Fa uns dies vaig anar a comprar. Tornant a casa amb la senalla, vaig passar davant d’una residència per a gent gran. Tot va transcórrer molt lentament, o almenys així ho revisc quan hi penso. Com si em prengués el temps per digerir-ne les sensacions. Davant la porta, dos sanitaris vestits de groc, equipats de cap a peus. No se’ls veia ni la cara. L’ambient era dens i silenciós. Darrere els homes, ocupant el carreró que jo enfilava, una ambulància. Oberta. Buida. Just passada l’ambulància, entreveia un cotxe blanc. Els dos homes em van mirar i m’assenyalaren que m’apartés de la porta de la residència. Que passés per darrere l’ambulància. Els carrers, a la Vila de Gràcia, són estrets, i l’espai que queda entre la paret contrària, les motos aparcades a la no-vorera i l’ambulància, escàs o preciós. A mesura que avançava, no ho sé… vaig sentir o pressentir un moviment imprecís. I de cop, vaig veure la compassió o l’amor o l’abraçada de cara. Tenia la forma d’una persona, tota tapada i relligada damunt d’una llitera. El cotxe blanc també era obert per darrere. A dins, dos cossos enfundats. El de la llitera era el tercer. Tres cossos sense vida, encabits dins una funda impersonal. El van posar dins, amb suavitat, mentre jo mig levitava. I em vaig haver de posar la mà al cor. Abraçant-me com si abracés aquelles tres ànimes lleugeres i les que les havien estimat. Quina remor, resseguint-me per dins. No és el mateix, llegir-ho al diari, veure-ho a les notícies, que viure-ho.

Vaig continuar caminant, imaginant la vida, avui, en una residència. Com ha de ser, viure veient com van morint tants companys amb qui comparteixes sostre, i en tan poc temps? Viure amb la mort a casa. Viure amb les presències absents d’aquells que van marxant, d’un dia per l’altre. En aquell moment, mentre caminava entre els meus pensaments, vaig imaginar una altra presència, allí, en aquell mateix tram de carrer: un piano de cua tocant Satie, Mompou, Granados o una soprano cantant “Rosó, Rosó, llum de la meva vida”. I pensava que seria bonic, des de dins estant, treure el cap per la finestra i tenir la companyia de la música mentre que qui la fa, et mira. Això també seria una cura. La música pot ser una abraçada immensa quan la mort s’instal·la a casa i ningú et pot abraçar.

Això em va passar un parell de setmanes abans que s’anunciés la celebració i l’anul·lació del concert “Barcelona, ens en sortirem”. I trobo que hi té molt a veure. He seguit amb atenció la polèmica que s’ha generat al voltant d’aquesta iniciativa, que la batllessa Ada Colau comunicava com un concert, un regal, un acte de ciutat i una producció audiovisual d’homenatge col·lectiu. L’anunci es va fer el 30 d’abril, el mateix dia que part del sector cultural llençava un manifest a favor de la renda bàsica universal i incondicional.

L’endemà, el cantant d’Els Pets, Lluís Gavaldà, deia a Facebook que una persona l’havia trucat uns dies abans: “pel que m’explica no escatimaran despeses, hi ha una productora de primera produint l’esdeveniment. Just quan acaba la seva explicació em diu, com si fos la cosa més lògica del món, que els artistes actuaríem de manera desinteressada, naturalment, que tothom sap que ara mateix això de fer concerts és un no parar i ens sobra la feina”. A partir d’aquí, les xarxes socials comencen a bullir, els mitjans se’n fan ressò, surt a la llum que la producció té un pressupost d’uns 200.000€ (finalment s’ha sabut que era de 500.000€) , i part dels 27 artistes que hi havien d’actuar comencen a fer públic, també per xarxes, la seva renúncia a participar-hi. Els motius varien lleugerament entre uns i altres, però tenen en comú la mala comunicació, el plantejament de la proposta i el seu cost. Davant del malestar generat, les productores El Terrat i Mediapro van optar per assumir-ne totes les despeses. Però finalment, el 3 de maig, l’Ajuntament decidia cancel·lar l’esdeveniment.

En qüestió d’un cap de setmana, s’havia anunciat i cancel·lat un gran acte basat en la cultura, que no vol dir un gran acte cultural. Hi ha qui considera que era un xou d’aparador, una festa fora de lloc, una campanya publicitària. Uns altres ho consideraven un homenatge. D’altres ho veien com un negoci d’uns pocs amb els diners de tots. I d’altres, un menysteniment al patiment, també el que viu el sector cultural. Segurament, tots tindrien una part de raó. Tots, excepte els que consideren que en moments de crisi s’ha d’estar per coses més importants que no pas per una cosa supèrflua que només serveix per distreure el personal, com la cultura.

Justament, en moments de crisi és quan més necessitem la cultura. Una cultura que ens permeti escoltar-nos, entendre’ns, repensar-nos, plorar-nos si cal. Perquè la cultura et fa enlairar, sí. I també et pot alleugerir les penes, et pot transformar, pot ser un estat de profunditat i també un instant reconciliador. Reivindicar la cultura no significa posar-la per damunt de la sanitat o de les necessitats bàsiques de la població. Cultura o sanitat? És un debat enverinat, aquest. La prioritat és la vida. Sense oblidar que la vida és tot allò que la sosté en diferent mesura, també la cultura.

El que ha passat posa damunt la taula molts elements que demanen una reflexió col·lectiva, empàtica i profunda. Quin valor té, la cultura, per a la societat? Què pot aportar la cultura, en moments de gran patiment i incertesa com ho és el moment actual per a moltes persones? I al llarg de l’existència? Quin impacte pot arribar a tenir en la cultura, la crisi causada per la Covid-19? I com s’hi fa front? Es pot anunciar un acte amb un pressupost públic que no s’ha ni firmat? La transparència és una opció o un imprescindible? És ètic, destinar diners públics per fer un “acte de ciutat” i demanar a certs músics que no cobrin mentre que altres persones d’aquest mateix acte sí que cobren? Té un valor monetari, la cultura? Els artistes viuen de l’aire? La cultura és un bé essencial, un sector econòmic, un teixit humà, una forma de vida, una eina de transformació individual i col·lectiva? Tot alhora? I quin paper hi ha de jugar la comunicació, en aquest debat?

El buit que hi ha des que es van endur aquells tres cossos de la residència, hi és encara. El buit que la mort ha deixat a tantes cases, hi és encara. El buit que la incertesa econòmica ha generat i generarà en moltes persones, hi és encara. El buit creat per la por d’un estat en fallida que retalla drets col·lectius, hi és encara. Pot la cultura, omplir part d’aquest buit? Repensar-se col·lectivament, més enllà d’un acte i d’un moment puntual de crisi? Generar noves formes, sostenibles a tots els nivells, que ens puguin recollir, elevar, transformar, enfortir, com a creadors i com a societat?

Que el malestar generat per un acte mal comunicat i mal plantejat, no ens faci rebutjar la cultura i assenyalar-la com un element prescindible en moments de crisi, perquè fent-ho, ens tornem més pobres, tots plegats. I sense cultura, no ens en sortirem.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.