fer-lo servir en fotografia. Per tant, vaig fer servir un 70-200 mm, que és un teleobjectiu curt, però quan la faig no m’adono que causarà aquest renou. 

Vaig enviar moltes fotografies en una segona fornada i entre elles envio aquella imatge, que ràpidament passa a El País o altres diaris per il·lustrar galeries, i va començar a córrer per les xarxes. I van sorgir comentaris del tipus “això no pot ser”, “és impossible”, “és una vergonya”. I això va atraure un sector que deia “no, no és una vergonya, és un muntatge”. És la negació de la realitat, del que jo he vist. Aleshores van sorgir els “puristes” parlant de les perspectives i els teleobjectius i es va produir un debat molt acalorat entre uns i altres on jo no intervenia. Jo sóc un gran defensor de l’ètica fotoperiodística i en cap moment he negat que la imatge es fa amb una lent de 70-200 mm, el que sí que he negat és que això sigui un muntatge. Si alguns defensen que és una manipulació, que pensin el que vulguin. Jo no ho he fet amb aquesta intenció. 

Què és per a tu l’ètica fotoperiodística i on està el límit? 

Jo quan parlo de l’ètica sempre remeto als deu punts del Codi d’Ètica de la NPPA (Associació Nacional de Fotoperiodistes). Aquest codi deontològic, que explica per exemple que no es poden comprar les fonts o orquestrar la realitat, és un decàleg clar, bàsic i concís. Això és el que jo considero que resumeix l’ètica fotoperiodística. Per englobar-ho, vol dir que hi ha d’haver un paral·lelisme entre la realitat que jo he presenciat i la meva imatge, que s’ha d’assemblar al màxim tant pel que fa a la producció com a la postproducció. Aquest decàleg existeix als mitjans anglosaxons però no aquí, on les normes que cada associació de periodistes estipula són més difoses. No tenim un codi deontològic que et digui clarament què pots fer i què no. Jo vaig intentar, junt amb altres companys, crear la iniciativa d’Ojo Público, però va quedar en paper mullat.  

Creus que la fotografia plasma la realitat? O més aviat que la fotografia crea una realitat o vivència a partir dels diferents factors que el fotògraf escull i que enumeraves abans, com la lent, la llum o el moment escollit per fer la imatge?

Depèn del grau de ‘purisme’. Una fotografia no és més que la interpretació del fotògraf d’una realitat que ell entén com a tal. Jo em considero una persona molt estricta en el tema ètic i si hi ha algú que està posant per a la meva imatge, quan l’envio ho haig d’indicar al peu de foto. La fórmula que tu esculls per explicar què està passant en la fotografia influeix molt en el que després s’interpretarà. Jo em considero bastant ‘purista’ i això no vol dir que a mi no m’agradi fer servir el que es coneix com a “profunditat de camp” o diferents objectius quan ho necessito, encara que la visió de l’ull humà s’assembli més a un objectiu de 40-50 mm. Jo interpreto la realitat i l’espectador ha de decidir si li agrada o no. I això és el que fan els diaris, que són els nostres clients com a fotògrafs. 

Quina responsabilitat tenen els mitjans i les agències a l’hora de publicar o difondre imatges? 

El fotògraf d’agència entrega una sèrie de fotografies amb diverses alternatives i és el diari el que escull què va a portada, què hi va dins i com en funció de la seva línia editorial, de la informació o del titular. Però culpen al fotògraf. Jo el que he fet és enviar aquella imatge entre un grup de fotografies independentment de si aquella s’ha fet viral o s’ha escollit per a una portada. L’única “censura” que ens imposen és no enviar fotos que siguin ofensives o vagin contra la dignitat de les persones, i penso que no pot ser d’altra manera. Jo ho faig tot i després decideixo quin tipus de material envio. 

Abans de fer una fotografia, penses si és necessari fer-la? O és una reflexió que ve més a posteriori, quan l’estàs editant o enviant?

Jo crec que la fotografia l’has de fer, després has de decidir si l’envies o no, però l’has de tenir. Jo prenc moltes imatges que no envio. Hi ha vegades que saps perfectament que una foto serà bona o icònica, o i hi ha moments que l’estàs fent però no ets conscient del que està passant perquè estàs encapsulat fotografiant. I després penses, “sort que la vaig fer, perquè és la que diu el que està passant”. I aquell dia s’estava parlant que realment hi havia molta gent al carrer. Bé, doncs aquesta és la foto, no?

Quan una imatge encén el debat, tens la sensació que la crítica va només per al fotògraf? 

Has vist el que ha passat amb una imatge que vaig publicar fa pocs dies? Hi apareix una nena parlant amb un nen des de la terrassa. Jo estava cuinant i de sobte vaig veure l’escena, vaig agafar ràpidament la càmera i vaig fer la foto. Doncs si llegeixes els comentaris a Twitter, diuen que jo he muntat allò. Que jo li he dit a la nena que es posés així perquè necessitava aquella foto. Això també m’ha passat amb una altra imatge d’un home dormint al carrer, que tampoc ha agradat a certes persones i la critiquen com a un muntatge. Un tira amb l’experiència que li dona una professió, el que va aprenent amb els anys, i això és el que a un l’avala. Per això em fa gràcia que la gent que no sap ni coneix la meva trajectòria resolguin eliminar d’una plomada una carrera on no hi ha hagut més que treball, dedicació i molt esforç. No entenc la intenció d’algunes persones de no tallar-se ni mirar de qui estàs parlant i insultant. 

El fotoperiodista Emilio Morenatti a la platja del Bogatell de Barcelona. Foto: Jordi Borràs

El fotoperiodista Emilio Morenatti a la platja del Bogatell de Barcelona. Foto: Jordi Borràs

Com has viscut la polèmica aquests dies?

És una situació una mica inquietant perquè jo tinc molta feina com per a sobre haver de gestionar aquest tipus de situacions, no és agradable. Però també he rebut molts missatges del sector, de gent que em coneix i em dona suport. Això és gratificant i és d’agraïr. Ha sigut una mica estressant, però alhora és curiós com, gràcies a imatges com aquesta, el govern ha pres mesures i ha mencionat aquest tipus de situacions. Són imatges que no deixen indiferents i això és un honor per a un fotògraf. M’enorgulleix haver donat a la diana, però m’entristeix haver vist que la situació estava fora de control. Va haver-hi un policia que em va dir que estaven desesperats, “això se’ns escapa de les mans, no podem controlar aquesta situació”, em deia. Allò va passar: les bones notícies sempre són ben rebudes, però les males notícies es posen en dubte, no es creuen. Perquè incomoda allò que no agrada. Això passa molt als règims dictatorials, que censuren les fotografies que no convenen. Els periodistes han d’estar allà per incomodar, i per això són eliminats dels països dictatorials. Però passa aquí també. No té res a veure, però a mi m’han fet fora de places públiques del 15-M perquè no volien fotos. 

Justament el diumenge 3 de maig va ser el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. El Mapa Censura de Mèdiacat ha registrat el 2019 com l’any amb més atacs a la llibertat d’expressió. Creus que cada cop és més difícil treballar o accedir a segons quins temes o publicar segons quines imatges? 

L’accés a certs espais és cada cop més complicat. Aquí hem tingut un bloqueig molt bèstia amb el tema de la Covid-19 per deixar entrar als cementiris i als hospitals, i amb comptagotes quan ho fan i molts cops gràcies a l’amiguisme. Se’ns han denegat permisos fins al final, jo –com editor gràfic– he hagut de comprar fotografies de gent que ha entrat als hospitals perquè coneix al gerent o al director. Hem estat molt temps censurats d’informació. Hi ha un govern que posa mil traves als fotògrafs per evitar que hi hagi certes imatges, per alarma social o situacions de seguretat, com diuen ells. Jo estic fart d’escoltar això en molts països on he treballat. Això és estar bloquejat. Estem cada cop més limitats perquè cada cop el control a la informació es fa de manera més exhaustiva. I això ha passat a Espanya amb el tema de la cobertura del coronavirus. Hi ha hagut seriosos problemes a l’hora de deixar-nos explicar què estava passant. 

Una altra cosa que ha canviat molt és la vulnerabilitat del periodista. Ara, amb les xarxes socials i la retransmissió en directe de les informacions, el periodista s’ha tornat més vulnerable. Ara es pot identificar molt més fàcil qui és i això el converteix en un objectiu. Abans era més anònim i no hi havia tanta informació d’ell, però ara el periodista es converteix més en un personatge públic.

Vivim en l’època de les fake news i en la hiperconnectivitat per pantalles i xarxes socials. Quines conseqüències pot tenir això en el fotoperiodisme?

El que a mi em preocupa com a informador és que hagi de convèncer a la gent sobre si les meves fotografies poden tenir més o menys credibilitat que la imatge que fa qualsevol des del seu balcó sense cap mena de bagatge professional. A tu quan t’operen vols estar en mans d’un cirurgià, no? Doncs això és igual. El maneig de la informació ha d’estar en mans de professionals, i això és una cosa que actualment està molt difosa, fruit de l’abaratiment de personal en les redaccions i el periodisme, el “tot s’hi val”, el fet de manar a algú que faci alhora les fotografies, els vídeos i el text, el fet de publicar imatges que fa la ciutadania, o simplement agafar-ho perquè tot és gratis. Jo –com editor gràfic– he comprat fotografies de ciutadans, però aleshores haig de comprovar que aquella informació és certa. Aquest tipus de fotografia ha tingut molta importància, per exemple en les primaveres àrabs, que es van explicar amb mòbils, però hi ha d’haver un filtre important per publicar aquestes imatges. 

Tu has estat fotografiant conflictes durant molts anys, fins i tot et van segrestar mentre treballaves a Gaza, l’any 2006. T’ha afectat en la manera en com treballes o penses sobre la fotografia?

No, he intentat que això no em passi. Treballar en conflictes et dona una perspectiva en què has de batallar perquè la cobertura del que és banal no té lloc. Jo he estat cobrint situacions de catàstrofe mundial, on la gent mor davant teu i on has de ser veu dels sense veu de debò. Informar en aquestes condicions és molt diferent. Jo em vaig passar quinze anys vivint fora, cobrint guerres, a més em van segrestar, em van ferir dos cops, vaig perdre una cama durant un atac talibà amb les patrulles americanes… En fi, he pagat un preu alt que probablement tota la gent que parla sobre la meva experiència no en té ni idea. Al principi, quan vaig tornar aquí, em tocava cobrir banalitats. I per mi ho és fins i tot el futbol. No perquè en si ho sigui, sinó perquè es cobreixen partits més que qualsevol conflicte on mor gent i se li dona més importància que als llocs on realment passen coses serioses i on hauríem de posar el focus. Per mi aquesta és la banalitat: ficar tota la carn a la graella per cobrir una sèrie d’esdeveniments, mentre deixes de cobrir altres importantíssims i on realment passen coses. Es mira cap a un altre lloc perquè no interessa. 

Per què creus que no interessa posar el focus i la mirada sobre certs temes o llocs?

Perquè no és el nostre món. Àsia no és el nostre món. Àfrica no és el nostre món. La comoditat, la seguretat i els valors és allò nostre. En canvi, allò que afecta a altres països ens fa estar una mica en alerta, però no ens posarem a canviar coses que no estan en el nostre món. Hi ha aquesta bombolla de jo allò meu, la meva seguretat, les meves coses, i l’altre està allà però no forma part del meu entorn. Jo espero que tot això del virus i la pandèmia mundial ens faci canviar certs tipus de valors. Perquè al final tots estem al mateix món. El que és fonamental és estar ben informat. I a la gent se li ha de fer canviar una mica el xip perquè pretengui estar ben informada i que no es cregui el primer que apareix en una piulada o en un grup de Whatsapp. I això és una feina de tots. Si la societat no es planteja que és vital ser crítics, ho tindrem molt més difícil. 

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.